Glops de realitat: Crisi econòmica.

Queda força lluny la roda de premsa en que Joan Laporta es presentava com a vencedor de les eleccions a la presidència del Futbol Club Barcelona amb aquella sentència memorable 'Hem vingut disposats a donar els millors anys de la nostra vida a aquest club'. Avui panxut, nerviós, inquiet, maldava pel retard en l'inici de la remodelació de l'estadi encarregada a Norman Foster i de nou sentenciava 'La remodelació del Camp Nou serà beneficiosa pels veïns de les Corts que veuran revaloritzades les seves propietats immobiliàries'. L'assumpte fa pudor a 'pelotazo' a l'estil de la 'Ciudad Deportiva del Real Madrid' tan criticat en les esferes blaugranes, i per tant tinc la sensació que Laporta viu en un altre món. Un de molt allunyat de la realitat actual: la realitat dels ERO , dels concursos de creditors, dels embargaments, de les nacionalitzacions bancàries, de la Crisi Global. Laporta és un exemple del que li ha passat a aquest país en els darrers anys: ens hem agradat massa, i en aquest procés no hem parat atenció en on ens duia el camí, ara ben perduts reclamem que els polítics ho solucionin tot...és la seva obligació, per això els paguem! criden algunes veus que miren de tapar les seves mancances amb el foc d'encenalls de la crítica als polítics. Però de debò algú pensava que centrar l'activitat econòmica en el 'totxo' i els cotxes era una tàctica sense data de caducitat? Les polítiques econòmiques han de ser per força socials, per aconseguir aquest nou enfocament les hauríem d'interpretar des d'una visió més republicana. Un company de comarques em deia diumenge que se sent angoixat per que ocupa un càrrec les funcions del qual no pot desenvolupar per manca de pressupost, li preocupa no oferir els serveis que li pertoquen tot i que ell no n'és el culpable, aquesta vocació de servei també ens hauria fet falta un anys enrere, ara la feina és convèncer-lo que precisament per que interpreta la realitat d'aquesta manera que cal que es mantingui al lloc que li ha estat assignat. Per una vegada que un polític s'aferri a la seva cadira és vital pels ciutadans.