Caminem tots junts (ara si)

Ahir vaig berenar a Cal Tux, suquet de pinya i una mica de pa de pessic d'aquell que fa la Lourdes tan bó. Petàvem la xerrada al respecte de les despeses en pica-pica que fa l'Ajuntament en qualsevol dels seus actes o reunions dels que ,encertadament, ha prescindit l'Enric Garcia, Alcalde de Barri Centre. Té molt clar que els escasos recursos econòmics de la seva àrea no s'han de perdre en aquesta mena de coses , que per altra banda estan tan institucionalitzades en aquest consistori com en molts d'altres. Precisament a mitja conversa el Regidor s'aixeca d'una revolada i surt al carrer, deu minuts i torna amb aquell somriure tan característic. 'Ha passat una cosa molt bona, ja us assabentareu'.
Efectivament a aquella hora el President d'Esquerra , Joan Puigcercós, havia de fer una conferència a Barcelona amb el nom' L'ESQUERRA QUE DECIDEIX' i en aquell marc va succeir el que, potser i només potser, és l'inici d'un camí molt interessant. En la prèvia el Vice-President de la Generalitat , Carod-Rovira, havia renunciat a ser el proper candidat d'Esquerra a les eleccions i donava suport total al que fins ara havia estat el seu 'adversari' intern, Joan Puigcercós.
'La batalla no la tenim a dintre la tenim a fora', 'No volem baralles,conflictes ni desacords','Les eleccions que hem de guanyar no son les de dintre, les eleccions que hem de guanyar son les de fora'.
Sempre he pensat que en Carod oferia a la gent coses que en Puigcercós no podia oferir encara, èpica sobretot i una dilatada experiència; i per tant també creia que la seva desaparició no ens beneficiaria en res, i que calia incorporar-lo, aprofitar-lo en la mesura de la seva vàlua. Ahir ell mateix va definir aquest nou context i a més va oferir-se per benefici del partit.
Efectivament penso que s'obre un nou panorama polític per Esquerra, també amb l'aposta europea amb Oriol Junqueras, del qui us parlaré un altre dia, un panorama de construcció col·lectiva de treball en equip , que transmeti seguretat, estabilitat,serenor i confiança, sobretot confiança als ciutadans. Encetem un nou camí, com us deia i aquest cop caminem tot junts (ara si).
Salut, Força i Independència!

República és Modernitat (Garcia dixit)

El 14 d'Abril de 1931 el President Macià, abrandat, va sortir al balcó del Palau de la Generalitat per pronunciar aquell famós discurs on proclamava la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica, en una línia possibilista que mirava d'adaptar els resultats electorals a la lògica política del moment.
Ara com el 1931, parlar de República és fer-ho en clau de justícia social. En l'actualitat aquell concepte , llavors una mica eteri , pren una nova dimensió especialment en les polítiques d'inclusió , en un context de crisi econòmica, però també amb l'acarament de les oportunitats lligades a les onades migratòries i a la multiculturalitat. Justícia Social és sinònim de pau social i de convivència ,i ambdós termes tenen un valor intemporal.
Si furguem en els models econòmics vigents hi descobrim una fragilitat sorprenent, on la decadència de les peces a la part alta del sistema acaba ofegant la base del mateix, i on els esforços per reflotar tota l'estructura es centren en protegir el gran per sobre del petit.
Enfront d'això República son polítiques econòmiques que centrin la seva acció en l'establiment de normes inclusives,equitatives i socials (de nou). Regulació del valor de certs productes de primera necessitat, el sòl i els subministraments bàsics; de les càrregues fiscals al seu torn progressives; dels serveis públics amb caràcter i garantia d'universalitat,gratuïtat i qualitat. I especialment pel que fa a l'educació amb l'establiment d'un model de consens,actual, contrastat amb altres experiències equiparables, adaptat a les realitats del país, revisable però perdurable en l'alternança política.
República és doncs: futur. I no pas un etern mirar enrere, com molts es llancen a criticar. La majoria de realitats europees que van viure episodis similars al nostre miren enrere per bastir el camí que els durà endavant, nosaltres també hem de ser capaços de fer-ho, desacomplexats i segurs que el model , renovat, que pretenem implantar no va tenir ni els famosos '100 dies' de gràcia per confirmar-se o desacreditar-se com a alternativa.
Les inquietuds i els problemes de la Catalunya del 31 no son massa diferents dels actuals, però tot i axí hi ha massa veus que malden de la vigència del paradigma Republicà, i encara més dubten de les formacions polítiques que en defensen la implementació al segle XXI.
Evidentment Esquerra amb la seva doble vessant Republicana ,en l'organització interna,i Republicanista en l'acció i gestió política és el referent bàsic d'aquesta proposta global.
L'acció dels seus Regidors al pobles de Catalunya reforça aquesta aposta estratègica. A Sant Boi en Josep Maria Cervelló a la Regidoria de Medi Ambient i entorn natural, i l'Enric Garcia exercint d'Alcalde de Barri Centre, intervenen sempre des d'un punt de vista Republicà, i per tant amb un 'toc' de qualitat que ha permès entre moltes altres coses instaurar un codi de bones pràctiques polítiques en els seus departaments i per extensió en l'equip de govern.
En definitiva a això es referia l'Enric Garcia quan davant de Ca l'Isart sentenciava: 'Ramon, hem de fer entendre que República és modernitat, que República és futur' , exactament Enric , ni més ni menys.

