El camí cap a la Independència de Catalunya

Fa molts dies que no escric en clau política, i sento que aquesta és la ocasió perfecta per rependre l'activitat en aquest àmbit i no aturar-la més. El fet és que demà a Arenys de Munt es celebra la consulta popular sobre la Independència de Catalunya. Encara que pugui semblar estrany no em sembla rellevant el procés que ha precedit la celebració de la consulta, i per tant no penso aprofundir-hi. La convocatòria de Falange, la decisió del Conseller Saura i la rectificació posterior, la reacció del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, l'actitud de l'Estat veí enviant l'advocat 'de tots' en defensa de la legalitat constitucional; tot plegat son engrunes d'una realitat molt més agre i fosca, que per altra banda no hauria hagut d'ofendre i encara menys sorprendre a ningú. Res de nou.
Com deia, el realment rellevant és el valor intrínsec de la consulta.
Les consultes populars son la forma de sufragi actiu més genuïna, en el sentit que arrenquen del mateixos votants quan ells mateixos decideixen que un assumpte que els afecta directament és mereixedor de l'anàlisi col·lectiu del poble. Molt més directe que les polèmiques llistes electorals obertes que tants s'han fet un fart de demanar, i que tants altres s'han fet una altre fart d'impedir.
Les consultes populars reflecteixen l'anhel d'un col·lectiu que vol que les decisions que els afecten siguin preses en el respecte a l'opinió de la majoria. És per tot això que l'intent d'impedir-les atempta de forma ferotge a les essències del joc democràtic i a un dels drets fonamentals de les persones: la llibertat.
Hauríem de ser capaços de parlar de parcs eòlics ( com a Horta de Sant Joan),o d'independència com a Arenys de Munt sense que s'eriçin els cabells del clatell de ningú.
Per que del que es tracta en realitat és d'esbrinar quin model d'organització social i polític voldrien els Arenyencs per Catalunya, el model autonomista actual o el de l'estat català independent.Tan fàcil com això. És possible que demà a la petita població del Maresme que ha gosat organitzar la consulta s'enceti un procés amb efectes imprevisibles, engrescadors diria jo. La histèria del sud de la península alimenta ,amb una estratègia maldestra i desbocada, una autèntica onada de consultes arreu del país.
Si en aquesta revolta dels valors democràtics descobrim que el projecte independentista és atractiu per més gent del que ens pensàvem, potser també descobrirem que tot i que Esquerra Republicana capitalitza completament el discurs independentista , no tots els independentistes acceptarien votar aquesta formació.
Aquesta evidència lluny de ferir la tàctica del partit , el que fa és afegir-hi una nova forma de treballar futures estratègies, el que podríem anomenar: La didàctica de la Independència.
Precisament a finals d'agost retrobava un bon amic que tornava d'unes merescudes vacances a Estònia, i m'explicava com fins i tot els qui inicialment s'oposaven a la Independència d'aquest jove estat, ara amb l'esclat del benestar social que va atiar la nova organització es veuen obligats a rectificar i més encara a defensar com el més convençut el nou model.
Catalunya té el millor de les societats europees, i per tant tot fa pensar que en un procés d'independència els ciutadans en sortirien amplament beneficiats.
És en aquesta línia, per tant, que cal treballar. La didàctica de la Independència hauria d'ocupar, com a mínim, el 50% de l'acció d'Esquerra Republicana. El partit ha fet bé de visibilitzar l'acció de govern per transmetre als catalans que és una força política amb disposició i capacitat per governar amb eficàcia i encert. I per tot això potser cal treballar pensant en les properes eleccions generals catalanes tant com en el Referèndum per la Independència de Catalunya.
Demà com tantes altres vegades la democràcia i els drets fonamentals s'enfronten a la intransigència i el fonamentalisme constitucional. Espero que tots plegats siguem capaços de transmetre el seny que ens ha caracteritzat històricament, en una litúrgia preparada per justificar amb els incidents allò que des de la raó ningú és capaç de rebatre: Catalunya aviat serà un ESTAT INDEPENDENT.
Endavant Arenys!

Caminem tots junts (ara si)

