Mali, un viatge iniciàtic. (6ª Part)

9 d'Octubre de 2008
Després d'una nit de corredisses s'aixeca el sol ,implacable, al cel d'Hombori. El programa d'activitats preparat pel Tontó per avui és llarg i promet ser intens. Després d'esmorzar emprenem un nou trajecte amb les motocicletes de l'organització, la primera parada la fem a l'escola de Kantakine. Aquesta està a peu de carretera i dona servei a cent vint nens i nenes de totes les edats. De la ma del nostre amfitrió saludem als caps del poblat que jeuen sota un arbre, caminem plegats fins arribar a dos cases construïdes amb troncs i fang. Ens conviden a passar-hi i dins descobrim que s'hi està fent classe. Asseguts a terra mig centenar de nens atenen un esforçat mestre. Aquesta aula no és la única, al costat en les mateixes condicions una altra mestra també imparteix classe. Els dos grups son brutalment heterogenis. Podríem comparar el model amb el de les escoles rurals catalanes en que la manca d'alumnes força que en una mateixa aula s'hi barregin nens i nenes de diferents cursos. Aquí el problema és un altre no hi ha prou mestres, i evidentment tampoc instal·lacions per segregar l'alumnat en cursos. Ens presentem com a col·laboradors de C.C.ONG i en concret jo com a Mestre d'Educació Física, i en Dani com a Mestre d'Història. Ràpidament el mestre ens suggereix la possibilitat d'impartir alguna classe per la tarda. No li diem que no, però som conscients que l'agenda està força atapeïda i que molt probablement no podrem atendre la petició, tanmateix aquesta com moltes altres propostes quedarà en el calaix per si mai tornem per aquestes terres. Després de que el Dani completi el reportatge fotogràfic del lloc emprenem de nou el viatge. La propera aturada serà el refugi de la Main de Fàtima, també construït per la ONG. Aquest indret de Mali és juntament amb el país Dogon el seu principal atractiu turístic. Cada any cap el desembre quan la calor afluixa centenars d'escaladors de tot el mon arriben a Hombori per pujar el pedrot que tenim davant. Les primeres vies les va obrir un català Salvador Campillo, i son d'un grau no apte per principiants. El mateix Campillo té un Camping amb la seva parella al peu de la muntanya des d'on explota la seva condició de guia. El fet que se n'hagi aprofitat tan obertament i pràcticament no hagi invertit res en la zona li ha provocat una certa fama de 'pessetero'. El dia que nosaltres anem al refugi no hi ha ningú, a l'octubre encara fa massa calor per intentar ascensos per la roca. Continuem conduint les motocicletes per camins de terra fins arribar a l'escola del poblat de Garmi. Aquesta escola va ser construïda per la C.C.ONG i n'és el seu principal emblema a la comuna. Evidentment s'hi han fet moltes més coses però aquesta infraestructura va representar un abans i un després pel futur de la zona. Saludem a la Fanta l'altra amfitriona i tot seguit continuem fins a la bassa també construïda per l'organització. La combinació de l'aigua i l'escola son el pal de paller de la majoria de problemes d'aquest país . Hi ha una relació directa entre ambdues coses. Els nens son els encarregats d'anar-la a buscar i per tant si cal anar lluny, és impossible assistir a escola. La proximitat de l'aigua vol dir educació i per tant l'augment de les oportunitats dels nens i nenes .


El sol ja està força alt i la calor es fa sufocant, les ampolles d'aigua s'escalfen tan que és francament fastigós beure'n. Tot i això les consumim fins l'última gota.
De retorn a l'escola de Garmi visitem les instal·lacions: El despatx de la directora, el magatzem de material i les dues aules. Aquí hi ha una trentena d'alumnes per classe, però el seu aspecte a diferència dels nens i nenes de Kantakine és força millor. No hi veiem alumnes bruts i esparracats, i pràcticament tots duen sabates. Les fotografies del Dani aquí son memorables, la dedicació i entrega de la mestra Fanta encara ho és més. Ens volen demostrar que allí s'hi està fent bona feina i sense miraments ens descriu que els alumnes s'asseuen més aprop de la pissarra i del mestre en funció dels seus resultats escolars. Ens indica quina és la millor alumna i fa que llegeixi en francès per demostrar-ho, exhibeix la seva llibreta neta i polida amb tot d'exercicis escrits a les pàgines. Finalment abans de marxar tots els nens es posen drets i canten plegats l'himne de Mali. L'estampa em recorda una mica la de les escoles nacionals franquistes, evidentment no té res a veure.
