Jordània , tancant el cercle (4a part)

Wadi Musa-Petra (Divendres 10 d'octubre de 2014)

És divendres i avui pretenc acomplir un somni. No podria dir quantes vegades he vist les pel·lícules d'Indiana Jones...puc repetir els diàlegs dels personatges amb facilitat, formen part del meu imaginari adolescent i del d'un dels meus millors amics, amb ell he compartit dèries, l'amor per la història i també per l'arqueologia; així que avui acompleixo un somni, un de fàcil, però no per això menys important.

M'han recomanat llevar-me a les 6 del matí per arribar abans que ningú a Petra, abans que els touroperadors i les aglomeracions, però també em cal dormir així que finalment a les 7h estic esmorzant per agafar el cotxe de l'hotel fins a l'entrada del recinte. Ho faig acompanyat de la parella d'americans però ens separem aviat perquè caminem a ritmes molt diferents; marxo i just abans d'entrar al Siq m'aturo i m'assec en un banc de fusta. Vull llegir amb tranquil·litat què diu la guia dels llocs que em trobaré, no em vull perdre cap detall, així que ho faig una estona i quan em sento preparat em llanço de nou a caminar.

A la dreta del pont que dóna accés al Siq hi ha en una petita gorja estreta que molta gent no visita i que amaga unes magnífiques tombes Nabatees, malauradament la pluja del dia anterior, i les previsibles pluges d'avui, desaconsellen visitar-lo, un cartell del parc, a més, hi prohibeix el pas.
Inicio el recorregut pel Siq, és una baixada constant però no massa forta, no cal esforçar-se per frenar però alhora facilita molt el pas. La gorja s'obre i es tanca arran de terra o damunt del meu cap aleatòriament, de vegades l'espai del sostre es redueix a escassos dos metres i la llum lluita sense èxit per penetrar-hi; abaix en molts moments no s'arriba als quatre metres d'ample i a estones es fa gran, sempre coincidim amb la confluència amb d'altres gorges perpendiculars.
El terra és sorrenc i vermellós però de tant en tant apareix un paviment de pedra blanquinós, l'original de l'època, que es va recuperar en unes obres de neteja que van rebaixar gairebé dos metres de sediments.
Al meu davant hi ha una família àrab amb nens que no paren de cridar i trenquen estrepitosament la màgia del lloc pel que decideixo avançar-los amb pas ràpid i per sort de seguida els deixo de sentir.
Si la nit anterior el Siq em va semblar llarguíssim, avui els 1,2 km se'm fan curts i després d'un gir a la dreta veig com sorgeix, de l'escletxa a l'extrem del Siq, la llum i les primeres línies perfectes de la façana, coneguda amb molt d'encert, com 'el tresor'.

M'aturo un segon respiro fons i segueixo. Lentament els ulls s'adapten de la penombra de la gorja a l'esclat de llum del tresor, és un espectacle arquitectònic de primer ordre. El temps ha fet molt mal als detalls decoratius però l'estructura principal es conserva intacta protegida del vent per la gorja.
Descriure-la sense ofendre'n la majestuositat és difícil però crec que la dificultat de retallar la roca amb aquesta precisió és podria definir com a monumentalitat artesanal.

Hi ha bancs de fusta estratègicament ubicats a tocar de les parets més allunyades de la façana perfectes per agafar una perspectiva magnífica i apreciar al complet l'escena: els carros de cavalls, els camells, els turistes, els nens venedors de postals, els beduïns amb rucs, algun policia, les botigues ambulants i un gat; tots en un ball de passos aleatoris però alhora coordinats en que increïblement ningú fa nosa a ningú.
M'assec una bona estona i literalment quedo embadalit; trec la guia i llegeixo tot el que diu del tresor, hi descobreixo detalls i la gaudeixo molt i molt. Sense pressa m'aixeco i segueixo la visita: una tomba, una altra i continua el Siq cap a la dreta. Aviat s'obrirà definitivament per arribar al carrer anomenat de les façanes. Aquí diferents tombes i monuments funeraris es distribueixen a banda i banda: el del soldat, el del lladre, el de la deesa... totes amb els seus detalls fantàstics. Vaig fent i m'ho passo molt bé, estic arribant al teatre, que és a l'esquerra, però la guia em recomana girar abans, també a l'esquerra, i pujar per unes llargues escales de pedra fins un altar de sacrificis que es troba al cim d'una de les muntanyes al voltant del Siq.
És una forma diferent d'explorar la vall així que m'hi llanço. Efectivament puja i molt però vaig fent a bon ritme, avançant turistes i creuant-me amb d'altres, de tant en tant trobo alguna botigueta improvisada amb tota mena de ferralla, saludo amablement i continuo, a mig camí, però, trobo una paradeta amb una noia que fonamentalment ven braçalets i collarets. En té de molt macos i m'aturo, vull comparar preus i per això li dic que avui no m'interessa comprar, però que demà tornaré per negociar. Enlloc d'arriar-me sense més, com espero, em dispara en anglès 'tothom diu que tornarà demà i fins ara no ha tornat ningú'... es fa el silenci i es gira d'esquenes. Té raó, el 'demà torno' és un recurs fàcil per desempallegar-se del venedor i no sentir-se del tot malament, així que li dic que per poc que pugui tornaré i llavors em diu sense girar-se 'd'acord, d'acord' i es torna a fer el silenci.

