divendres, 24 de juliol de 2015

Jordània , tancant el cercle (5a part)

Petra (Dissabte 11 d'octubre de 2014)

He renunciat a llevar-me a les sis del matí per visitar Petra, crec que no cal, així que faig com sempre i em llevo a les set. Enlloc del transport de l'hotel, qui em porta a l'entrada del recinte és una parella de joves belgues que han llogat un cotxe. Són força simpàtics però una mica introvertits, anem plegats fins a l'entrada i decideixo no acompanyar-los perquè avui penso fer una recorregut que no s'ajusta gens els estàndards de les visites convencionals d'una jornada. M'he proposat veure el tresor des de dalt, vull passejar amb parsimònia per les tombes, conèixer amb profunditat les esglésies, aprofundir en els secrets de les valls. Així que els deixo i tiro endavant ràpid, malgrat tot, com m'entretinc força, de nou, al tresor ens tornem a trobar i xerrem una mica, els dono les indicacions sobre on és millor posar-se per fer fotografies i aviat torno a marxar. Quan som davant del teatre em ve al cap la noia dels braçalets i m’aturo un moment per pensar que faig. És una mica estrany però opto per pujar a mirar de trobar-la sabent que hauré de pujar molts esglaons, però tan me fa, tinc tota la jornada per endavant i avui porto el lunch-picnic de l'hotel. Som-hi doncs!. Començo a pujar per l'escala i a certa alçada sobre la vall em giro i miro enrere, hi ha moltíssima gent a l'esplanada de les façanes, centenars diria, i aparentment organitzats. De cop sento soroll i m'adono que un grup d'una vintena puja per les escales, al capdavant un noi d'una vintena d'anys amb una tarja d’identificació penjada al coll, darrere seu la resta de gent, tots ells adolescents de parla anglesa. Em saluda, els torno la salutació i quan han passat tots continuo amunt. Sóc conscient que el més probable és que no la trobi, i que continuarà creient que tothom menteix i malgrat tot alguna cosa em diu que tindré sort, i així és, a l'esquerra del camí, a sobre una pedra, amb dos joves més i una nena petita, asseguda a terra està la noia. M'aturo un moment sense dir res i la miro fixament, ell em mira i no diu res tampoc, no m'ha reconegut, aixeco el braç i amb el dit índex l'assenyalo dient-li  –I told you–. Triga uns segons encara però de cop li canvia la cara, està molt sorpresa, segueix uns segons més en silenci i al final arrenca amb un –It's you!– seguit d'un munt de paraules en àrab dirigides als seus amics. Em mira i no sap què dir fins que m'ofereix seure amb ells i prendre un te. Em diu que mai li havia passat això i que sóc una persona honrada, insisteix que de debò mai li havia passat, que està molt contenta i ho explicarà a tothom que coneix. També m'aclareix que avui no pensa obrir la botiga, ahir ja m'ho va avançar però jo tampoc la vaig creure, però m'avança que l'obrirà per mi. Li dic que no cal que només vull braçalets però insisteix a fer-ho. Malgrat tot em diu que seurem una estona encara i que gaudeixi del te i la conversa. No puc, ni vull negar-me en realitat. De tots els acompanyants un va vestit amb la roba típica dels beduïns, deu tenir l'edat d'ella, i duu els ulls maquillats, està seriós i mena un burro dels que es fan servir per portar els turistes amunt i avall. Parla tan poc que al final s'aixeca, em mira, i marxa. Ella també s'aixeca i em diu que l'acompanyi muntanya amunt on té la botiga. En un moment munta l'estructura bàsica perquè miri el que m'interessa. Li explico que vull braçalets per regalar i que en vull sis, començo a mirar, els trio i quan li demano el preu em diu que me'ls endugui com a regal. Em nego en rodó i li recordo que té un negoci i jo sóc un client, així que cal que em doni preu. Em mira seriosa i em renya –Si no acceptes el regal i em dius que faci negoci perquè negocies el preu...?
En realitat no se que respondre-li, per sort ella mateixa trenca el silenci incòmode i riu. Accepta finalment i juga fent-me una proposta inacceptable, negociem, ara sí, i arribem a un acord més bo per ella que per mi (tant hi fa). Acabada la relació comercial seguim parlant i m'explica que recordarà molt temps la meva visita i em fa una confidència: el noi del burro havia estat la seva parella durant quatre anys però ja no ho és, ell, en saber la història de la meva promesa i el retorn, ha tingut un atac de banyes de primer ordre i per això ha marxat precipitadament.
Riem tots dos una estona i m’acomiado d’ella. Abans de marxar li demano fer-nos una foto i accepta amb la condició que no la pengi a Facebook ni enlloc semblant (així serà).
Estic molt satisfet amb l’experiència i baixo decidit a seguir amb un dia que promet grans històries per escriure al diari.
Torno a ser al fons de la vall, Petra esclata de gent, i jo vull tranquil·litat així que vaig directe a les tombes, passo primer per les més famoses i miro de trobar una que la guia qualifica com a poc visitada.  És tan poc visitada, i deu estar tan amagada, que no aconsegueixo trobar-la, i en canvi, amb l’ajut d’un policia turístic, encaro la pujada cap el mirador elevat del ‘Tresor’ de Petra, un dels diversos que hi ha. Aquesta arrenca seguint la paret de les tombes en direcció nord est i després seguint unes escales amunt pel Wadi contigu.  Començo a caminar esglaons amunt i en poca estona em trobo un grup de cinc persones, 2 dones i tres homes, de diferents edats que parlen en castellà. Els saludo i m’interesso per l’estat d’un d’ells que seu a terra. Em mira i em diu que està bé però molt cansat; em pregunten sobre on porta l’escala, ells ja fa estona que pugen, i els dic que a un mirador a sobre del ‘tresor’, els en dono detalls, però aclareixo que no n’estic segur, que tot plegat arrenca de la lectura de la meva guia de viatge i per tant que si segueixen amb mi no em faig responsable del resultat. Accepten i seguim. Fem les presentacions, i ens interroguem sobre les respectives vides... en el procés em pregunten per què no dic que sóc espanyol, i en lloc d’això m’identifico com a Català, els ho explico tan bé com sóc capaç, i ho entenen prou bé, segurament tenen la ment oberta a tot el què els dic... Sense adonar-nos arribem a un petit cim on hi ha una barraca amb una nena petita, es diu Fàtima, i ens indica per on va el camí. En les properes dues hores la Fàtima s’incorporarà al grup i ens farà de guia fins el magnífic mirador de la façana del ‘tresor’.