Fa massa calor i això ens esgota tant que li diem al Tontó que potser seria bó deixar-ho fins la tarda, evidentment accepta la proposta i tornem a casa.
Després de dinar i fer una bona migdiada, amb el sol en retirada el Dani proposa caminar fins la duna que s'albira a l'horitzó. La Marta opta per quedar-se a la casa amb la mare i les nenes, i encerta. Mentre nosaltres caminem una bona estona sense aconseguir arribar a l'objectiu abans de fer-se fosc, ella juga amb la canalla. Juga però sobretot canta i balla a ritme de melodies africanes acompanyades de balls tribals. Passa dues hores amb elles però en l'anàlisi final d'un viatge de 14 dies acaben sent les més intenses i recordades. El cabell ros de la Marta és una atracció irresistible, disfruten molt tocant-lo, fins i tot després de que el cobrissin completament de trenes africanes el dia abans.Quan arribem el Dani i jo, en el pati de la casa s'havien ballat i cantat indistintament melodies africanes i catalanes, el 'corro de la patata', 'l'elefant' i alguna sardana.
Amb el sol pràcticament amagat a l'horitzó sopem a la terrassa de la casa, ens serveixen el sopar i ens deixen sols. Disfrutem molt aquell àpat, xerrem de les experiències viscudes amb una temperatura perfecta, quan acabem s'incorpora el Tontó i li proposem passar comptes de totes les despeses originades, ell accepta i seiem els quatre al voltant de la taula, els diners son secundaris i ens centrem en la seva relació amb el poble i la ONG. En aquest moment descobrim que s'amaga darrera d'aquest home seriós i introvertit, destapem el lideratge natural , i una loquacitat i sinceritat que evidentment li ha de donar un estatus i una respecte entre la gent de la comuna indiscutible. És el millor embaixador que la C.C.ONG podia trobar en aquestes terres.
Abans d'anar a dormir les nenes ens presenten a tres veïnes que han vingut a visitar-nos, som l'atracció del barri i no fan cap esforç per amagar-ho. Juguem una bona estona amb elles, les perseguim i elles corren rient i cridant. Totes elles van descalces, el terra és pedregós i les plantes punxen molt, però no semblen notar-ho. El Dani abandona el joc passada una estona i jo opto per quedar-m'hi una mica més. Demà és l'ultim dia i no sabem si podrem estar massa més amb elles. Les cinc nenes tenen entre 6 i 9 anys, i ara han decidit canviar de joc. Tot i que jo no parlo Songhai ni Pel, i que elles no parlen francès ,ens entenem. Unes hores abans la Marta i jo havíem ballat una sardana per mostrar-los un ball de casa nostra, els va fer molta gràcia pel que en aquest moment de total desinhibició em sol·liciten que torni a ballar. Accepto sense reticències i per fer-ho més entretingut acompanyo el moviment amb el ritme característic de la sardana `POM,POM,POM....POM,POM,POM' els agrada tant que xisclen i piquen de mans assegudes les cinc a terra. A canvi jo els demano que ballin per mi, i enlloc de fer-ho en conjunt ,com jo esperava, s'aixequen per torns i ho fan en solitari. Cadascuna balla al ritme d'una cançó que interpreten acompanyades per la resta que assegudes també piquen de mans. D'aquesta manera per una sola sardana obtinc cinc cançons amb els seus respectius balls, tots diferents. És evident que jo hi surto guanyant, però son elles les que duen la iniciativa, i jo només les segueixo. Fem tres rondes fins que a contracor decideixo acomiadar-me'n, respecten la decisió i no proven d'evitar-ho. Soc conscient que aquesta experiència que he viscut en solitari serà una de les millors del viatge.