Ahir vaig berenar a Cal Tux, suquet de pinya i una mica de pa de pessic d'aquell que fa la Lourdes tan bó. Petàvem la xerrada al respecte de les despeses en pica-pica que fa l'Ajuntament en qualsevol dels seus actes o reunions dels que ,encertadament, ha prescindit l'Enric Garcia, Alcalde de Barri Centre. Té molt clar que els escasos recursos econòmics de la seva àrea no s'han de perdre en aquesta mena de coses , que per altra banda estan tan institucionalitzades en aquest consistori com en molts d'altres. Precisament a mitja conversa el Regidor s'aixeca d'una revolada i surt al carrer, deu minuts i torna amb aquell somriure tan característic. 'Ha passat una cosa molt bona, ja us assabentareu'.
Efectivament a aquella hora el President d'Esquerra , Joan Puigcercós, havia de fer una conferència a Barcelona amb el nom' L'ESQUERRA QUE DECIDEIX' i en aquell marc va succeir el que, potser i només potser, és l'inici d'un camí molt interessant. En la prèvia el Vice-President de la Generalitat , Carod-Rovira, havia renunciat a ser el proper candidat d'Esquerra a les eleccions i donava suport total al que fins ara havia estat el seu 'adversari' intern, Joan Puigcercós.
'La batalla no la tenim a dintre la tenim a fora', 'No volem baralles,conflictes ni desacords','Les eleccions que hem de guanyar no son les de dintre, les eleccions que hem de guanyar son les de fora'.
Sempre he pensat que en Carod oferia a la gent coses que en Puigcercós no podia oferir encara, èpica sobretot i una dilatada experiència; i per tant també creia que la seva desaparició no ens beneficiaria en res, i que calia incorporar-lo, aprofitar-lo en la mesura de la seva vàlua. Ahir ell mateix va definir aquest nou context i a més va oferir-se per benefici del partit.
Efectivament penso que s'obre un nou panorama polític per Esquerra, també amb l'aposta europea amb Oriol Junqueras, del qui us parlaré un altre dia, un panorama de construcció col·lectiva de treball en equip , que transmeti seguretat, estabilitat,serenor i confiança, sobretot confiança als ciutadans. Encetem un nou camí, com us deia i aquest cop caminem tot junts (ara si).
Salut, Força i Independència!

República és Modernitat (Garcia dixit)

El 14 d'Abril de 1931 el President Macià, abrandat, va sortir al balcó del Palau de la Generalitat per pronunciar aquell famós discurs on proclamava la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica, en una línia possibilista que mirava d'adaptar els resultats electorals a la lògica política del moment.
Ara com el 1931, parlar de República és fer-ho en clau de justícia social. En l'actualitat aquell concepte , llavors una mica eteri , pren una nova dimensió especialment en les polítiques d'inclusió , en un context de crisi econòmica, però també amb l'acarament de les oportunitats lligades a les onades migratòries i a la multiculturalitat. Justícia Social és sinònim de pau social i de convivència ,i ambdós termes tenen un valor intemporal.
Si furguem en els models econòmics vigents hi descobrim una fragilitat sorprenent, on la decadència de les peces a la part alta del sistema acaba ofegant la base del mateix, i on els esforços per reflotar tota l'estructura es centren en protegir el gran per sobre del petit.
Enfront d'això República son polítiques econòmiques que centrin la seva acció en l'establiment de normes inclusives,equitatives i socials (de nou). Regulació del valor de certs productes de primera necessitat, el sòl i els subministraments bàsics; de les càrregues fiscals al seu torn progressives; dels serveis públics amb caràcter i garantia d'universalitat,gratuïtat i qualitat. I especialment pel que fa a l'educació amb l'establiment d'un model de consens,actual, contrastat amb altres experiències equiparables, adaptat a les realitats del país, revisable però perdurable en l'alternança política.
República és doncs: futur. I no pas un etern mirar enrere, com molts es llancen a criticar. La majoria de realitats europees que van viure episodis similars al nostre miren enrere per bastir el camí que els durà endavant, nosaltres també hem de ser capaços de fer-ho, desacomplexats i segurs que el model , renovat, que pretenem implantar no va tenir ni els famosos '100 dies' de gràcia per confirmar-se o desacreditar-se com a alternativa.
Les inquietuds i els problemes de la Catalunya del 31 no son massa diferents dels actuals, però tot i axí hi ha massa veus que malden de la vigència del paradigma Republicà, i encara més dubten de les formacions polítiques que en defensen la implementació al segle XXI.
Evidentment Esquerra amb la seva doble vessant Republicana ,en l'organització interna,i Republicanista en l'acció i gestió política és el referent bàsic d'aquesta proposta global.
L'acció dels seus Regidors al pobles de Catalunya reforça aquesta aposta estratègica. A Sant Boi en Josep Maria Cervelló a la Regidoria de Medi Ambient i entorn natural, i l'Enric Garcia exercint d'Alcalde de Barri Centre, intervenen sempre des d'un punt de vista Republicà, i per tant amb un 'toc' de qualitat que ha permès entre moltes altres coses instaurar un codi de bones pràctiques polítiques en els seus departaments i per extensió en l'equip de govern.
En definitiva a això es referia l'Enric Garcia quan davant de Ca l'Isart sentenciava: 'Ramon, hem de fer entendre que República és modernitat, que República és futur' , exactament Enric , ni més ni menys.

Salut, Força , Independència i avui també República.

Per cert us convido, amb el permís de la Secció Local d'Esquerra , a la setmana de la República que ells mateixos organitzen a Sant Boi i que demà s'enceta amb una ofrena floral al Monument del Cap de la Rambla (19:30h).