Salut, Força , Independència i avui també República.

Per cert us convido, amb el permís de la Secció Local d'Esquerra , a la setmana de la República que ells mateixos organitzen a Sant Boi i que demà s'enceta amb una ofrena floral al Monument del Cap de la Rambla (19:30h).

Sortida als Escenaris de la Batalla de l'Ebre (2ª Part)

El Centre d'Interpretació 115 dies forma part d'una xarxa d'espais museístics especialitzats en diferents aspectes del conflicte que es troben repartits per la zona. En concret el museu de Corbera d'Ebre pretén donar una visió global de la Batalla aplegant en un mateix espai peces originals recuperades i restaurades, pantalles tàctils descriptives, recreacions d'escenes de mida real, i plafons explicatius. Personalment penso que el millor d'aquest espai és el clima de reflexió que s'ha aconseguit donar al conjunt, la llum té un paper molt important, els sons al teu voltant et traslladen a l'època i per cloure l'experiència se t'ofereix un audiovisual fantàstic amb testimonis de veïns del mateix poble.
Tot i que hi vam arribar a la una del migdia l'estada fins a l'hora del tancament a les dues de la tarda se'ns va fer curta a tots plegats, el museu és molt complet i costa deixar de banda cap informació, cap plafó, cap vitrina.
Malgrat tot a un quart de tres entràvem al Restaurant 'Cal Pelegrí', a tocar del Centre d'Interpretació, on els responsables ja tenien preparades tres taules ben llargues per acollir tot el grup.
Del dinar m'agradaria destacar el fet que un grup de joves, espontàniament, s'aixequés per brindar personalment amb l'Andreu, el diàleg intergeneracional que defensava en la xerrada, dos dies abans, prenia forma en aquest petit gest.
Amb la panxa plena però sense excessos ens vam preparar pel plat fort del dia, la pujada a la Cota 705. Els combats més ferotges de la Batalla es van produir a les Serres de Cavalls i Pàndols, aquesta darrera precisament presidida ,en el seu punt més alt, per la Cota 705. Fa uns anys s'hi va establir una mena de talaia on es ret homenatge als qui hi van lluitar, especialment als membres de la Lleva del Biberó.
Per arribar-hi cal sortir de Gandesa en direcció al Pinell de Brai, trencar a la dreta a la cruïlla de la Fontcalda, i recórrer una pista primer de ciment i després de grava fins arribar prop del cim.
Aquest trajecte es supera amb facilitat en cotxe però és poc menys que un esport de risc en autobús, afortunadament el conductor ens hi va dur amb molta professionalitat però esbufegant en cada revolt.
Un cop superat aquest repte la caminada de cinc-cents metres en pendent ens va semblar bufar i fer ampolles fins i tot a l'Andreu que amb les dents serrades va fer el penúltim esforç del dia. A la plaça que s'obre davant el monument vam compartir de nou experiències i informació i de seguit ens vam girar cap al 'dau'.
Òmnium havia preparat una corona de llorer per fer un homenatge en aquell lloc, i ningú millor que l'Andreu podia fer els honors. Amb solemnitat, tot sol, va caminar cap el monument amb la corona a les mans, la va dipositar a terra amb cura i després es va posar ferm en mostra de respecte. S'hi va mantenir així una estona , ningú gosava trencar aquell instant, tan íntim que alhora prenia un caire de comunió col·lectiva. Només l'aplaudiment unànime dels presents va permetre continuar amb l'homenatge. Tres de les assistents membres d'una mateixa família ens havien demanat si podrien dipositar a Pàndols un ram de flors en record d'un familiar caigut a la serra i llegir-hi un poema, evidentment les vam convidar a fer-ho en el mateix acte i així va ser.En paraules seves van aconseguir tancar un cercle que feia massa temps que estava obert.

