La muntanya de Montserrat és un dels indrets de Catalunya que més m’agrada visitar. Tot i que els seus recorreguts i atractius son recorrents en el meu temps d’oci no me’n canso, i sovint trobo sol o en companyia un bon motiu per tornar-hi.
De nou l’equip d’aventura a Mali es retrobava però amb l’incorporació d’una amiga: la Derby. Tots quatre guiats pel ‘sherpa’ habitual ens vam endinsar en el Parc Natural amb l’intenció de fer un tomb pel sector d’Agulles-Frares Encantats. L’itinerari ens havia de permetre passar a tocar d’alguna de les agulles més famoses, i recòrrer un dels camins més bells de la zona. Vam creuar alzinars atapeïts que impedien l’entrada del sol al seu interior, aquell sol que per primer cop aquest any s’havia llevat sense el filtre dels núvols i que escalfava de valent. També ens vam aturar en alguna d’aquelles talaïes que es formen al capdemunt de les agulles més petites i panxudes. El repte , secret fins que hi vam arribar, era superar diversos trams menats per cordes que s’enfilaven per conquerir aquestes balconades. La Marta darrerament venç el seu vertígen amb una facilitat sorprenent, tan que molts cops la primera sorpresa és ella mateixa. Aquesta petita limitació ens va decidir a mantenir en secret algún dels detalls del trajecte, afortunadament vam encertar i va superar admirablement bé tots els obstacles. Per la seva banda la Derby va mostrar una desimboltura fascinant en aquesta mena de situacions que jo mateix no hauria sospitat mai.
Vam gaudir d’un reparador vermout asseguts a recer d’una de les agulles. Patates fregides, olives, fruïts secs, fuet i aigua, un menú de 5 estrelles només comparable a l’àpat que ens van oferir a Ca la Iaia. Aquest establiment es troba a la carretera de Can Massana a Manresa, a la seva terrassa els caps de setmana s’hi acumulen ‘motards’ vinguts d’arreu de Catalunya amb les seves màquines. A l’interior hi descobrim un mas reconvertit en restaurant decorat amb molt de gust. Vam escollir cargols, peus de porc, bistec de vedella i entrecot, tot plegat ben bó. Finalment mel i mató i l’obsequi de la cambrera: un profiterol acompanyat d’una conversa animada amb tocs d’insatisfacció de parella.
Els darrers instants d’aquesta agradable jornada els vam viure al voltant d’una conversa de café en el sentit més estricte de l’expressió, d’un parc infantil improvisat, i d’un conreu de blat en que vam fer la recerca de la fotografía més maca del massís de Montserrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada