Jordània , tancant el cercle (3a part)

Màdaba-Wadi Musa (Dijous 9 d'octubre de 2014)

Em llevo a les 7 del matí perquè he acordat amb el responsable de l'hotel que a les 8 em recolliria un cotxe per portar-me fins a Petra amb aturades a 4 llocs que vull visitar.

Em presenta el conductor que es diu Achmed, com el recepcionista de l'hotel d'Amman, i li dona quatre indicacions en àrab. El paio és molt seriós, tant que no el veig somriure en tot el dia, llevat d'un parell de cops quan saluda coneguts.

El plan per aquest dia arrenca amb la visita del Mont Nebo ,el lloc on es diu que Moisés va mostrar al 'terra promesa' als seus, i també on molt més tard, als 120 anys d'edat, va morir i hi va ser enterrat, sense que encara ningú hagi trobat el seu cos.

Fa un dia ennuvolat tot i que de tant en tant el sol s'esmuny per una escletxa i es deixa veure roent i implacable. Des del mirador del Mont Nebo es pot veure Palestina i Israel, el riu Jordà i un petit pedaç del mar mort. No m'hi entretinc massa perquè el lloc no ofereix massa interès més que el paisatgístic, malgrat tot descobreixo un parell d'exposicions molt deteriorades i una esglèsia aparentment moderna al capdamunt d'un turó que està tancada per obres, unes obres finançades a mitges pels governs Italià i jordà.

M'espera el meu conductor al pàrquing així que per no fer-lo esperar més desfaig el camí i me'n torno, enyoro la seva simpatia, la seva animada conversa, els somriures que et fan sentir viu i estimat...

Entro de nou al cotxe, em mira i diu: 'ok?', 'Yes' li contesto, i, allargant la vocal de l'inici, sense esma, respon 'Oooook' i arrenca el cotxe.

La carretera fa molta baixada i està plena de revolts, típica de muntanya d'aquesta mena de països, sense línies i amb l'asfalt atrotinat.

Poc a poc començo a albirar el mart mort al fons, el punt més baix de tota la terra, per comprovar-ho faig un cop d'ull a l'altímetre del meu rellotge i efectivament som a nivell del mar i en poca estona passem a estar per sota. 

Prenem la carretera que corre en paral·lel a la costa i que em permet veure el mar. A primera vista no sembla massa diferent del que conec, bé si, hi ha una diferència important, des d'aquí veig l'altra riba , i per tant més aviat sembla un llac. En el primer tram en direcció sud es troben els resorts de luxe , tots ofereixen les seves instal·lacions als visitants amb una mena d'entrada d'un dia. El seu tram de platja està molt net i els seus serveis són de primera com el preu per accedir-hi: 40€.

En canvi seguint per la costa també hi ha zones de bany lliure a les que qualsevol persona de sexe masculí pot accedir. Precisament aquesta limitació va impedir que ahir compartís aquest tour amb una altra parella que es veia obligada a passar per un resort si volien provar l'experiència del bany al mar mort.

El cas és que el conductor s'atura en un tram de platja de bany lliure on, a més, hi ha unes cabanes. Aquestes construccions funcionen com a dutxes d'aigua dolça, element indispensable si no es volen patir greus incomoditats després del bany atesa la salinitat extrema de les aigües del mar mort, prop del 25%; per dos euros pots donar-te un bany d'aigua dolça i seguir trajecte amb certa comfortabilitat.

Sense pensar-m'ho massa baixo cap a la platja, que encara és una mica més avall que el nivell de la carretera, en banyador i xancles, tot sol en un sentit literal de la paraula. L'accés és infecte, ple de deixalles de tota mena però especialment plàstics i ampolles; afortunadament l'aigua és transparent, netíssima. Haig de dir que hauria hagut d'estar molt bruta per aconseguir que deixés de banda la curiositat i renunciés a ficar-m'hi, per sort no pateixo aquesta disjuntiva.

Desconfio de la composició del fons així que hi entro amb les sabatilles posades, però és impossible mantenir-les submergides, surten disparades cap a la superfície, així que per força m'haig d'arriscar a caminar descalç; descobreixo que el terra és majoritàriament sorrenc tot i que de tant en tant trepitjo zones amb una superfície blanca, trencadissa...és sal! Continuo uns metres més i m'ajupo només una mica explorant delicadament la sensació, les paraules del meu segon pare, el Manel, que ja hi havia estat retronen dins el meu cap: 'si t'entra aigua als ulls més val que tinguis aigua dolça a raig o te'n recordaràs tot el dia'; de moment no noto gairebé res de diferent..és hora de ser més decidit així que m'estiro panxa amunt i llavors: 'Mare meva, estic gairebé fora de l'aigua!'. No em cal fer absolutament res per flotar, concretament és com si estigués estirat a sobre d'un llit tou, estic uns segons així, em moc una mica i en fer-ho sento la curiositat de provar de nedar. És francament difícil així que desisteixo i torno a la posició inicial. És una sensació molt relaxant que ho seria molt més si un conductor jordà amb molt mala llet no m'estigués mirant des de la riba i si aquesta mateixa riba no fos un abocador fastigós. 

Els biòlegs afirmen que la composició química d'aquesta aigua impedeix que hi visqui cap mena d'organisme, però la immensitat, la solitud i la industria del cinema americà fan que no m'acabi de sentir relaxat del tot així que surto de l'aigua i torno a la zona de dutxes. Em dutxo en dos minuts, em canvio de roba, li pago al propietari de la dutxa i repetim l'agradable conversaamb el conductor: 'ok?' , 'Yes' , 'Oooook'.

Resseguint la riba arribarrem al següent punt d'interès: el Wadi Muhib.

Aquest riu sorgeix d'una afloració natural d'aigua que hi ha a la muntanya i que es canalitza per una gorja transitable a peu, amb alguns ràpids equipats amb cordes i un salt d'aigua final.

A l'entrada hi ha un centre de recepció de visitants on es cobra l'accés i es proveeix als visitants d'una armilla salva-vides; al mateix lloc s'ofereix un servei de guies i una mena de dipòsits estanc per transportar la càmera de fotos amb un cost addicional que jo rebutjo en tots dos casos.

Creuo una mena de viaducte, baixo uns deu metres d'alçada per unes escales metàl·liques 'd'alta seguretat' i arribo a l'aigua. Aquesta està més calenta que freda i omple un ample de 20 metres de banda a banda de la gorja a l'inici, i de poc més de quatre al final davant del salt d'aigua; està, de nou, netíssima. Faig servir un dels dos parells de sabatilles esportives que porto per fer l'activitat i per sort encerto perquè hi ha uns peixos petits que et mosseguen ,de tant en tant, suaument, els turmells, i que farien molt incòmode el trajecte amb els peus nus. Mai parlaré prou bé de les immillorables prestacions del calçat de muntanya SALOMON pel que professo ,sense amagar-me'n, autèntica i justificada devoció. Aquesta vegada, i per pimer cop, caminant sota l'aigua amb un resultat sorprenent!

Camino en direcció a l'interior de la gorja i aviat veig un grup força nombrós uns metres davant meu, així que m'afanyo per mirar d'atrapar-los i anar tots junts. Per com parlen penso que són alemanys, la majoria d'entre 50 i 60 anys però amb alguna excepció.

Quan arriben les primeres dificultats en forma de pedres de grans dimensions, cordes amb nusos, i corrents d'aigua poderoses, algunes de les dones del grup tenen greus dificultats per continuar. Decideixo donar-li un cop de mà al guia, que va de bòlit, per fer que tot el grup segueixi junt i avanci a un ritme raonable. Repetim l'operació molts cops en especial per ajudar les dones més aprop dels 70 que dels 60 que en la meva opinió no haurien d'estar fent aquesta activitat. Malgrat tot seguim. Una d'elles em demana alguna cosa en alemany, es pensa que també soc guia; li aclareixo que no és així i que en realitat soc tan turista com elles; em miren i es posen a riure ben fort tant que la bona part del grup es gira per saber què passa, crec que em puc donar per adoptat.

Seguim, més i més,malgrat tot amb moltes dificultats aconseguim arribar a l'enorme salt d'aigua. L'eufòria es desferma al grup, és lògic. Ràpidament es col·loquen per fer-se una fotografia de grup i li donen la càmera al guia, m'ofereixo a fer-la jo i així ho fem, a canvi els demano que me'n facin una a mi i me la passin per correu electrònic.

