Mali, un viatge iniciàtic. (4ª i 5ª Part)

7 d'Octubre de 2008
De bon matí ens vam desplaçar a la parada d'autobusos la Gare Sogonikó, havíem comprat tres bitllets de la companyia Bani , atenent a la recomanació del Francés Sebastien, en un autobús que presumptament sortia amb destí Gao a les set del matí. Per algun motiu que nosaltres encara ara desconeixem no vam sortit fins les nou. El camí va ser etern, inacabable, esgotador, desesperant, brutal. Disset hores de recorregut en autobús, mil dos-cents quilòmetres. De Bamako a Homborí.
L'arribada de matinada: desconcert i foscor. La vila ,com gairebé totes, no disposa d'enllumenat públic, de fet no disposa de pràcticament res, així l'aturada enmig d'aquell no res ens va semblar d'un surrealisme inassumible. En francés de Timbuktú el xofer crida 'Homborí' pel que ens despertem d'una revolada, no pot ser només son les dues, i ells havien avançat que arribaríem a les nou del matí. No hi ha temps per pensar, baixem de l'infame transport, i quan encara provem de reaccionar els paquets i les motxilles ja son a terra. Estic tan desorientat que perdo els nervis: ' No pot ser aquí!' , 'Diuen que si!' replica en Dani. Ell s'enfada amb mi, jo amb ell, els dos amb la situació. Ens quedem la Marta i jo a peu d'una carretera que ens recorda la fi del mon mentre el Dani busca l'allotjament descrit al dossier de la C.C.ONG. Sorgeix en un racó Can Chez Lelelé. Ell ens reb, ens acull. Matalàs a terra,mosquitera i quatre troncs enfangats i el cel per sostre. Ara si vam dormir una mica , certament ens convenia.

8 d'Octubre de 2008
Amb la primera llum del dia ens despertem, ens sembla que hem dormit molt però realment només han estat cinc hores. En aquest país el moviment, la vida, arrenca molt aviat. No pot ser d'una altra manera, el clima no permet perdre el temps. El sol ben d'hora crema amb força i amb el pas de les hores impedeix qualsevol activitat, a les dotze del migdia tot s'atura, i es reprèn a les tres de la tarda.
El sol, imponent, implacable, escalfa aquesta terra fins els 45 graus a l'ombra el mes d'octubre. Tothom assumeix que les coses importants cal fer-les aviat abans que sigui insà caminar pel carrer.
De bon matí ho veiem tot des d'una perspectiva diferent a la de la matinada passada, sembla molt llunyà l'episodi de tensió de fa unes hores, i el 'petit dejeuner´ encara ho millora tot més. Decidim anar a trobar el contacte al poble: la parella Fanta (la mestra de l'escola de Garmi) i Tontó (un dels responsables de la C.C.ONG) a Homborí. Demanem als nens al carrer on viuen, tothom ho sap, son un referent per molts, i una desena de nens ens envolten i ens hi acompanyen sense massa pretensions però amb molta curiositat. Per anar a casa dels nostres nous amics hem de travessar tot el poble, seguim la carretera, i descobrim que tot plegat és tan nou per nosaltres com per ells. Tres blancs, un d'ells una noia rossa, caminen per la vora de la carretera, amb destí desconegut. Tothom, i vull emfatitzar aquest mot: TOTHOM, ens saluda, siguin a prop o bé lluny. L'activitat s'atura momentàniament al nostre pas, el motiu és ben clar: Som escandalosament exòtics. Aquesta és una sensació curiosa, que difícilment pots experimentar a casa nostra. En pocs minuts arribem a un tancat amb parets de fang grisoses, accedint per la porta principal hi trobem una casa i de seguit apareixen els amfitrions. Una rebuda cordial aviat retallada per una proposta irrebutjable, cal canviar d'allotjament, ens canviem a casa seva, en Rafael desde Sant Sadurní ha donat instruccions en aquest sentit, i ells no pensen contradirlo, i nosaltres tampoc.
Abans de fer el trasllat negociem amb en Lelelé el preu d'un servei de guia al Trekking del Pais Dogon, i fàcilment ,potser massa, ens posem d'acord en les condicions. Posteriorment descobriríem que la dita amb que s'omplia la boca `El meu capital son les persones no els diners´ era simple demagògia.
