La darrera jornada es va centrar en exhaurir les visites d'algunes propostes oblidades de la capital Bamako. En primer terme el Museu Nacional.
Aquest oferia als visitants un luxe inèdit els darrers deu dies: aire condicionat. No cal esperar grans concentracions de joies arqueològiques com tampoc milionaris esforços de tecnologia museística, tanmateix els punts forts, les virtuts i els atractius fonamentals del país hi estaven representats molt dignament. Aquest va ser amb molta diferència el millor edifici que vam trepitjar en tot el viatge, el més semblant al que un Europeu mitjà està acostumat; i curiosament el culpable de que m'encostipés en només tres hores. En un lloc on la quantitat de medicaments i d'assistències mèdiques, son inversament proporcionals a les enfermetats mortals, exposar-se a un aire condicionat pot ser un risc massa alt en comparació amb el benefici cultural de la visita. Potser per això només hi vam veure turistes; o potser per l'astronòmic preu de l'entrada: pràcticament tres euros que a l'escala Malí és una fortuna. A la sortida vam agafar un taxi i ens vam proposar aconseguir alguns regals pendents, però no ens vam ensortir. Bamako és desesperant, i quan la coneixes una mica bé, avorrida. La resta d'hores van passar a l'espera de la sortida de l'avió, de matinada, jugant a cartes i recordant les aventures viscudes tots tres. Recordar el nostre darrer dia a Mali em retorna aquella sensació d'absurda contradicció de sentiments. Per una banda en sentir l'arribada de l'escalf del 'teu' mon, aquell que coneixes bé, el que no et provoca un estat d'incertesa i tensió constant, ple de coses previsibles i qüotidianes que et fan sentir còmode i segur. Però per l'altra percebent l'allunyament de l'aventura, del fet de viure dia a dia amb la seguretat que la següent jornada serà més intensa encara.
'L'Afrique c'est très dur' deia en 'Lelele', el guia d'Hombori afirmava que després de tres visites s'està prou acostumat al tarannà caòtic i salvatge de la convivència pseudo-urbana del continent. Jo afegiria que, en canvi, trobo molt més difícil conviure de nou 'a casa' després d'haver tastat la 'mel' africana. Tot pren un valor nou. Fins i tot la cosa més petita, senzilla i insignificant, es torna radicalment especial i valuosa.
En la meva pàgina del Facebook he publicat un album de fotografies que resumeix l'experiència. El títol és una mena de sentencia 'Mali, mai més serem els mateixos que vam ser'. Certament hi ha un abans i un després d'una experiència com aquesta, hem crescut vitalment, i en fer-ho junts, tots tres, hem estretit el vincle d'una manera que potser mai es desfarà.
Espero que us hagi agradat llegir la crònica tant com a mi escriure-la.
Ramon Codina, Marta Montero i Dani Isals.
De Sant Boi de Llobregat/Sabadell a Mali (Octubre 2008)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada