Mali, un viatge iniciàtic. (7ª Part)

10 d'Octubre de 2008
La tercera i última jornada a Hombori arrenca molt aviat, com ja és habitual ,amb la sortida del sol. Ens hem acostumat a aquest ritme vital, i és curiós com n'és de senzill llevar-se a aquestes hores, i rendir la resta del dia. El contacte amb la llum solar revitalitza sens dubte, però simultàniament es fa insuportable a les hores centrals del dia. Avui visitarem Ouari. A aquest poblet de muntanya s'hi arriba després d'una travessa per un mar de pedres amuntegades en una mena de turó. Al peu d'aquest turó hi ha un dels pous d'aigua 'potable' d'Hombori. Concretament aquest és el que fa servir molta de la població d'altres llogarrets sense pou propi dels voltants per abastir-se d'aigua. Una corda i una galleda constitueixen la tecnologia d'aquell indret. Ajupida només de cintura en amunt una dona omple garrafes de vint-i-cinc litres amb el líquid blanquinós que n'extreu, després les carregarà en un carro de fusta que ella mateixa arrossegarà potser a quilometres d'allí.
Tot i que ens hem afanyat a sortir de casa no podem evitar patir de nou la rigorositat del sol de Mali, i en diverses ocasions li hem de demanar a l'amic Tontó que ens permeti descansar. En una d'aquestes aturades ens explica la teoria dels dos motors. Aquesta teoria afirma que els africans tenen dos motors i en canvi els occidentals només en tenim un, per això ens costa molt més suportar la duresa de les condicions de vida africanes. Com en tot a la vida hi ha una excepció i és en Rafael Jariod, que en paraules d'en Tontó 'en té tres'.
Continuem la travessa i finalment arribem a una zona més planera conreada amb el 'mill'. Aquest cereal és la base de l'alimentació dels habitants de la comuna d'Hombori, ben trinxat i barrejat amb aigua forma una pasta de color gris, que consumeixen asseguts a terra , amb els dits, tots els membres de la família ,en comú, dins d'una mena de bol de fusta gros. Un ritual el dels àpats que es celebra sempre d'amagat, els membres de la ètnia Pèl no volen ser vistos en aquesta activitat.
En aquests primers conreus trobem els primers habitants d'Ouari que cullen 'mill' , el Tontó els saluda efusivament; uns metres més endavant un home mena un petit ramat de cabres i també el saluda; gairebé som al poble i trobem algunes dones collint el preuat cereal. Arribem al peu de la muntanya que presideix la vall on hi ha el poblet, apareixen alguns nens no massa, la resta son a escola, i finalment ens reb el Cap del lloc. Tothom sabia que havíem de venir i ens esperaven. Aquí també documentarem la feina de la C.C.ONG i en concret visitarem una obra faraònica per la seva dificultat, no tant tècnica, com d'esforç i cooperació humana: un pou de retenció d'aigua.

Aquesta infraestructura recull l'aigua que baixa de la muntanya quan plou, que és molt poques vegades l'any, i la canalitza fins una mena de pou artificial impermeabilitzat que la reté durant mesos per que els seus habitants la puguin utilitzar, i s'estalviïn baixar fins el pou d' Hombori que és a cinc quilòmetres d'allí. Ara aquest nou pou és buit però esperen que amb les properes pluges s'ompli. La seva construcció va comptar amb la col·laboració de tot el poble, conscients de la seva importància.
Descansem a l'ombra dins del segon nivell de fondària del pou, mentre escoltem les explicacions del Tontó; Una dotzena d'homes ens observen i atenen també, en un silenci respectuós la conversa. Mostrem la nostra admiració pel treball realitzat i un cop saludats tots els assistents marxem de retorn a Hombori.
A mig camí ens aturem a l'ombra d'un d'aquells arbres que punxen tant per descansar i el Tontó que sembla haver-se desfet definitivament d'aquella aura d'home distant, introvertit i imperturbable, ens explica ,a propòsit d'aquesta set desesperant que ens fueteja tot el dia, com va estar a punt de perdre la vida al Sàhara quan tenia poc més de divuit anys. En aquella ocasió formava part del passatge d'un autobús que va trencar l'eix posterior enmig del desert; Ell i altres joves van marxar caminant per mirar de trobar ajuda , però aviat la rigorositat del clima va deixar sense esma i pràcticament sense vida , inconscients, els agosarats joves. L'arribada de les autoritats mauritanes seguint l'estela d'una bengala llançada desde l'autobús va salvar el grup, als joves i a ell mateix. En aquell moment va decidir que s'havien acabat les aventures i que era hora de tornar a casa i formar una família.
