divendres, 24 de juliol de 2015

Jordània , tancant el cercle (5a part)

Petra (Dissabte 11 d'octubre de 2014)

He renunciat a llevar-me a les sis del matí per visitar Petra, crec que no cal, així que faig com sempre i em llevo a les set. Enlloc del transport de l'hotel, qui em porta a l'entrada del recinte és una parella de joves belgues que han llogat un cotxe. Són força simpàtics però una mica introvertits, anem plegats fins a l'entrada i decideixo no acompanyar-los perquè avui penso fer una recorregut que no s'ajusta gens els estàndards de les visites convencionals d'una jornada. M'he proposat veure el tresor des de dalt, vull passejar amb parsimònia per les tombes, conèixer amb profunditat les esglésies, aprofundir en els secrets de les valls. Així que els deixo i tiro endavant ràpid, malgrat tot, com m'entretinc força, de nou, al tresor ens tornem a trobar i xerrem una mica, els dono les indicacions sobre on és millor posar-se per fer fotografies i aviat torno a marxar. Quan som davant del teatre em ve al cap la noia dels braçalets i m’aturo un moment per pensar que faig. És una mica estrany però opto per pujar a mirar de trobar-la sabent que hauré de pujar molts esglaons, però tan me fa, tinc tota la jornada per endavant i avui porto el lunch-picnic de l'hotel. Som-hi doncs!. Començo a pujar per l'escala i a certa alçada sobre la vall em giro i miro enrere, hi ha moltíssima gent a l'esplanada de les façanes, centenars diria, i aparentment organitzats. De cop sento soroll i m'adono que un grup d'una vintena puja per les escales, al capdavant un noi d'una vintena d'anys amb una tarja d’identificació penjada al coll, darrere seu la resta de gent, tots ells adolescents de parla anglesa. Em saluda, els torno la salutació i quan han passat tots continuo amunt. Sóc conscient que el més probable és que no la trobi, i que continuarà creient que tothom menteix i malgrat tot alguna cosa em diu que tindré sort, i així és, a l'esquerra del camí, a sobre una pedra, amb dos joves més i una nena petita, asseguda a terra està la noia. M'aturo un moment sense dir res i la miro fixament, ell em mira i no diu res tampoc, no m'ha reconegut, aixeco el braç i amb el dit índex l'assenyalo dient-li  –I told you–. Triga uns segons encara però de cop li canvia la cara, està molt sorpresa, segueix uns segons més en silenci i al final arrenca amb un –It's you!– seguit d'un munt de paraules en àrab dirigides als seus amics. Em mira i no sap què dir fins que m'ofereix seure amb ells i prendre un te. Em diu que mai li havia passat això i que sóc una persona honrada, insisteix que de debò mai li havia passat, que està molt contenta i ho explicarà a tothom que coneix. També m'aclareix que avui no pensa obrir la botiga, ahir ja m'ho va avançar però jo tampoc la vaig creure, però m'avança que l'obrirà per mi. Li dic que no cal que només vull braçalets però insisteix a fer-ho. Malgrat tot em diu que seurem una estona encara i que gaudeixi del te i la conversa. No puc, ni vull negar-me en realitat. De tots els acompanyants un va vestit amb la roba típica dels beduïns, deu tenir l'edat d'ella, i duu els ulls maquillats, està seriós i mena un burro dels que es fan servir per portar els turistes amunt i avall. Parla tan poc que al final s'aixeca, em mira, i marxa. Ella també s'aixeca i em diu que l'acompanyi muntanya amunt on té la botiga. En un moment munta l'estructura bàsica perquè miri el que m'interessa. Li explico que vull braçalets per regalar i que en vull sis, començo a mirar, els trio i quan li demano el preu em diu que me'ls endugui com a regal. Em nego en rodó i li recordo que té un negoci i jo sóc un client, així que cal que em doni preu. Em mira seriosa i em renya –Si no acceptes el regal i em dius que faci negoci perquè negocies el preu...?
En realitat no se que respondre-li, per sort ella mateixa trenca el silenci incòmode i riu. Accepta finalment i juga fent-me una proposta inacceptable, negociem, ara sí, i arribem a un acord més bo per ella que per mi (tant hi fa). Acabada la relació comercial seguim parlant i m'explica que recordarà molt temps la meva visita i em fa una confidència: el noi del burro havia estat la seva parella durant quatre anys però ja no ho és, ell, en saber la història de la meva promesa i el retorn, ha tingut un atac de banyes de primer ordre i per això ha marxat precipitadament.
Riem tots dos una estona i m’acomiado d’ella. Abans de marxar li demano fer-nos una foto i accepta amb la condició que no la pengi a Facebook ni enlloc semblant (així serà).
Estic molt satisfet amb l’experiència i baixo decidit a seguir amb un dia que promet grans històries per escriure al diari.
Torno a ser al fons de la vall, Petra esclata de gent, i jo vull tranquil·litat així que vaig directe a les tombes, passo primer per les més famoses i miro de trobar una que la guia qualifica com a poc visitada.  És tan poc visitada, i deu estar tan amagada, que no aconsegueixo trobar-la, i en canvi, amb l’ajut d’un policia turístic, encaro la pujada cap el mirador elevat del ‘Tresor’ de Petra, un dels diversos que hi ha. Aquesta arrenca seguint la paret de les tombes en direcció nord est i després seguint unes escales amunt pel Wadi contigu.  Començo a caminar esglaons amunt i en poca estona em trobo un grup de cinc persones, 2 dones i tres homes, de diferents edats que parlen en castellà. Els saludo i m’interesso per l’estat d’un d’ells que seu a terra. Em mira i em diu que està bé però molt cansat; em pregunten sobre on porta l’escala, ells ja fa estona que pugen, i els dic que a un mirador a sobre del ‘tresor’, els en dono detalls, però aclareixo que no n’estic segur, que tot plegat arrenca de la lectura de la meva guia de viatge i per tant que si segueixen amb mi no em faig responsable del resultat. Accepten i seguim. Fem les presentacions, i ens interroguem sobre les respectives vides... en el procés em pregunten per què no dic que sóc espanyol, i en lloc d’això m’identifico com a Català, els ho explico tan bé com sóc capaç, i ho entenen prou bé, segurament tenen la ment oberta a tot el què els dic... Sense adonar-nos arribem a un petit cim on hi ha una barraca amb una nena petita, es diu Fàtima, i ens indica per on va el camí. En les properes dues hores la Fàtima s’incorporarà al grup i ens farà de guia fins el magnífic mirador de la façana del ‘tresor’.



Allà també hi ha una barraca amb un adolescent ajagut dins, en tota l’estona que hi som, nosaltres sis i la Fàtima, ell no obre la boca i només ens mira, ella, en canvi, ens ofereix te, i quan marxem, de nou, ens acompanya. La conversa salta del futbol a la vida en general tan àgilment que sense adonar-nos de nou som a baix. Algú proposa dinar i la resta assentim, són prop de les dues de la tarda.
Aprofitant l’ombra de la muntanya seiem als esglaons d’accés a la tomba coneguda com ‘el temple’. Cadascú porta una bosseta amb menjar, jo també. L’obro, en trec el pa, i quan estic a punt d’encetar-lo un d’ells diu –Que os parece si rezamos– tothom del grup, menys la Fàtima i jo, diu que sí amb efusió, em quedo glaçat, i aturo el meu atac al menjar. Miro al meu voltant, tothom té els ulls tancats, estic una mica descol·locat, qui ha fet la proposta comença l’oració –Te damos gracias Jesús por los alimentos que recibimos, por la jornada fantástica que nos brindas y por nuestro nuevo amigo Ramon– la benedicció continua uns segons més fins que un ‘amén’ col·lectiu la clou.
Ara sí ens posem a menjar i abans de res més n’oferim a la Fàtima que seia a terra al nostre costat, callada, observant-nos atentament. Es decideix a agafar-ne una mica, no massa. A pocs metres sense perdre’s detall de l’escena un altre nen ens observa, li ofereixo galetes. El dinar transcorre compartint menjar els uns amb els altres fins que donant-lo per acabat ens acomiadem amb certa emoció, ens desitgem sort mirant-nos als ulls, amb sinceritat. Abans de marxar aprofito la meva experiència de dues jornades a la vall per orientar la resta de la seva visita de manera que aprofitin al màxim el temps.
Cadascú va reprendre el seu camí, i en el meu cas vaig llançar-me a visitar l’església, el temple i les construccions bizantines, i el carrer de les columnes.
Amb tot això vaig donar per acabada la visita i em vaig dirigir cap el Siq...
Davant de l’esplanada de les façanes dos beduïns toquen la flauta asseguts damunt d’una pedra rogenca; tenen la feina del dia feta: els passejos en burro als turistes, la venda de souvenirs, les brometes habituals...el show, per avui, s’ha acabat. Els beduïns viuen a la vall, més encara, són de la vall, molts hi han nascut, passen la vida entre tombes nabatees, són veritablement lliures quan tots els intrusos marxen i es tanca el parc arqueològic amb la caiguda de la nit.

Com deia estan asseguts i ja no fan bromes amb els turistes, descansen, xerren, gaudeixen de la música. Jo me’ls miro i els demano fer-los una fotografia amb un gest subtil. M’hi autoritzen i m’esforço a trobar el millor enquadrament; els dono les gràcies i quan faig el gest de marxar un d’ells m’atura i em fa amb la mà que m’apropi, de fet em demana que m’assegui amb ells...com podria rebutjar una petició així?! M’hi apropo i m’assec amb ells a la roca amb naturalitat i mirant d’estar ben còmode. Em fan les preguntes de rigor per aquests casos: com em dic, d’on sóc, què hi faig aquí... jo els faig les preguntes de rigor a ells: com es diuen, on viuen, què fan?... i ens relaxem.
Tinc gana i recordo que encara em queda fruita a la bossa del dinar així que la trec. Li ofereixo una poma a un d’ells i em pregunta què és, l’altre riu per sota el nas en veure la meva cara de sorpresa i llavors descobreixo que m’ensarronen. Els beduïns són famosos per aquesta mena de coses... riem plegats. Amb l’altre decideixo partir-me el plàtan que em queda, trec la navalla, tallo el plàtan per la meitat i li dono, en aquell moment sembla que s’aturi el món, em mira fixament als ulls com si el que acabés de fer tingués un gran valor, pren la seva meitat amb una mà i l’aixeca lleument per sobre dels ulls en mostra de respecte sense deixar de mirar-me als ulls. Aquest gest em deixa impressionat. Llencem les peles al burro que tenim al costat lligat i aquest se les menja sense miraments. Casualment veig aparèixer la parella de belgues que venen caminant poc a poc, se’ls veu esgotats, em miren però no gosen dir res. Els convido sense demanar permís a que vinguin a seure amb nosaltres. Ell és més jove i de primeres es queda aturat, ella uns anys més gran i decidida ràpidament diu que sí i el deixa enrere. Ell s’encongeix d’espatlles i la segueix. Ella s’asseu sense manies al costat dels beduïns i s’arrenca de nou la ronda de preguntes protocol·làries i brometes fàcils. En molts moments, passats els primers instants d’eufòria, ells no diuen res sinó que fan el que els ve de gust: somriure, descansar i veure la gent passar talment com si no hi fóssim. Un d’ells li diu a l’altre que toqui la flauta i aquest s’hi posa. Duen roba occidental, pantalons texans, samarreta de màniga curta i sandàlies; el que els fa tan característics és la pell bruna cremada pel sol, els ulls maquillats per sota de la parpella inferior, i un mocador negre que els tapa el cap. L’estètica recorda molt als personatges de la pel·lícula ‘Pirates del Carib’. Els ho miro d’explicar però evidentment no n’han sentit a parlar mai, i es queden igual, en canvi els belgues, que no hi havien caigut, es posen a riure ben fort. Els beduïns ens miren sense entendre absolutament res però riuen també.
De sobte s’aixequen de la pedra, encara amb el somriure als llavis, i ens diuen que els seguim, i evidentment ho fem desplaçant-nos uns metres més enllà fins a una de les botigues/bar anomenada ‘Why not?’ que hi ha a l’esplanada.
No ho sabíem i ens detallen que dormen a l’interior de la botiga, en concret dins d’una cova (antiga tomba) tallada a la roca. No només hi dormen sinó que un dels dos hi va néixer i n’està molt orgullós.
Com és habitual en els beduïns, ens ofereixen te i l’acceptem, abans en fan seure en un banc amb una taula i seuen amb nosaltres. Aquí tornen les seves bromes mentre darrera nostre el ‘show’ continua protagonitzat per altres beduïns que ensarronen turistes mentre els provoquen sorolloses rialles, ens girem tots per guaitar l’espectacle i riem també. Tornem a la nostra ‘conversa’ i un dels beduïns li deixa anar en anglès a la noia belga –vols veure la meva cova?– i ella sense manies li contesta –perquè no?– per un segon el beduí perd la iniciativa i de cop mirant-nos pregunta –de qui és ella, teva o teva?– jo aixeco les dues mans i el noi amb el dit índex estès cap el cel només n’aixeca una –Ah, és teva!– crida assenyalant el belga –Puc emportar-me-la?– al que el noi contesta –Demana-li a ella!– De nou la noia, àgil i espavilada, li deixa anar mentre l’agafa de la mà –Anem tinc moltes ganes de veure la teva cova– al que ell afegeix sorneguer –T’ensenyaré el meu racó especial.–
En poca estona, encara entre rialles, tornen i el beduí diu a l’aire –Ha estat molt bé, si en 9 mesos ella té un nen i s’assembla a mi, estigues tranquil, és meu– Ens petem de riure novament, el belga no tant. Ara ens ofereix a nosaltres visitar la cova però ens adverteix que del racó especial res de res; acceptem encantats.