Allà també hi ha una barraca amb un adolescent ajagut dins, en tota l’estona que hi som, nosaltres sis i la Fàtima, ell no obre la boca i només ens mira, ella, en canvi, ens ofereix te, i quan marxem, de nou, ens acompanya. La conversa salta del futbol a la vida en general tan àgilment que sense adonar-nos de nou som a baix. Algú proposa dinar i la resta assentim, són prop de les dues de la tarda.
Aprofitant l’ombra de la muntanya seiem als esglaons d’accés a la tomba coneguda com ‘el temple’. Cadascú porta una bosseta amb menjar, jo també. L’obro, en trec el pa, i quan estic a punt d’encetar-lo un d’ells diu –Que os parece si rezamos– tothom del grup, menys la Fàtima i jo, diu que sí amb efusió, em quedo glaçat, i aturo el meu atac al menjar. Miro al meu voltant, tothom té els ulls tancats, estic una mica descol·locat, qui ha fet la proposta comença l’oració –Te damos gracias Jesús por los alimentos que recibimos, por la jornada fantástica que nos brindas y por nuestro nuevo amigo Ramon– la benedicció continua uns segons més fins que un ‘amén’ col·lectiu la clou.
Ara sí ens posem a menjar i abans de res més n’oferim a la Fàtima que seia a terra al nostre costat, callada, observant-nos atentament. Es decideix a agafar-ne una mica, no massa. A pocs metres sense perdre’s detall de l’escena un altre nen ens observa, li ofereixo galetes. El dinar transcorre compartint menjar els uns amb els altres fins que donant-lo per acabat ens acomiadem amb certa emoció, ens desitgem sort mirant-nos als ulls, amb sinceritat. Abans de marxar aprofito la meva experiència de dues jornades a la vall per orientar la resta de la seva visita de manera que aprofitin al màxim el temps.
Cadascú va reprendre el seu camí, i en el meu cas vaig llançar-me a visitar l’església, el temple i les construccions bizantines, i el carrer de les columnes.
Amb tot això vaig donar per acabada la visita i em vaig dirigir cap el Siq...
Davant de l’esplanada de les façanes dos beduïns toquen la flauta asseguts damunt d’una pedra rogenca; tenen la feina del dia feta: els passejos en burro als turistes, la venda de souvenirs, les brometes habituals...el show, per avui, s’ha acabat. Els beduïns viuen a la vall, més encara, són de la vall, molts hi han nascut, passen la vida entre tombes nabatees, són veritablement lliures quan tots els intrusos marxen i es tanca el parc arqueològic amb la caiguda de la nit.

Com deia estan asseguts i ja no fan bromes amb els turistes, descansen, xerren, gaudeixen de la música. Jo me’ls miro i els demano fer-los una fotografia amb un gest subtil. M’hi autoritzen i m’esforço a trobar el millor enquadrament; els dono les gràcies i quan faig el gest de marxar un d’ells m’atura i em fa amb la mà que m’apropi, de fet em demana que m’assegui amb ells...com podria rebutjar una petició així?! M’hi apropo i m’assec amb ells a la roca amb naturalitat i mirant d’estar ben còmode. Em fan les preguntes de rigor per aquests casos: com em dic, d’on sóc, què hi faig aquí... jo els faig les preguntes de rigor a ells: com es diuen, on viuen, què fan?... i ens relaxem.
Tinc gana i recordo que encara em queda fruita a la bossa del dinar així que la trec. Li ofereixo una poma a un d’ells i em pregunta què és, l’altre riu per sota el nas en veure la meva cara de sorpresa i llavors descobreixo que m’ensarronen. Els beduïns són famosos per aquesta mena de coses... riem plegats. Amb l’altre decideixo partir-me el plàtan que em queda, trec la navalla, tallo el plàtan per la meitat i li dono, en aquell moment sembla que s’aturi el món, em mira fixament als ulls com si el que acabés de fer tingués un gran valor, pren la seva meitat amb una mà i l’aixeca lleument per sobre dels ulls en mostra de respecte sense deixar de mirar-me als ulls. Aquest gest em deixa impressionat. Llencem les peles al burro que tenim al costat lligat i aquest se les menja sense miraments. Casualment veig aparèixer la parella de belgues que venen caminant poc a poc, se’ls veu esgotats, em miren però no gosen dir res. Els convido sense demanar permís a que vinguin a seure amb nosaltres. Ell és més jove i de primeres es queda aturat, ella uns anys més gran i decidida ràpidament diu que sí i el deixa enrere. Ell s’encongeix d’espatlles i la segueix. Ella s’asseu sense manies al costat dels beduïns i s’arrenca de nou la ronda de preguntes protocol·làries i brometes fàcils. En molts moments, passats els primers instants d’eufòria, ells no diuen res sinó que fan el que els ve de gust: somriure, descansar i veure la gent passar talment com si no hi fóssim. Un d’ells li diu a l’altre que toqui la flauta i aquest s’hi posa. Duen roba occidental, pantalons texans, samarreta de màniga curta i sandàlies; el que els fa tan característics és la pell bruna cremada pel sol, els ulls maquillats per sota de la parpella inferior, i un mocador negre que els tapa el cap. L’estètica recorda molt als personatges de la pel·lícula ‘Pirates del Carib’. Els ho miro d’explicar però evidentment no n’han sentit a parlar mai, i es queden igual, en canvi els belgues, que no hi havien caigut, es posen a riure ben fort. Els beduïns ens miren sense entendre absolutament res però riuen també.
De sobte s’aixequen de la pedra, encara amb el somriure als llavis, i ens diuen que els seguim, i evidentment ho fem desplaçant-nos uns metres més enllà fins a una de les botigues/bar anomenada ‘Why not?’ que hi ha a l’esplanada.
No ho sabíem i ens detallen que dormen a l’interior de la botiga, en concret dins d’una cova (antiga tomba) tallada a la roca. No només hi dormen sinó que un dels dos hi va néixer i n’està molt orgullós.
Com és habitual en els beduïns, ens ofereixen te i l’acceptem, abans en fan seure en un banc amb una taula i seuen amb nosaltres. Aquí tornen les seves bromes mentre darrera nostre el ‘show’ continua protagonitzat per altres beduïns que ensarronen turistes mentre els provoquen sorolloses rialles, ens girem tots per guaitar l’espectacle i riem també. Tornem a la nostra ‘conversa’ i un dels beduïns li deixa anar en anglès a la noia belga –vols veure la meva cova?– i ella sense manies li contesta –perquè no?– per un segon el beduí perd la iniciativa i de cop mirant-nos pregunta –de qui és ella, teva o teva?– jo aixeco les dues mans i el noi amb el dit índex estès cap el cel només n’aixeca una –Ah, és teva!– crida assenyalant el belga –Puc emportar-me-la?– al que el noi contesta –Demana-li a ella!– De nou la noia, àgil i espavilada, li deixa anar mentre l’agafa de la mà –Anem tinc moltes ganes de veure la teva cova– al que ell afegeix sorneguer –T’ensenyaré el meu racó especial.–
En poca estona, encara entre rialles, tornen i el beduí diu a l’aire –Ha estat molt bé, si en 9 mesos ella té un nen i s’assembla a mi, estigues tranquil, és meu– Ens petem de riure novament, el belga no tant. Ara ens ofereix a nosaltres visitar la cova però ens adverteix que del racó especial res de res; acceptem encantats.