Els tres vam escoltar embadalits, com qui assisteix per primer cop al cinema, la història d'aquell home misteriós embolcallat en un turbant al més pur estil tuareg, conscients de la quantitat de secrets que amaga la seva trajectòria personal.
Un cop a casa vam consumir assedegats una altra ampolla d'aigua calenta a l'espera de l'arribada de les motocicletes que ens havien de conduir a l'hospital d'Hombori. La visita va tenir poc de plaer i molt de colpidora. Vam coincidir amb l'arribada de la família d'un nen de la població de Kantakine, que acabava de morir víctima de la Malària. Allí mateix van dipositar el cos sense vida del nen, i el van sotmetre als rituals de preparació i immediatament se'l van endur per , suposem, enterrar-lo. I tot mentre esperàvem l'arribada del metge que ens havia de conduir en la visita per l'Hospital.
Un cop va arribar l'infermer Sanogo vam fer la citada visita, però sincerament el nostre cap estava en un altre lloc, especialment després de comprovar que poc separa la vida i la mort a un lloc com Hombori.
Les darreres hores a Hombori les vam passar jeient a l'ombra del pati de la casa dels nostres amfitrions, que per algun motiu es va omplir de gent que va venir no se sap a ben bé què , qui sap si a acomiadar-se dels convidats catalans; compartint conversa i té africà amb la Fanta i els seus amics, xerrant de tot i de res.
Sembla que assabentats de que volíem agafar un autobús per viatjar a Douentza amb el guia Lelelé havien trobat una persona que també hi havia d'anar en cotxe i s'oferia a compartir despeses amb nosaltres. L'hora de marxar s'apropava i ens vam disposar a acomiadar-nos dels nostres amics, ho vam fer amb respecte i admiració, i amb molta, moltíssima tristor. La tristor del qui no sap si podrà tornar a retrobar mai més l'altre. Al matí ens havíem adonat que les tres nenes pràcticament havien marxat a escola sense dir-nos res, com fugint de nosaltres, molt distants i esquerpes en comparació amb la nit anterior. La canalla és molt llesta i acostumada a viure aquestes situacions de comiat amb altres voluntaris , prefereixen evitar els comiats emotius que de ben segur les trasbalsen una i altra vegada. Només ens vam poder acomiadar d'en Buccari, li vaig regalar la millor samarreta que tenia, l'únic obsequi amb algun valor per ell de tot el meu equipatge, el vaig mirar als ulls i li vaig desitjar sort a la vida, però ell no em va entendre. Potser és millor així, potser és millor que no sàpiga que no estic segur que aquest desig es pugui acomplir, i que potser no ens veurem mai més. Desde dins del cotxe ens vam acomiadar mil vegades amb les mans i vam girar la vista per darrera vegada cap a Hombori i la casa d'en Tontó, la Fanta, la Bebe, la Bintou, la Dante i el Buccari. Vaig mirar la Marta sabent que estaria plorant, com jo, i vaig encertar.
El nostre nou amic conduïa el típic Mercedes-Benz L200 al ritme d'un K7 de Bob Marley. El vehicle destartalat però funcional i còmode va recórrer fàcilment un primer trajecte fins la població de Boni. Aturada per descansar i atendre assumptes de l'empresa per la que treballava (Caterpillar) , i de nou cap a la carretera. Vam arribar a Douentza de nit, i ens van conduir fins la casa dels cosins del guia Lelelé. Un pati de terra amb quatre cadires i algunes estores tot plegat enfront d'un televisor connectat a una parabòlica instal·lada també al mig d'aquest pati, i una trentena de persones veient un culebrot sud-americà en francès.
Ens van oferir una dutxa i sopar, i evidentment vam acceptar. Ara bé a l'hora de dormir vam descobrir el que ens venia a sobre , el Lelelé és un 'pessetero' i pretén fer-nos dormir a terra al pati, sense mosquiteres ni sostre, per acabar-ho d'adobar comença a fer un vent terrible que aixeca la terra i fa impossible estar a l'aire lliure. Ens neguem i li plantem cara, l'advertim que no passarem per allò, i que volem un allotjament 'normal' . Es veu envoltat i decideix buscar solucions, finalment ens acull un altre membre de la família al menjador de casa seva, i accedim a dormir-hi després d'haver inspeccionat el lloc. La veritat és que vam dormir bé, però aquest primer incident va marcar la tònica del que havia de ser el comportament del Lelelé la resta dels dies que vam compartir amb ell al País Dogon.