El Gorro Frigi, i l'escalada

Fa anys amb motiu de l’Aplec de Sant Ramon per la meva condició de President dels Amics de la Sardana vaig tenir l’oportunitat de fer el tradicional discurs al peu de l’ermita. En aquella ocasió vaig reflexionar sobre el paper que té la muntanya de Sant Ramon per tots els qui la vivim com a referent. Ella ja hi era molt abans que la pròpia ermita, que el camí, que les persones que habiten la seva falda. Ella hi era desde el principi; i per tant el respecte amb que cal tractar-la, mirar-la, gaudir-la ha de ser proporcional a la seva importància.
L’entorn natural, però en especial les muntanyes son un veterà company de viatge de la humanitat, només d’aquesta manera s’explica l’irracional impuls de l’èsser humà per conquerir-ne el cim. Quan fas cim sents una satisfacció tan intensa com breu, precedida per un nou impuls irracional per coronar un nou objectiu. No parlo d’aquell substrat competitiu que tots tenim implantat en el codi genètic, sinó més aviat d’una necessitat cega d’explorar allò nou, de trobar indrets presumptament inhòspits i solitaris, on trobar-se un mateix.
La disciplina que aplega la combinació perfecta de repte físic i de capacitats tècniques, l’escalada, permet explorar aquesta `alter vitae´.
Vaig entrar en aquesta disciplina de la mà d’un experimentat amant de l’escalada, ell em va ensenyar a dominar la tècnica,a respectar les mesures de seguretat, i a disfrutar per sobre de tot de les fites que es van assolint.
Per força la persona amb qui escales és molt més que un company d’aventures, per força ha de ser un bon amic i potser també alguna cosa més. Confies la teva vida a les seves accions i atencions, sense miraments. I evidentment ell fa el mateix amb tu. És una relació de confiança portada a l’extrem, confiança en aquest cas de totes totes cega. La relació es basa en la complementarietat, i es manifesta en el relleu de les funcions. L’escalada requereix confiança també en un mateix i serenor personal, quan algun factor actua en precari és vital que el binomi assumeixi les responsabilitats i tibi de la parella. Precisament aquesta interacció converteix el fet d’escalar en quelcom més enllà de la disciplina esportiva, i transporta els practicants a un terreny on recuperen l’essència d’un mateix, gairebé d’una manera mística.
Fa quinze dies vaig coronar el Gorro Frigi amb el meu mestre, en Dani, va ser una experiència físicament molt dura, però sentimentalment plena. La significació familiar que tenia aquest cim per mi van fer l’ascensió un bri més intensa. El 23 d’Abril de 1947, 61 anys abans, el FNC havia sorneguejat el règim de Franco amb el desplegament d’una estelada en aquell indret amb motiu de la visita de Franco al monestir. Asseguts al cim no vaig ser capaç de mirar al meu voltant amb massa atenció, el cap volava a altres èpoques, a altres indrets. Un cop baix em vaig adonar que hi hauré de tornar per viure amb la intensitat que mereix aquella visió, aquell mirador, aquella fita.

Salut,Força i Independència!