Quan comencem el camí de tornada m'adono que em ve de gust anar més ràpid però que encara no els he passat el meu correu electrònic. Se m'acut que el puc escriure a la paret amb una pedra, que hi facin una fotografia i després esborrar-lo. Així ho fem, i sense confiar massa en la possibilitat que m'acabin arribant les fotografies, m'acomiado i marxo d'allà ràpid. En poca estona desfaig el camí i vaig trobant altres grups amb els mateixos problemes per superar els obstacles que el grup alemany, aquí algú s'acabarà fent mal , penso.

De nou enfront de l'escala metàl·lica descobreixo un dels motius principals pel que el mart mort, segons la guia, retrocedeix un metre l'any: el Wadi Muhib ,una de les poques aportacions hídriques a banda de les pluvials (3 litres l'any), es recull en la seva totalitat i es canalitza cap a les principals ciutats Jordanes; Quan li comento al conductor aquest m'aclareix que 'és molt important que sigui així'. Penso per mi que així també aconseguiran que els resorts quedin deserts, i també que aviat es pugui caminar per sobre del mar mort, ja sigui per la salinitat extrema o perquè només quedi el llit del mar sec; és cert que així tindrà un toc bíblic adient per la zona, però dubto que en aquestes condicions vinguin tants turistes.

El nostre nou destí és la ciutat de Karak on hi ha un castell croat espectacular.

Així és, el castell es troba al capdamunt d'una muntanya de mil metres d'alçada des d'on es domina a la perfecció tota la vall i el mar mort. És imponent , amb enormes construccions de pedra intactes tot i el pas del temps, disposa d'una xarxa de túnels visitables. Les muralles i una torre ,que segueix sencera, també es poden visitar, la protecció per les caigudes en tot el recinte és com la vigilància, inexistent. Tot plegat està força abandonat, en algun moment s'hi van situar plafons explicatius però estan tan deteriorats que és difícil llegir-los i interpretar-los. Amb diferència la millor instal·lació és la finestreta de venda d'entrades (1 JOD).

Gaudeixo del castell amb tranquil·litat en més d'una hora i mitja de passeig fins que decideixo anar al lloc de trobada amb el conductor, un restaurant de la zona on ha decidit dinar i jo també ho faré tan bon punt hi arribi.

Una estona abans ,mentre conduíem cap a Karak, la música del cotxe s'havia aturat i de cop un home s'havia posat a parlar en àrab, el que fos que digués el feia estar molt enfadat, tant que al final de parlar havia passat a cridar. Entre els crits em va semblar entendre 'Saddam' força vegades pel que vaig decidir preguntar-li al meu 'amic'. La pista del CD era una mena de discurs reivindicatiu en favor de Saddam Hussein i molt crític amb la seva execució. Per contextualitzar-ho bé el mateix conductor em va aclarir que ell treballava de transportista amb el seu pare a Irak fins que el americans van atacar el país per motius econòmics. Sota el govern de Saddam, en la seva opinió, tot anava millor.

Vaig donar-li la raó en tot i tan aviat com vaig ser capaç vaig canviar de tema de conversa.

El conductor seu a l'interior del restaurant amb els propietaris del local, saludo i m'assec en una cadira que m'ofereixen. De nou sorgeix el tema de la política en la conversa i m'expliquen que l'èxode iraquià i sirià, xifrat en 3M i 1,5M de persones respectivament, ha afectat greument la qualitat de vida dels jordans , segon ells, amb una pujada de preus generalitzada.

Per sort abans que la conversa pugi de nou de to apareix el germà del conductor, que viu a Petra, el meu destí, i s'encarregarà de portar-me en el darrer tram fins a la ciutat del Nabateus.

Aquest segon conductor de nom Mohammed és molt més simpàtic. M'explica que viu a Wadi Musa ,el poble on hi ha el jaciment arqueològic de Petra, té dona i sis fills, el més gran de 23 anys i el més petit de 6. Diu que no en vol tenir més i em confessa que no dorm gens de dia perquè sempre treballa i que de nit tampoc dorm massa per la canalla i els problemes que li treuen el son. Aquesta confessió garanteix que no acluqui l'ull en tot el trajecte fins a Petra, que a més se'm fa força curt. Una mica abans d'arribar el conductor em proposa canviar d'hotel per anar al del seu cosí, quan em diu el nom recordo que és una de les opcions recomanades per la 'Lonely Planet' així que faig veure que no en se res i estableixo la condició que el preu siguin 20JOD. Quan hi arribem l'amo es resisteix breument a acceptar el preu però finalment cedeix, amb l'esmorzar inclòs. El lloc està allunyat del centre però és acollidor i està molt net, a més ofereix un servei de taxi fins a la porta del recinte arqueològic inclòs també en el preu.