M’havia imaginat un seguit d’estances presidides per una de central més gran; en realitat només hi ha un únic espai gran on cadascú dels que hi dorm té un racó assignat en una fila llarga de coixins distribuïts arran de les parets. Ens mostra la cova amb orgull beduí i ens parla dels seus orígens sense que en cap moment doni a entendre que la vida que li ha tocat viure no li agradi. Sortim a l’exterior i allà mateix ens ofereixen assistir a una festa que s’ha de celebrar a ‘little Petra’ aquesta mateixa nit, fins i tot proposen que ens hi quedem uns dies i convisquem amb ells com a convidats.
M’hauria agradat molt fer-ho però l’endemà havia de marxar cap el Wadi-Rum i l’oferiment era incompatible amb la planificació de la següent parada del viatge.
Malgrat tot els nois ens van oferir un servei de rutes pel desert pel que vaig acceptar apuntar-me el seu telèfon i mirar d’arribar a un acord, que malauradament després no vaig aconseguir concretar.
Abans d’acomiadar-nos definitivament ens vam fer una bona pila de fotografies tots junts, ens vam donar les mans i ens vam picar l’esquena amb complicitat.
Els belgues suggereixen donar-los diners pel que trec de la butxaca un bitllet de 5 JOD, abans d’oferir-los-el els miro d’explicar com d’agraïts estem, però el beduí que havia portat el pes de la conversa tota la tarda m’atura amb un gest enèrgic amb la mà esquerra, em torna a mirar als ulls i sentencia –els beduïns som hospitalaris, ens agrada ser-ho, no volem res, no ens cal res– opto per no insistir però reitero l’agraïment, de nou encaixem les mans i ara sí ens acomiadem definitivament. Percebo que aquesta serà una de les millors experiències vitals del viatge.

Els belgues i jo vam caminar travessant el carrer de les façanes, el segon tram del Siq, i finalment de nou ‘el tresor’. Un cop allà vaig aclarir-los que em volia acomiadar i que volia passar-hi una estona més, ells també havien pensat fer-ho així que vam buscar un racó i vam seure. Mentre feien més fotografies, vaig fixar-me en els detalls, aquells que em va descobrir la guia, com també en els personatges al voltant del monument, els turistes, els camells, els carros, els burros, els nens que venen postals, els policies, els gats...
No hauria marxat mai però, conscient que res és etern, vam girar cua per encarar el Siq de pujada. Abans una darrera mirada enrera.

Mentre l’escletxa del Siq s’empassava la silueta rogenca del tresor vaig recordar l’escena cinematogràfica en que una bafarada de pols surt de l’interior del temple, després del seu esfondrament, darrera del fugisser Indiana Jones i els seus acompanyants, i com instants després el bibliotecari maldestre, a llom d’un cavall, encara al galop el mateix Siq, que recorro per darrer cop, al crit de –Seguidme conozco el camino!–
Pel camí els Belgues em van proposar compartir el seu vehicle de lloguer aprofitant que teníem el mateix destí l’endemà. Els vaig demanar si n’estaven segurs i van insistir que sí, pel que vaig decidir acceptar amb la condició de compartir les despeses del viatge.
De camí al pàrquing on tenien el vehicle estacionat, davant de l’accés principal del recinte, a peu de carretera, un altre cotxe s’atura davant nostre i des de dins algú crida – Ramon!– em giro sobtadament i miro a l’interior, són el grup de mexicans amb qui he compartit camí i dinar, em volen saludar de nou i em demanen si els puc facilitar el meu correu electrònic, evidentment accepto i, ara sí, s’acomiaden de mi, definitivament, un per un. La cara que feien els belgues era per emmarcar, em vaig sentir obligat a explicar-los què havia passat, i encara amb cara de poker, vam seguir caminant fins el cotxe.
De camí a l’hotel vam acordar l’hora de trobada per l’endemà, sembla que els sabia greu proposar-me llevar-nos d’hora per mirar d’aprofitar el dia, però els vaig respondre que tan me feia i que també volia aprofitar el meu temps, pel que definitivament vam dir de trobar-nos a les 6 del matí per esmorzar i reprendre el viatge a dos quarts de set.
Només arribar a l’hotel vaig trucar al beduí per escoltar les condicions de l’activitat i vam acordar concretar-ho tot en una segona trucada una estona més tard. Les condicions no eren excepcionals així que pel principi de prudència vaig optar per no acceptar-les. El propietari de l’hotel, que ja m’havia ofert aquell mateix tour el dia de la meva arribada, va veure les orelles al llop amb les meves trucades pel que va decidir, unilateralment, rebaixar el seu preu substancialment. Tenia confiança en ell pel que em vaig decidir per acceptar la seva oferta. Vam acordar un preu de 40 JOD que incloïa la jornada completa de l’endemà amb àpats inclosos, pernoctació en un campament beduí al desert i recorregut de 4 hores en 4x4 amb aturades als punts més interessants de la zona. En opinió de diferents persones, que més tard vaig conèixer, un preu excepcional. Tot seguit, satisfet, vaig pujar a l’habitació, em vaig dutxar i ràpid cap a sopar. Vaig triar repetir àpat al restaurant Al-Arabi, per molts motius, però per damunt de tot per l’afectuositat del personal. Allà m’esperava en Mohammed Kaled Ahmed d’Egipte, un bon noi que es guanya les garrofes lluny de casa somiant que aviat tornarà a casa amb la seva xicota amb la que, si Alah ho vol, es casarà. Quan em va veure i es va adonar que portava la llibreta se li va encendre la cara, ràpidament em va demanar si ja havia escrit sobre ell , li vaig haver d’aclarir que encara no havia arribat a aquell punt i per tant que no ho havia fet encara, va desviar la seva mirada cap el terra i no va poder evitar posar cara de decepció, crec que no es va enfadar sinó que es va entristir. Per compensar-ho vam acordar fer-nos amics a Facebook i també que amb la publicació a la xarxa del relat el citaria i l’etiquetaria perquè ell ho pogués llegir també. (Així serà Mohammed!)