Dues motos de l'organització traslladen les motxilles d'un lloc a l'altre i asseguts al porxo de la casa mirem d'estendre ponts de relació amb una família que es troba en una òrbita vital molt allunyada de la nostra. El nucli familiar el composa el pare,la mare ,tres filles (Bintou,Dante i Bebe), i un nen (Boucari). Aquest últim és fill del millor amic del pare, viu massa lluny de l'escola per assistir-hi amb continuïtat, pel que ambdós pares de família han pactat que a canvi de l'acolliment a Hombori, ell treballarà en les tasques que li encomanin. Porta un parell de dies en aquesta situació i s'esforça per atendre tots els requeriments que li fan, amb aquesta actitud demostra que ell també entén la importància d'assistir a escola.
Juguem amb les nenes i el nen, i xerrem amb la mare, el pare ens prepara el dinar i ens avança que després de dinar conduirem les motos de l'organització fins un poblat a la muntanya on s'hi ha construït una bassa que recull les aigües pluvials. Aquesta visita s'emmarca en les tasques que tenim encomanades per la C.C. O.N.G, lliurar el material mèdic i la roba a l'hospital, als diferents poblats i a l'escola de Garmi; també fer un reportatge fotogràfic de les diferents infraestructures finançades per l'organització i finalment redactar un informe de tot plegat.
D'aquesta manera la tarda arrenca amb un trajecte inoblidable en moto per la carretera d'Hombori. Aviat abandonem l'asfalt i ens endinsem en la sabana. Les punxes ens esgarrinxen les cames nues en pantalons curts, unes brosses marrons s'enganxen als mitjons i a les sabates i també ens punxen els peus, en aquest país tot està preparat per sobreviure en les pitjors condicions, també les plantes. Fins i tot quan punxem per primer cop la roda d'una de les motos descobrim que reparar-ne una és feixuc però senzill, especialment si t'ajuden. Mentre col·labora en la reparació la Marta i en Dani albiren una dona que camina enmig del no res carregant al cap un farcell i a l'esquena un nadó envoltada per tres infants més. Venen d'algun lloc i s'adrecen amb naturalitat cap un altre, però ens sembla inexplicable que siguin allí. En aquest intercanvi cultural la Marta i el Dani els lliuren globus, potser no n'han vist mai cap abans, les cares no tenen preu, la de la mare tampoc, genial!
Amb la moto de nou operativa reprenem la travessa, i arribem a un poblat que penja de la falda d'una aquelles immenses muntanyes. L'organització hi ha construït una bassa que sadolla les necessitats d'aigua de la població, beure, netejar i rentar-se tot és possible amb aquesta aigua, la mateixa evidentment per les tres activitats. És tèrbola, marronosa, i em recorda el Llobregat quan ha plogut. El poblat té desenes de nens, i com és habitual ens envolten, s'ofereixen amb curiositat a ser fotografiats, riuen, criden. Tot plegat és una festa. Baixant per la muntanya ens presenten els nobles i els saludem amb condescendència, les dones encara no han tornat de treballar al camp. L'octubre és temps de recollir el mill i totes hi treballen de sol a sol, també cuiden els nens amb la col·laboració de les filles més grans, que carreguen els nadons a l'esquena embolcallant-los amb una mena de farcell de roba. La vida tracta desigualment les dones i els homes en aquest país. Cantem, piquem de mans al ritme d'una melodia rítmica,tribal que canten els nens. Ha estat emocionant. Abans de marxar hem de reparar una altra vegada una punxada, ens serveix per xerrar amb el Tontó de l'impacte insignificant dels beneficis del turisme a la comuna i de com es pot redreçar aquesta situació.De tornada el Dani m'enganya sobre la seva experiència en la conducció de motocicletes i accepto anar de copilot, un cop a casa em confessaria que no n'havia conduït mai cap però que volia tastar l'experiència.
Es fa de nit a la comuna d'Hombori i després de sopar marxem a dormir. L'habitació rescalfada per tot el dia de sol està a una temperatura sufocant pel que parem els llits al terrat de la casa. Malauradament un vent fort, a mitjanit, ens obliga a retornar a dins.