Acabada la cerimònia ens vam llançar al descobriment de l'indret i de les magnífiques vistes de Cavalls, Pàndols, el massís dels Ports, i les poblacions de Gandesa i Pinell de Brai.
Amb les emocions roents encara vam baixar fins l'autobús que ens havia de dur a la darrera parada de la jornada: El poble vell de Corbera d'Ebre. Abans vaig resseguir les vores del camí per trobar algun tros de metralla i per sort me'n vaig ensortir. La violència dels atacs en aquell turó va ser tan salvatge que setanta anys després encara és fàcil localitzar fragments de projectils pel bosc.
Damunt del nostre transport vaig lliurar el bocí metàl·lic als companys d'aventura i els vaig convidar a passar-lo dels uns als altres. Acabat el recorregut li'l vaig lliurar a l'Andreu com també el CD amb 'las coplas de la república' que havia anat sonant tot el matí.
L'èpica va voler acompanyar-nos fins el final i a Corbera lautobús no va aconseguir accedir fins l'aparcament del Poble vell pel que tots plegats i també l'incansable veterà vam haver de caminar un bon tros de pujada.
Aquest cop vaig decidir invertir l'ordre i ens vam llançar a la descoberta i exploració del poble vell sense cap mena d'explicació prèvia, només amb la consigna de retrobar-nos a la plaça de l'església a una hora determinada.
Corbera d'Ebre va patir la violència de l'aviació alemanya i italiana que assajaven per la imminent segona guerra mundial.
La població va quedar arrassada tan que va ser impossible tornar-hi a viure i va obligar a construir de nou el poble uns metres més avall. Passejar pels carrers del poble vell és reviure l'horror d'aquells dies, potser per això tothom acostuma a fer-ho en silenci.
A l'hora convinguda ens vam trobar a la plaça, i a mode de cloenda vaig llegir algunes dades generals referents a les conseqüències de la batalla en tots dos exercits, i una cita de Pierre Vilar: 'la Batalla de l'Ebre va ser el primer enfrontament de la segona guerra mundial, el manteniment de Franco el primer acte de la Guerra Freda'.
Setanta anys després la visita als Escenaris de la Batalla de l'Ebre encara provoca una forta impressió en les persones que hi arriben, això és un indicador inexorable de les dramàtiques conseqüències que va tenir per la gent del nostre país i de retruc de la importància que té fer-ne pedagogia i recordar-la.

Acompanyar-vos i que m'acompanyessiu va ser un plaer i un privilegi per mi. Tant de bó haguem aconseguit que feu una mica més vostre aquest bri de la nostra història i del nostre territori.