Vaig canviar una mica el menú només mantenint la sopa de verdures fantàstica del dia anterior. Vaig acabar amb tot plegat ben ràpid per tenir temps per escriure i aviat tornar a l’hotel per descansar.
Només arribar-hi vaig fer la segona trucada al beduí del Siq per dir-li que no podríem arribar a un acord en aquella ocasió però que m’encantaria tenir l’oportunitat de gaudir de nou de la seva hospitalitat. La seva resposta va ser que no passava res i que em desitjava el millor, vaig traslladar-li també aquest desig per la meva banda i ens vam acomiadar. Era el moment d’anar directe al llit.

dimecres, 17 de desembre de 2014

Jordània , tancant el cercle (4a part)

Wadi Musa-Petra (Divendres 10 d'octubre de 2014)

És divendres i avui pretenc acomplir un somni. No podria dir quantes vegades he vist les pel·lícules d'Indiana Jones...puc repetir els diàlegs dels personatges amb facilitat, formen part del meu imaginari adolescent i del d'un dels meus millors amics, amb ell he compartit dèries, l'amor per la història i també per l'arqueologia; així que avui acompleixo un somni, un de fàcil, però no per això menys important.
M'han recomanat llevar-me a les 6 del matí per arribar abans que ningú a Petra, abans que els touroperadors i les aglomeracions, però també em cal dormir així que finalment a les 7h estic esmorzant per agafar el cotxe de l'hotel fins a l'entrada del recinte. Ho faig acompanyat de la parella d'americans però ens separem aviat perquè caminem a ritmes molt diferents; marxo i just abans d'entrar al Siq m'aturo i m'assec en un banc de fusta. Vull llegir amb tranquil·litat què diu la guia dels llocs que em trobaré, no em vull perdre cap detall, així que ho faig una estona i quan em sento preparat em llanço de nou a caminar.

A la dreta del pont que dóna accés al Siq hi ha en una petita gorja estreta que molta gent no visita i que amaga unes magnífiques tombes Nabatees, malauradament la pluja del dia anterior, i les previsibles pluges d'avui, desaconsellen visitar-lo, un cartell del parc, a més, hi prohibeix el pas.
Inicio el recorregut pel Siq, és una baixada constant però no massa forta, no cal esforçar-se per frenar però alhora facilita molt el pas. La gorja s'obre i es tanca arran de terra o damunt del meu cap aleatòriament, de vegades l'espai del sostre es redueix a escassos dos metres i la llum lluita sense èxit per penetrar-hi; abaix en molts moments no s'arriba als quatre metres d'ample i a estones es fa gran, sempre coincidim amb la confluència amb d'altres gorges perpendiculars.
El terra és sorrenc i vermellós però de tant en tant apareix un paviment de pedra blanquinós, l'original de l'època, que es va recuperar en unes obres de neteja que van rebaixar gairebé dos metres de sediments.
Al meu davant hi ha una família àrab amb nens que no paren de cridar i trenquen estrepitosament la màgia del lloc pel que decideixo avançar-los amb pas ràpid i per sort de seguida els deixo de sentir.
Si la nit anterior el Siq em va semblar llarguíssim, avui els 1,2 km se'm fan curts i després d'un gir a la dreta veig com sorgeix, de l'escletxa a l'extrem del Siq, la llum i les primeres línies perfectes de la façana, coneguda amb molt d'encert, com 'el tresor'.


M'aturo un segon respiro fons i segueixo. Lentament els ulls s'adapten de la penombra de la gorja a l'esclat de llum del tresor, és un espectacle arquitectònic de primer ordre. El temps ha fet molt mal als detalls decoratius però l'estructura principal es conserva intacta protegida del vent per la gorja.

Descriure-la sense ofendre'n la majestuositat és difícil però crec que la dificultat de retallar la roca amb aquesta precisió és podria definir com a monumentalitat artesanal.
Hi ha bancs de fusta estratègicament ubicats a tocar de les parets més allunyades de la façana perfectes per agafar una perspectiva magnífica i apreciar al complet l'escena: els carros de cavalls, els camells, els turistes, els nens venedors de postals, els beduïns amb rucs, algun policia, les botigues ambulants i un gat; tots en un ball de passos aleatoris però alhora coordinats en que increïblement ningú fa nosa a ningú.
M'assec una bona estona i literalment quedo embadalit; trec la guia i llegeixo tot el que diu del tresor, hi descobreixo detalls i la gaudeixo molt i molt. Sense pressa m'aixeco i segueixo la visita: una tomba, una altra i continua el Siq cap a la dreta. Aviat s'obrirà definitivament per arribar al carrer anomenat de les façanes. Aquí diferents tombes i monuments funeraris es distribueixen a banda i banda: el del soldat, el del lladre, el de la deesa... totes amb els seus detalls fantàstics. Vaig fent i m'ho passo molt bé, estic arribant al teatre, que és a l'esquerra, però la guia em recomana girar abans, també a l'esquerra, i pujar per unes llargues escales de pedra fins un altar de sacrificis que es troba al cim d'una de les muntanyes al voltant del Siq.
És una forma diferent d'explorar la vall així que m'hi llanço. Efectivament puja i molt però vaig fent a bon ritme, avançant turistes i creuant-me amb d'altres, de tant en tant trobo alguna botigueta improvisada amb tota mena de ferralla, saludo amablement i continuo, a mig camí, però, trobo una paradeta amb una noia que fonamentalment ven braçalets i collarets. En té de molt macos i m'aturo, vull comparar preus i per això li dic que avui no m'interessa comprar, però que demà tornaré per negociar. Enlloc d'arriar-me sense més, com espero, em dispara en anglès 'tothom diu que tornarà demà i fins ara no ha tornat ningú'... es fa el silenci i es gira d'esquenes. Té raó, el 'demà torno' és un recurs fàcil per desempallegar-se del venedor i no sentir-se del tot malament, així que li dic que per poc que pugui tornaré i llavors em diu sense girar-se 'd'acord, d'acord' i es torna a fer el silenci.
Segueixo l'ascensió fins el coll per arribar a una petita plana on hi ha dos obeliscos i l'accés a un altar de sacrificis. L'altar dóna pas a un dipòsit d'aigua i més enllà a unes vistes fantàstiques de la vall de Petra. Intercanvio càmera fotogràfica i generositat amb uns taiwanesos amb residència a Londres i fins i tot ens fem un selfie.
Un guia que acompanya una parella d'alemanys em veu llegir la guia i m'indica com seguir fins abaix sense tornar pel mateix camí, li agraeixo i m'hi tiro de cap.
La baixada serpenteja entre blocs de pedra i està clarament marcada per piles de pedres i la decoloració del terra pel pas dels visitants. En aquest camí hi descobreixo diverses construccions molt deteriorades i que requereixen molta imaginació per veure-les com estan descrites a la guia. Gairebé a nivell de terra de la vall apareixen més temples i alguna tomba molt ben decorada amb columnes intactes i dipòsits d'aigua. Torno a coincidir amb els taiwanesos i compartim una estona de camí, ells han de ser a les 14 hores a l'hotel però fan molt tard així que marxen a corre-cuita. 
No me n'he adonat i ja són les dotze, no tinc gana però menjo un dels tres plàtans que he portat i bec una mica d'aigua, toca seguir!

Sóc en un dels camins principals i començo a caminar cap a l'esquerra, cap on va molta gent, no n'estic segur així que demano a una parella de trekkers si vaig bé i em diuen que no; són francesos i han fet un Djebel (un cim) més amunt, m'indiquen com tornar al camí i els faig cas.
Sóc al sender principal i decideixo anar al punt més allunyat de tot el recorregut i deixar per la tornada el més fàcil, pel que encaro la direcció del 'Monestir'. Per arribar-hi cal superar 800 esglaons en una caminada prevista d'1 hora 30 minuts. Poso un bon ritme i aconsegueixo arribar-hi amb 30 minuts. Suposo que qui calcula aquests temps, ho fa pensant en el pitjor dels escenaris, i per això hi ha aquestes diferències. El cas és que hi arribo i sense cap mena de dubte estic content d'haver fet l'esforç.

El que anomenen el 'Monestir' és una construcció funerària de dimensions gegantines arrepenjada en una paret. Pel que sembla es va reconvertir el seu ús a la religió cristiana i per això se'n diu així. Al capdamunt hi ha una mena d'urna amb dos impactes de bala, segons la guia, provocats pels trets dels qui, creient les dites populars, pretenien trencar l'urna i fer caure el tresor que un Rei hi havia amagat a l'interior.
Seguint el mateix sistema que al 'tresor' hi ha bancs de fusta col·locats a l'ombra per admirar la bellesa de la construcció i descansar. Reposo, menjo un altre plàtan i bec abans de pujar a 'the best view in the world' com diu el cartell manuscrit al peu d'un dels bancs. Per sobre d'un altre temple gairebé destruït per complet, dalt d'un turó, suspès a l'infinit, s'hi ha establert un petit bar amb una terrassa amb vistes brutals de la vall del Jordà. Ni la calitja sorgida en sortir el sol pot evitar que m'estigui cinc minuts embadalit. Són prop de les tres de la tarda i haig d'anar tornant cap a l'accés al recinte. Mentre baixo m'adono que s'està complicant el temps; del Sud pugen núvols i s'està aixecant un vent que em recorda molt al d'altres que he viscut a l'Àfrica, fa olor de pluja. M'afanyo i quan sóc al peu de la vall no plou encara però si fa una ventada terrible que m'obliga a posar-me les ulleres de sol. Un tro provoca el silenci a la vall, i tot seguit, comença a ploure. Amago tots els aparells electrònics i la guia en les fundes protectores de plàstic, em vesteixo amb la jaqueta de pluja i col·loco la funda a la motxilla, prou ràpid i abans que comenci a ploure i fort! Gairebé tothom corre, molts per anar a cobert dels bars/botigues que hi ha al camí, jo ,en canvi, no corro per no embrutar-me amb el fangueig, però també m'hi vaig atansant. Sóc l'únic (absolutament) que duia roba de pluja a la motxilla i quan entro al bar diverses persones, especialment dones de mitjana edat, em miren i m'aplaudeixen. Ric sorneguer i m'assec en una cadira. No tinc més remei que esperar, així que demano una Coca-Cola amb la convicció que me l'he guanyat. És el primer descans llarg des de les vuit del matí, i són gairebé les 4 de la tarda.
Mentre descanso un grup d'homes àrabs s'apreten en un banc per deixar lloc a un avi vestit amb roba tradicional que porta una mena de llaüt. L'instrument es toca amb un arc com els violins i les violes. L'avi, molt atrotinat, amb barba i mocador al cap deu tenir 80 anys, va completament vestit de negre i duu espardenyes. Comença a tocar i a cantar; tothom el mira i es fa de nou el silenci; la gent s'apropa a fer-li fotografies i vídeos, jo el tinc al costat, demano permís per fer-ho i em diuen que endavant. El concert dura un quart però el gaudeixo molt. Abans de marxar, amb l'episodi de pluja acabat, pago la beguda i dono les gràcies al grup d'homes que riuen i s'acomiaden amb efusió.

Amb tot l'equipament de pluja recol·locat a lloc segueixo caminant fins que arribo al teatre. Aquest espai va ser reformat pels romans que en van ampliar la capacitat de 6 mil a 8 mil persones. En principi no és possible accedir a les grades, però m'hi esmunyo i em surten unes fotos espectaculars. 