M’havia imaginat un seguit d’estances presidides per una de central més gran; en realitat només hi ha un únic espai gran on cadascú dels que hi dorm té un racó assignat en una fila llarga de coixins distribuïts arran de les parets. Ens mostra la cova amb orgull beduí i ens parla dels seus orígens sense que en cap moment doni a entendre que la vida que li ha tocat viure no li agradi. Sortim a l’exterior i allà mateix ens ofereixen assistir a una festa que s’ha de celebrar a ‘little Petra’ aquesta mateixa nit, fins i tot proposen que ens hi quedem uns dies i convisquem amb ells com a convidats.
M’hauria agradat molt fer-ho però l’endemà havia de marxar cap el Wadi-Rum i l’oferiment era incompatible amb la planificació de la següent parada del viatge.
Malgrat tot els nois ens van oferir un servei de rutes pel desert pel que vaig acceptar apuntar-me el seu telèfon i mirar d’arribar a un acord, que malauradament després no vaig aconseguir concretar.
Abans d’acomiadar-nos definitivament ens vam fer una bona pila de fotografies tots junts, ens vam donar les mans i ens vam picar l’esquena amb complicitat.
Els belgues suggereixen donar-los diners pel que trec de la butxaca un bitllet de 5 JOD, abans d’oferir-los-el els miro d’explicar com d’agraïts estem, però el beduí que havia portat el pes de la conversa tota la tarda m’atura amb un gest enèrgic amb la mà esquerra, em torna a mirar als ulls i sentencia –els beduïns som hospitalaris, ens agrada ser-ho, no volem res, no ens cal res– opto per no insistir però reitero l’agraïment, de nou encaixem les mans i ara sí ens acomiadem definitivament. Percebo que aquesta serà una de les millors experiències vitals del viatge.

Els belgues i jo vam caminar travessant el carrer de les façanes, el segon tram del Siq, i finalment de nou ‘el tresor’. Un cop allà vaig aclarir-los que em volia acomiadar i que volia passar-hi una estona més, ells també havien pensat fer-ho així que vam buscar un racó i vam seure. Mentre feien més fotografies, vaig fixar-me en els detalls, aquells que em va descobrir la guia, com també en els personatges al voltant del monument, els turistes, els camells, els carros, els burros, els nens que venen postals, els policies, els gats...
No hauria marxat mai però, conscient que res és etern, vam girar cua per encarar el Siq de pujada. Abans una darrera mirada enrera.