Segueixo l'ascensió fins el coll per arribar a una petita plana on hi ha dos obeliscos i l'accés a un altar de sacrificis. L'altar dóna pas a un dipòsit d'aigua i més enllà a unes vistes fantàstiques de la vall de Petra. Intercanvio càmera fotogràfica i generositat amb uns taiwanesos amb residència a Londres i fins i tot ens fem un selfie.

Un guia que acompanya una parella d'alemanys em veu llegir la guia i m'indica com seguir fins abaix sense tornar pel mateix camí, li agraeixo i m'hi tiro de cap.

La baixada serpenteja entre blocs de pedra i està clarament marcada per piles de pedres i la decoloració del terra pel pas dels visitants. En aquest camí hi descobreixo diverses construccions molt deteriorades i que requereixen molta imaginació per veure-les com estan descrites a la guia. Gairebé a nivell de terra de la vall apareixen més temples i alguna tomba molt ben decorada amb columnes intactes i dipòsits d'aigua. Torno a coincidir amb els taiwanesos i compartim una estona de camí, ells han de ser a les 14 hores a l'hotel però fan molt tard així que marxen a corre-cuita. 
No me n'he adonat i ja són les dotze, no tinc gana però menjo un dels tres plàtans que he portat i bec una mica d'aigua, toca seguir!

Sóc en un dels camins principals i començo a caminar cap a l'esquerra, cap on va molta gent, no n'estic segur així que demano a una parella de trekkers si vaig bé i em diuen que no; són francesos i han fet un Djebel (un cim) més amunt, m'indiquen com tornar al camí i els faig cas.
Sóc al sender principal i decideixo anar al punt més allunyat de tot el recorregut i deixar per la tornada el més fàcil, pel que encaro la direcció del 'Monestir'. Per arribar-hi cal superar 800 esglaons en una caminada prevista d'1 hora 30 minuts. Poso un bon ritme i aconsegueixo arribar-hi amb 30 minuts. Suposo que qui calcula aquests temps, ho fa pensant en el pitjor dels escenaris, i per això hi ha aquestes diferències. El cas és que hi arribo i sense cap mena de dubte estic content d'haver fet l'esforç.

El que anomenen el 'Monestir' és una construcció funerària de dimensions gegantines arrepenjada en una paret. Pel que sembla es va reconvertir el seu ús a la religió cristiana i per això se'n diu així. Al capdamunt hi ha una mena d'urna amb dos impactes de bala, segons la guia, provocats pels trets dels qui, creient les dites populars, pretenien trencar l'urna i fer caure el tresor que un Rei hi havia amagat a l'interior.
Seguint el mateix sistema que al 'tresor' hi ha bancs de fusta col·locats a l'ombra per admirar la bellesa de la construcció i descansar. Reposo, menjo un altre plàtan i bec abans de pujar a 'the best view in the world' com diu el cartell manuscrit al peu d'un dels bancs. Per sobre d'un altre temple gairebé destruït per complet, dalt d'un turó, suspès a l'infinit, s'hi ha establert un petit bar amb una terrassa amb vistes brutals de la vall del Jordà. Ni la calitja sorgida en sortir el sol pot evitar que m'estigui cinc minuts embadalit. Són prop de les tres de la tarda i haig d'anar tornant cap a l'accés al recinte. Mentre baixo m'adono que s'està complicant el temps; del Sud pugen núvols i s'està aixecant un vent que em recorda molt al d'altres que he viscut a l'Àfrica, fa olor de pluja. M'afanyo i quan sóc al peu de la vall no plou encara però si fa una ventada terrible que m'obliga a posar-me les ulleres de sol. Un tro provoca el silenci a la vall, i tot seguit, comença a ploure. Amago tots els aparells electrònics i la guia en les fundes protectores de plàstic, em vesteixo amb la jaqueta de pluja i col·loco la funda a la motxilla, prou ràpid i abans que comenci a ploure i fort! Gairebé tothom corre, molts per anar a cobert dels bars/botigues que hi ha al camí, jo ,en canvi, no corro per no embrutar-me amb el fangueig, però també m'hi vaig atansant. Sóc l'únic (absolutament) que duia roba de pluja a la motxilla i quan entro al bar diverses persones, especialment dones de mitjana edat, em miren i m'aplaudeixen. Ric sorneguer i m'assec en una cadira. No tinc més remei que esperar, així que demano una Coca-Cola amb la convicció que me l'he guanyat. És el primer descans llarg des de les vuit del matí, i són gairebé les 4 de la tarda.