Abaix, de nou, encaro la sortida reprenent a la inversa el recorregut pel Siq. 
Quan sóc davant del tresor m'aturo altre cop i amb l'esplanada mig buida aconsegueixo unes fotografies èpiques. N'he tingut prou per avui. Demà més.
Trigo una estona en desfer el Siq i arribar a la porta, faig el camí fins a l'hotel a peu (que lluny és!), i pujo a l'habitació per dutxar-me. Quan acabo i sóc abaix descobreixo que avui no hi ha sopar a l'hotel, som molt pocs clients, així que em recomanen un restaurant a prop. El lloc es diu AL-ARABI i segons em diuen és el millor lloc, i més barat, de Wadi Musa. El local aplega el servei a taula i el menjar per emportar amb una clientela principalment forània. No he dinat així que decideixo sopar bé, una sopa de verdures i un shawarma amb patates, molt greix perfecte per recarregar les piles. Em sorprèn moltíssim com de bona és la sopa i una mica menys el gust del shawarma (el kebab del carrer O'Donnell de Sant Boi és difícil de batre). Un cop he acabat amb tot trec la llibreta que em va regalar la meva amiga Yolanda i em poso a escriure la crònica del dia anterior. Veig que un dels cambrers em mira d'amagat, fins que finalment es llança a parlar amb mi. Em demana que faig i li explico que escric aquesta crònica. Em contesta que ell també li agrada escriure i que li ajuda a canalitzar els seus sentiments. Li aclareixo que la meva és una crònica molt descriptiva però segueix dient-me que és molt bona idea. M'explica que és egipci però que és a Jordània treballant per guanyar prou diners que li permetin tornar a casa. Diu que té parella, i que l'enyora molt, que escriu al seu diari com l'estima i com la troba a faltar, i que pensa regalar-li el diari a ella quan torni com a prova del seu amor. No sé que dir-li així que assenteixo i el felicito. Es presenta com a Mohammed, jo faig el mateix, i acabem la nit entre somriures de complicitat. 
El sopar d'avui m'ha costat 4 JOD, la coneixença té un valor incalculable. Acabo d'escriure i recollir-ho tot, pago i torno a l'hotel, un cop més, desfet, i per tant en perfectes condicions per dormir com un tronc.

dimarts, 16 de desembre de 2014

Jordània , tancant el cercle (3a part)

Màdaba-Wadi Musa (Dijous 9 d'octubre de 2014)

Em llevo a les 7 del matí perquè he acordat amb el responsable de l'hotel que a les 8 em recolliria un cotxe per portar-me fins a Petra amb aturades a 4 llocs que vull visitar.
Em presenta el conductor que es diu Achmed, com el recepcionista de l'hotel d'Amman, i li dona quatre indicacions en àrab. El paio és molt seriós, tant que no el veig somriure en tot el dia, llevat d'un parell de cops quan saluda coneguts.
El plan per aquest dia arrenca amb la visita del Mont Nebo ,el lloc on es diu que Moisés va mostrar al 'terra promesa' als seus, i també on molt més tard, als 120 anys d'edat, va morir i hi va ser enterrat, sense que encara ningú hagi trobat el seu cos.
Fa un dia ennuvolat tot i que de tant en tant el sol s'esmuny per una escletxa i es deixa veure roent i implacable. Des del mirador del Mont Nebo es pot veure Palestina i Israel, el riu Jordà i un petit pedaç del mar mort. No m'hi entretinc massa perquè el lloc no ofereix massa interès més que el paisatgístic, malgrat tot descobreixo un parell d'exposicions molt deteriorades i una esglèsia aparentment moderna al capdamunt d'un turó que està tancada per obres, unes obres finançades a mitges pels governs Italià i jordà.

M'espera el meu conductor al pàrquing així que per no fer-lo esperar més desfaig el camí i me'n torno, enyoro la seva simpatia, la seva animada conversa, els somriures que et fan sentir viu i estimat...
Entro de nou al cotxe, em mira i diu: 'ok?', 'Yes' li contesto, i, allargant la vocal de l'inici, sense esma, respon 'Oooook' i arrenca el cotxe.
La carretera fa molta baixada i està plena de revolts, típica de muntanya d'aquesta mena de països, sense línies i amb l'asfalt atrotinat.
Poc a poc començo a albirar el mart mort al fons, el punt més baix de tota la terra, per comprovar-ho faig un cop d'ull a l'altímetre del meu rellotge i efectivament som a nivell del mar i en poca estona passem a estar per sota. 

Prenem la carretera que corre en paral·lel a la costa i que em permet veure el mar. A primera vista no sembla massa diferent del que conec, bé si, hi ha una diferència important, des d'aquí veig l'altra riba , i per tant més aviat sembla un llac. En el primer tram en direcció sud es troben els resorts de luxe , tots ofereixen les seves instal·lacions als visitants amb una mena d'entrada d'un dia. El seu tram de platja està molt net i els seus serveis són de primera com el preu per accedir-hi: 40€.
En canvi seguint per la costa també hi ha zones de bany lliure a les que qualsevol persona de sexe masculí pot accedir. Precisament aquesta limitació va impedir que ahir compartís aquest tour amb una altra parella que es veia obligada a passar per un resort si volien provar l'experiència del bany al mar mort.
El cas és que el conductor s'atura en un tram de platja de bany lliure on, a més, hi ha unes cabanes. Aquestes construccions funcionen com a dutxes d'aigua dolça, element indispensable si no es volen patir greus incomoditats després del bany atesa la salinitat extrema de les aigües del mar mort, prop del 25%; per dos euros pots donar-te un bany d'aigua dolça i seguir trajecte amb certa comfortabilitat.
Sense pensar-m'ho massa baixo cap a la platja, que encara és una mica més avall que el nivell de la carretera, en banyador i xancles, tot sol en un sentit literal de la paraula. L'accés és infecte, ple de deixalles de tota mena però especialment plàstics i ampolles; afortunadament l'aigua és transparent, netíssima. Haig de dir que hauria hagut d'estar molt bruta per aconseguir que deixés de banda la curiositat i renunciés a ficar-m'hi, per sort no pateixo aquesta disjuntiva.
Desconfio de la composició del fons així que hi entro amb les sabatilles posades, però és impossible mantenir-les submergides, surten disparades cap a la superfície, així que per força m'haig d'arriscar a caminar descalç; descobreixo que el terra és majoritàriament sorrenc tot i que de tant en tant trepitjo zones amb una superfície blanca, trencadissa...és sal! Continuo uns metres més i m'ajupo només una mica explorant delicadament la sensació, les paraules del meu segon pare, el Manel, que ja hi havia estat retronen dins el meu cap: 'si t'entra aigua als ulls més val que tinguis aigua dolça a raig o te'n recordaràs tot el dia'; de moment no noto gairebé res de diferent..és hora de ser més decidit així que m'estiro panxa amunt i llavors: 'Mare meva, estic gairebé fora de l'aigua!'. No em cal fer absolutament res per flotar, concretament és com si estigués estirat a sobre d'un llit tou, estic uns segons així, em moc una mica i en fer-ho sento la curiositat de provar de nedar. És francament difícil així que desisteixo i torno a la posició inicial. És una sensació molt relaxant que ho seria molt més si un conductor jordà amb molt mala llet no m'estigués mirant des de la riba i si aquesta mateixa riba no fos un abocador fastigós. 