Mentre l’escletxa del Siq s’empassava la silueta rogenca del tresor vaig recordar l’escena cinematogràfica en que una bafarada de pols surt de l’interior del temple, després del seu esfondrament, darrera del fugisser Indiana Jones i els seus acompanyants, i com instants després el bibliotecari maldestre, a llom d’un cavall, encara al galop el mateix Siq, que recorro per darrer cop, al crit de –Seguidme conozco el camino!–
Pel camí els Belgues em van proposar compartir el seu vehicle de lloguer aprofitant que teníem el mateix destí l’endemà. Els vaig demanar si n’estaven segurs i van insistir que sí, pel que vaig decidir acceptar amb la condició de compartir les despeses del viatge.
De camí al pàrquing on tenien el vehicle estacionat, davant de l’accés principal del recinte, a peu de carretera, un altre cotxe s’atura davant nostre i des de dins algú crida – Ramon!– em giro sobtadament i miro a l’interior, són el grup de mexicans amb qui he compartit camí i dinar, em volen saludar de nou i em demanen si els puc facilitar el meu correu electrònic, evidentment accepto i, ara sí, s’acomiaden de mi, definitivament, un per un. La cara que feien els belgues era per emmarcar, em vaig sentir obligat a explicar-los què havia passat, i encara amb cara de poker, vam seguir caminant fins el cotxe.
De camí a l’hotel vam acordar l’hora de trobada per l’endemà, sembla que els sabia greu proposar-me llevar-nos d’hora per mirar d’aprofitar el dia, però els vaig respondre que tan me feia i que també volia aprofitar el meu temps, pel que definitivament vam dir de trobar-nos a les 6 del matí per esmorzar i reprendre el viatge a dos quarts de set.
Només arribar a l’hotel vaig trucar al beduí per escoltar les condicions de l’activitat i vam acordar concretar-ho tot en una segona trucada una estona més tard. Les condicions no eren excepcionals així que pel principi de prudència vaig optar per no acceptar-les. El propietari de l’hotel, que ja m’havia ofert aquell mateix tour el dia de la meva arribada, va veure les orelles al llop amb les meves trucades pel que va decidir, unilateralment, rebaixar el seu preu substancialment. Tenia confiança en ell pel que em vaig decidir per acceptar la seva oferta. Vam acordar un preu de 40 JOD que incloïa la jornada completa de l’endemà amb àpats inclosos, pernoctació en un campament beduí al desert i recorregut de 4 hores en 4x4 amb aturades als punts més interessants de la zona. En opinió de diferents persones, que més tard vaig conèixer, un preu excepcional. Tot seguit, satisfet, vaig pujar a l’habitació, em vaig dutxar i ràpid cap a sopar. Vaig triar repetir àpat al restaurant Al-Arabi, per molts motius, però per damunt de tot per l’afectuositat del personal. Allà m’esperava en Mohammed Kaled Ahmed d’Egipte, un bon noi que es guanya les garrofes lluny de casa somiant que aviat tornarà a casa amb la seva xicota amb la que, si Alah ho vol, es casarà. Quan em va veure i es va adonar que portava la llibreta se li va encendre la cara, ràpidament em va demanar si ja havia escrit sobre ell , li vaig haver d’aclarir que encara no havia arribat a aquell punt i per tant que no ho havia fet encara, va desviar la seva mirada cap el terra i no va poder evitar posar cara de decepció, crec que no es va enfadar sinó que es va entristir. Per compensar-ho vam acordar fer-nos amics a Facebook i també que amb la publicació a la xarxa del relat el citaria i l’etiquetaria perquè ell ho pogués llegir també. (Així serà Mohammed!)

Vaig canviar una mica el menú només mantenint la sopa de verdures fantàstica del dia anterior. Vaig acabar amb tot plegat ben ràpid per tenir temps per escriure i aviat tornar a l’hotel per descansar.
Només arribar-hi vaig fer la segona trucada al beduí del Siq per dir-li que no podríem arribar a un acord en aquella ocasió però que m’encantaria tenir l’oportunitat de gaudir de nou de la seva hospitalitat. La seva resposta va ser que no passava res i que em desitjava el millor, vaig traslladar-li també aquest desig per la meva banda i ens vam acomiadar. Era el moment d’anar directe al llit.