En Mohammed desapareix de la recepció una bona estona i quan torna em diu que té molt mal de cap, pel que li ofereixo un paracetamol. De cop recordo la vegada que vam oferir medicació a una família africana sense establir la posologia prou clarament, i decideixo partir el comprimit en dues parts i recomanar-li que en prengui només la meitat i la resta 8 hores després si encara li fa mal. Aquest cop la recomanació fa efecte.

Després del te de benvinguda pujo a l'habitació i em dutxo. M'han ofert sopar però havent dinat tan tard dubto si fer-ho o no. En poca estona torno a ser a la recepció/sala d'estar de l'hotel on hi tinc una conversa breu amb una parella d'Americans, ell és d'origen indi

ella de gàmbia, em demanen d'on sóc jo, i els dic de Barcelona, ells afegeixen 'Spanish' i els corregeixo que no , que sóc Català, que és molt diferent. Em sorprèn molt quan em diuen que tinc raó que la televisió americana parla molt del 9N i de la similitud amb Escòcia. Em quedo de pasta de moniato! La televisió en parla molt! de fet l'expressió que ells fan servir és 'talk all day'. America ens mira no hi ha dubte i això és excel·lent! Canviem de tema i em diuen que aquesta nit aniran a veure l'espectacle 'Petra By night' i decideixo apuntar-m'hi. Tothom és al menjador menys jo, així que m'acaben encomanant la gana. Miro dins,hi ha dues taules per compartir, tinc, per tant, dues opcions, el grup d'una d'elles em mira i en veu d'un noi em diu 'Tu eres español', li contesto 'bién..Catalan', riuen i afegeix 'si claro, perdona, estas dos chicas son italianas, i jo parlo una mica de Català, he vivido dos años en Barcelona'.

Ja tinc decidida la taula. Les noies són germanes i una d'elles estudia a Amman, els tres fan vacances junts però demà tornen a la capital. Sopem ,ells tranquils i jo a corre-cuita per no fer tard al 'Petra by night' que és a les 20:30h. Tot just a les 20:15h el cotxe de l'hotel ens porta a l'entrada del recinte i la parella d'americans i jo hi entrem. Tot el camí fins al tresor, la famosa façana, està delimitat per espelmes dins de llanternes de paper, és una estampa preciosa. Amb menys silenci del desitjable ens anem acostant al tresor i finalment apareix. L'emoció que sento és enorme no podria dir quants cops he repetit dins meu l'escena final d'Indiana Jones i l'Arca perduda, aquella en que el bibliotecari damunt d'un cavall, davant de la façana que tinc davant, encara el Siq i crida 'Seguidme se el camino!'. És un indret màgic, sense cap dubte dels més especials del món,i il·luminat amb les espelmes té un regust místic.

L'espectacle inclou música tradicional en directe i un actor fent un monòleg de caire històric, en un moment de la representació uns cambrers ofereixen te a tothom; som més de 500 persones, assegudes a terra, als bancs de la botiga de records, arrepenjats a les parets, arreu. Després d'una bona estona el presentador convida a tots els assistents a disparar simultàniament les càmeres amb el flaix per il·luminar breument la façana. Amb un compte enrere 3..2..1.. ho fem, la gent no pot reprimir fer un 'oh!' unànime i justificat. Una molt bona pensada. Ho repetim tres cops però mai torna a ser tan espectacular com el primer.

El tast de Petra ha estat genial i la conversa amb els meus amics tornant cap a l'hotel també. Acabem intercanviant correus electrònics i prometent-nos que si mai visito nova York o ells Barcelona ens avisarem.

Estic absolutament desfet, m'acomiado d'ells i em fico al llit de cap, demà vull llevar-me aviat, un dia més, per aprofitar bé la jornada.