Els biòlegs afirmen que la composició química d'aquesta aigua impedeix que hi visqui cap mena d'organisme, però la immensitat, la solitud i la industria del cinema americà fan que no m'acabi de sentir relaxat del tot així que surto de l'aigua i torno a la zona de dutxes. Em dutxo en dos minuts, em canvio de roba, li pago al propietari de la dutxa i repetim l'agradable conversaamb el conductor: 'ok?' , 'Yes' , 'Oooook'.
Resseguint la riba arribarrem al següent punt d'interès: el Wadi Muhib.
Aquest riu sorgeix d'una afloració natural d'aigua que hi ha a la muntanya i que es canalitza per una gorja transitable a peu, amb alguns ràpids equipats amb cordes i un salt d'aigua final.
A l'entrada hi ha un centre de recepció de visitants on es cobra l'accés i es proveeix als visitants d'una armilla salva-vides; al mateix lloc s'ofereix un servei de guies i una mena de dipòsits estanc per transportar la càmera de fotos amb un cost addicional que jo rebutjo en tots dos casos.
Creuo una mena de viaducte, baixo uns deu metres d'alçada per unes escales metàl·liques 'd'alta seguretat' i arribo a l'aigua. Aquesta està més calenta que freda i omple un ample de 20 metres de banda a banda de la gorja a l'inici, i de poc més de quatre al final davant del salt d'aigua; està, de nou, netíssima. Faig servir un dels dos parells de sabatilles esportives que porto per fer l'activitat i per sort encerto perquè hi ha uns peixos petits que et mosseguen ,de tant en tant, suaument, els turmells, i que farien molt incòmode el trajecte amb els peus nus. Mai parlaré prou bé de les immillorables prestacions del calçat de muntanya SALOMON pel que professo ,sense amagar-me'n, autèntica i justificada devoció. Aquesta vegada, i per pimer cop, caminant sota l'aigua amb un resultat sorprenent!
Camino en direcció a l'interior de la gorja i aviat veig un grup força nombrós uns metres davant meu, així que m'afanyo per mirar d'atrapar-los i anar tots junts. Per com parlen penso que són alemanys, la majoria d'entre 50 i 60 anys però amb alguna excepció.
Quan arriben les primeres dificultats en forma de pedres de grans dimensions, cordes amb nusos, i corrents d'aigua poderoses, algunes de les dones del grup tenen greus dificultats per continuar. Decideixo donar-li un cop de mà al guia, que va de bòlit, per fer que tot el grup segueixi junt i avanci a un ritme raonable. Repetim l'operació molts cops en especial per ajudar les dones més aprop dels 70 que dels 60 que en la meva opinió no haurien d'estar fent aquesta activitat. Malgrat tot seguim. Una d'elles em demana alguna cosa en alemany, es pensa que també soc guia; li aclareixo que no és així i que en realitat soc tan turista com elles; em miren i es posen a riure ben fort tant que la bona part del grup es gira per saber què passa, crec que em puc donar per adoptat.
Seguim, més i més,malgrat tot amb moltes dificultats aconseguim arribar a l'enorme salt d'aigua. L'eufòria es desferma al grup, és lògic. Ràpidament es col·loquen per fer-se una fotografia de grup i li donen la càmera al guia, m'ofereixo a fer-la jo i així ho fem, a canvi els demano que me'n facin una a mi i me la passin per correu electrònic.
Quan comencem el camí de tornada m'adono que em ve de gust anar més ràpid però que encara no els he passat el meu correu electrònic. Se m'acut que el puc escriure a la paret amb una pedra, que hi facin una fotografia i després esborrar-lo. Així ho fem, i sense confiar massa en la possibilitat que m'acabin arribant les fotografies, m'acomiado i marxo d'allà ràpid. En poca estona desfaig el camí i vaig trobant altres grups amb els mateixos problemes per superar els obstacles que el grup alemany, aquí algú s'acabarà fent mal , penso.
De nou enfront de l'escala metàl·lica descobreixo un dels motius principals pel que el mart mort, segons la guia, retrocedeix un metre l'any: el Wadi Muhib ,una de les poques aportacions hídriques a banda de les pluvials (3 litres l'any), es recull en la seva totalitat i es canalitza cap a les principals ciutats Jordanes; Quan li comento al conductor aquest m'aclareix que 'és molt important que sigui així'. Penso per mi que així també aconseguiran que els resorts quedin deserts, i també que aviat es pugui caminar per sobre del mar mort, ja sigui per la salinitat extrema o perquè només quedi el llit del mar sec; és cert que així tindrà un toc bíblic adient per la zona, però dubto que en aquestes condicions vinguin tants turistes.
El nostre nou destí és la ciutat de Karak on hi ha un castell croat espectacular.
Així és, el castell es troba al capdamunt d'una muntanya de mil metres d'alçada des d'on es domina a la perfecció tota la vall i el mar mort. És imponent , amb enormes construccions de pedra intactes tot i el pas del temps, disposa d'una xarxa de túnels visitables. Les muralles i una torre ,que segueix sencera, també es poden visitar, la protecció per les caigudes en tot el recinte és com la vigilància, inexistent. Tot plegat està força abandonat, en algun moment s'hi van situar plafons explicatius però estan tan deteriorats que és difícil llegir-los i interpretar-los. Amb diferència la millor instal·lació és la finestreta de venda d'entrades (1 JOD).
Gaudeixo del castell amb tranquil·litat en més d'una hora i mitja de passeig fins que decideixo anar al lloc de trobada amb el conductor, un restaurant de la zona on ha decidit dinar i jo també ho faré tan bon punt hi arribi.