Mentre descanso un grup d'homes àrabs s'apreten en un banc per deixar lloc a un avi vestit amb roba tradicional que porta una mena de llaüt. L'instrument es toca amb un arc com els violins i les violes. L'avi, molt atrotinat, amb barba i mocador al cap deu tenir 80 anys, va completament vestit de negre i duu espardenyes. Comença a tocar i a cantar; tothom el mira i es fa de nou el silenci; la gent s'apropa a fer-li fotografies i vídeos, jo el tinc al costat, demano permís per fer-ho i em diuen que endavant. El concert dura un quart però el gaudeixo molt. Abans de marxar, amb l'episodi de pluja acabat, pago la beguda i dono les gràcies al grup d'homes que riuen i s'acomiaden amb efusió.

Amb tot l'equipament de pluja recol·locat a lloc segueixo caminant fins que arribo al teatre. Aquest espai va ser reformat pels romans que en van ampliar la capacitat de 6 mil a 8 mil persones. En principi no és possible accedir a les grades, però m'hi esmunyo i em surten unes fotos espectaculars. 

Abaix, de nou, encaro la sortida reprenent a la inversa el recorregut pel Siq. 
Quan sóc davant del tresor m'aturo altre cop i amb l'esplanada mig buida aconsegueixo unes fotografies èpiques. N'he tingut prou per avui. Demà més.

Trigo una estona en desfer el Siq i arribar a la porta, faig el camí fins a l'hotel a peu (que lluny és!), i pujo a l'habitació per dutxar-me. Quan acabo i sóc abaix descobreixo que avui no hi ha sopar a l'hotel, som molt pocs clients, així que em recomanen un restaurant a prop. El lloc es diu AL-ARABI i segons em diuen és el millor lloc, i més barat, de Wadi Musa. El local aplega el servei a taula i el menjar per emportar amb una clientela principalment forània. No he dinat així que decideixo sopar bé, una sopa de verdures i un shawarma amb patates, molt greix perfecte per recarregar les piles. Em sorprèn moltíssim com de bona és la sopa i una mica menys el gust del shawarma (el kebab del carrer O'Donnell de Sant Boi és difícil de batre). Un cop he acabat amb tot trec la llibreta que em va regalar la meva amiga Yolanda i em poso a escriure la crònica del dia anterior. Veig que un dels cambrers em mira d'amagat, fins que finalment es llança a parlar amb mi. Em demana que faig i li explico que escric aquesta crònica. Em contesta que ell també li agrada escriure i que li ajuda a canalitzar els seus sentiments. Li aclareixo que la meva és una crònica molt descriptiva però segueix dient-me que és molt bona idea. M'explica que és egipci però que és a Jordània treballant per guanyar prou diners que li permetin tornar a casa. Diu que té parella, i que l'enyora molt, que escriu al seu diari com l'estima i com la troba a faltar, i que pensa regalar-li el diari a ella quan torni com a prova del seu amor. No sé que dir-li així que assenteixo i el felicito. Es presenta com a Mohammed, jo faig el mateix, i acabem la nit entre somriures de complicitat. 
El sopar d'avui m'ha costat 4 JOD, la coneixença té un valor incalculable. Acabo d'escriure i recollir-ho tot, pago i torno a l'hotel, un cop més, desfet, i per tant en perfectes condicions per dormir com un tronc.