Una estona abans ,mentre conduíem cap a Karak, la música del cotxe s'havia aturat i de cop un home s'havia posat a parlar en àrab, el que fos que digués el feia estar molt enfadat, tant que al final de parlar havia passat a cridar. Entre els crits em va semblar entendre 'Saddam' força vegades pel que vaig decidir preguntar-li al meu 'amic'. La pista del CD era una mena de discurs reivindicatiu en favor de Saddam Hussein i molt crític amb la seva execució. Per contextualitzar-ho bé el mateix conductor em va aclarir que ell treballava de transportista amb el seu pare a Irak fins que el americans van atacar el país per motius econòmics. Sota el govern de Saddam, en la seva opinió, tot anava millor.
Vaig donar-li la raó en tot i tan aviat com vaig ser capaç vaig canviar de tema de conversa.
El conductor seu a l'interior del restaurant amb els propietaris del local, saludo i m'assec en una cadira que m'ofereixen. De nou sorgeix el tema de la política en la conversa i m'expliquen que l'èxode iraquià i sirià, xifrat en 3M i 1,5M de persones respectivament, ha afectat greument la qualitat de vida dels jordans , segon ells, amb una pujada de preus generalitzada.
Per sort abans que la conversa pugi de nou de to apareix el germà del conductor, que viu a Petra, el meu destí, i s'encarregarà de portar-me en el darrer tram fins a la ciutat del Nabateus.
Aquest segon conductor de nom Mohammed és molt més simpàtic. M'explica que viu a Wadi Musa ,el poble on hi ha el jaciment arqueològic de Petra, té dona i sis fills, el més gran de 23 anys i el més petit de 6. Diu que no en vol tenir més i em confessa que no dorm gens de dia perquè sempre treballa i que de nit tampoc dorm massa per la canalla i els problemes que li treuen el son. Aquesta confessió garanteix que no acluqui l'ull en tot el trajecte fins a Petra, que a més se'm fa força curt. Una mica abans d'arribar el conductor em proposa canviar d'hotel per anar al del seu cosí, quan em diu el nom recordo que és una de les opcions recomanades per la 'Lonely Planet' així que faig veure que no en se res i estableixo la condició que el preu siguin 20JOD. Quan hi arribem l'amo es resisteix breument a acceptar el preu però finalment cedeix, amb l'esmorzar inclòs. El lloc està allunyat del centre però és acollidor i està molt net, a més ofereix un servei de taxi fins a la porta del recinte arqueològic inclòs també en el preu.
En Mohammed desapareix de la recepció una bona estona i quan torna em diu que té molt mal de cap, pel que li ofereixo un paracetamol. De cop recordo la vegada que vam oferir medicació a una família africana sense establir la posologia prou clarament, i decideixo partir el comprimit en dues parts i recomanar-li que en prengui només la meitat i la resta 8 hores després si encara li fa mal. Aquest cop la recomanació fa efecte.
Després del te de benvinguda pujo a l'habitació i em dutxo. M'han ofert sopar però havent dinat tan tard dubto si fer-ho o no. En poca estona torno a ser a la recepció/sala d'estar de l'hotel on hi tinc una conversa breu amb una parella d'Americans, ell és d'origen indi
ella de gàmbia, em demanen d'on sóc jo, i els dic de Barcelona, ells afegeixen 'Spanish' i els corregeixo que no , que sóc Català, que és molt diferent. Em sorprèn molt quan em diuen que tinc raó que la televisió americana parla molt del 9N i de la similitud amb Escòcia. Em quedo de pasta de moniato! La televisió en parla molt! de fet l'expressió que ells fan servir és 'talk all day'. America ens mira no hi ha dubte i això és excel·lent! Canviem de tema i em diuen que aquesta nit aniran a veure l'espectacle 'Petra By night' i decideixo apuntar-m'hi. Tothom és al menjador menys jo, així que m'acaben encomanant la gana. Miro dins,hi ha dues taules per compartir, tinc, per tant, dues opcions, el grup d'una d'elles em mira i en veu d'un noi em diu 'Tu eres español', li contesto 'bién..Catalan', riuen i afegeix 'si claro, perdona, estas dos chicas son italianas, i jo parlo una mica de Català, he vivido dos años en Barcelona'.
Ja tinc decidida la taula. Les noies són germanes i una d'elles estudia a Amman, els tres fan vacances junts però demà tornen a la capital. Sopem ,ells tranquils i jo a corre-cuita per no fer tard al 'Petra by night' que és a les 20:30h. Tot just a les 20:15h el cotxe de l'hotel ens porta a l'entrada del recinte i la parella d'americans i jo hi entrem. Tot el camí fins al tresor, la famosa façana, està delimitat per espelmes dins de llanternes de paper, és una estampa preciosa. Amb menys silenci del desitjable ens anem acostant al tresor i finalment apareix. L'emoció que sento és enorme no podria dir quants cops he repetit dins meu l'escena final d'Indiana Jones i l'Arca perduda, aquella en que el bibliotecari damunt d'un cavall, davant de la façana que tinc davant, encara el Siq i crida 'Seguidme se el camino!'. És un indret màgic, sense cap dubte dels més especials del món,i il·luminat amb les espelmes té un regust místic.
L'espectacle inclou música tradicional en directe i un actor fent un monòleg de caire històric, en un moment de la representació uns cambrers ofereixen te a tothom; som més de 500 persones, assegudes a terra, als bancs de la botiga de records, arrepenjats a les parets, arreu. Després d'una bona estona el presentador convida a tots els assistents a disparar simultàniament les càmeres amb el flaix per il·luminar breument la façana. Amb un compte enrere 3..2..1.. ho fem, la gent no pot reprimir fer un 'oh!' unànime i justificat. Una molt bona pensada. Ho repetim tres cops però mai torna a ser tan espectacular com el primer.
El tast de Petra ha estat genial i la conversa amb els meus amics tornant cap a l'hotel també. Acabem intercanviant correus electrònics i prometent-nos que si mai visito nova York o ells Barcelona ens avisarem.
Estic absolutament desfet, m'acomiado d'ells i em fico al llit de cap, demà vull llevar-me aviat, un dia més, per aprofitar bé la jornada.