Mali, un viatge iniciàtic. (3a part)

El soroll del carrer i les primeres llums del dia ens desperten, malgrat tot fem el ronso una estona fins que finalment ens llevem. Repetim Restaurant i prenem el 'petit dejeuner´ al local d'en Mohammed. Havíem convingut trobar-nos amb l'Amadou Dolo, el contacte de C.C.ONG, però fa tard. L'esperem neguitosos i finalment apareix. Avui hem de tramitar el nou visat d'un mes, i ell ens hi durà. Malauradament un cop lliurada la documentació ens informen que el podem recollir l'endemà. Impossible pensem tots tres, un altre dia a Bamako és massa, per això en Dani ,en contra de l'opinió de l'Amadou, es decideix a parlar amb el Cap de l'oficina d'immigració i visats. Demanem pel Cap i amb reticències aquest accepta rebre'ns , ens condueixen a un despatx i descobrim que el Cap és en realitat la Cap. Li preguem que agilitzi la tramitació, parlem d'Hombori, de l'Hospital de l'ONG, i , per sorpresa accedeix a facilitar la gestió, a la tarda el podem passar a recollir. Sortim d'allí eufòrics, n'Amadou no s'ho creu. Un cop fora del recinte el mateix Amadou s'ofereix a portar-nos a fer un tomb per la ciutat, li suggerim el conegut Point G. Aquesta talaia permetria una visió privilegiada de la ciutat però la contaminació ho impedeix. Lluny s'intueix el Níger, gegantí, brut, marronós, insalubre. A primera línea ben bé a peu de muntanya una piscina olímpica buida i mig esfondrada perpetua la imatge de decadència d'aquesta ciutat.
Baixem del turó i de nou l'amic Amadou s'ofereix , ara , a acompanyar-lo a la feina on podrem aprofitar la connexió d'internet per fer un cop d'ull al correu electrònic.
La sala principal està ocupada per tres persones, dues d'elles de més edat jeuen literalment estirades en un sofà. La tercera treballa en un ordinador. Una petita porta dona accés al despatx del nostre amic, presidit per una foto del seu fill i la seva dona. L'ordinador és extremadament lent.
En sortir li oferim dinar plegats i suggerim que trii un 'lloc normal' sense luxes de turista. En un carrer de terra amb arbres gegants a banda i banda, esquivem centenars de forats fins que estacionem el 4X4. Desde fora sembla una mena de caravana coberta amb plàstics, però quan creuem la porta sorgeix a l'interior un bar amb decoració entre africana i occidental. Allí hi ha força 'blancs' curiosament també els mirem sorpresos, en certa manera nosaltres ja formem part de la 'festa'. Convidem el nostre amfitrió a dinar: arrós, caldo i pollastre. Sempre he pensat que compartir el menjar consolida les relacions. Tot molt bó, allí mateix ens acomiadem del contacte, li agraïm el tracte, la consideració i la dedicació, interiorment tots tres esperem que conservi bon record de nosaltres. En sortir al carrer de nou caminem una bona estona fins que arribem a la Mission. Uns minuts d'espera i ens adrecem a recollir el visat. Amb els visat a la butxaca anem de cap a la parada d'autobusos on comprem els bitllets per viatjar l'endemà a Hombori. En taxi ,de retorn a casa, riem una estona per fi distesos, fins i tot ens permetem fer broma amb el passatger que penja de la porta posterior d'una furgoneta plena a vessar de gent.
Un cop a la Mission juguem a l'UNO i coneixem en Peter, danés en ruta per Àfrica, i li oferim anar plegats a sopar; ell accepta i de retruc s'afegeix el fotògraf francès del National Geografic,Sebastien. Tots cinc conformen l'expedittion internationel au Delices du Bamako. De camí al Restaurant en Peter m'explica que viatja per l'Àfricà per familiaritzar-se amb el continent i la seva gent, ho ha deixat tot a Dinamarca i el seu destí es Gàmbia. Allí treballarà amb un amic en un projecte relacionat amb la protecció de rèptils. En Dani ens condueix impecablement al lloc i demanem l'àpat. Trigarà força en arribar però de nou és boníssim. Conversem a estones en anglès, de tant en tant en francès, creuem el català i el castellà; la gran Torre de Babel discerneix el futur de l'Àfrica i del planeta en mans del nou gurú de l'occident, Obama. Ben entrada la nit aclarim els comptes i sortim al carrer. En aquell moment s'hi està produint una mena de tornado. La pols entra violentament als ulls, els papers volen en la foscor, alguna gent corre. Estic descolocat. El francès de cop es posa a cridar com un boig: ' En cinc minuts començarà a ploure molt, marxem, marxem!'. Ens mirem els uns als altres i li fem cas, de fet tothom fuig a amagar-se, nosaltres malauradament tenim una estona fins la Mission. El Dani marca el camí, és fosc, el vent ens cega, però ell no dubta, pren una direcció i com sempre el seguim. Pel camí la gent arrecerada sota els balcons ens mira i riu fort, nosaltres també riem i correm. Ja plou i fort, cent metres més i arribem. El camí era l'encertat som a casa. El diluvi es consolida i sincerament tinc una mica de por. Plou i molt, com feia molt temps que no veia ploure. La pluja no afluixa i s'allarga prop d'una hora , en Mohammed assegut al sofà ja ens ho havia avançat, un tro trenca la uniformitat del so de la pluja i marca l'inici del declivi de la precipitació. Com si es tractés d'una traca final de Festa Major marxa el llum però tots plegats seguim jugant a l' UNO. Disfruto molt observant aquest grup de gent en que s'hi barregen les diferents llengües en la instrucció de la normativa als neòfits , i després mentre dura el joc, amb aquella barreja de caràcters, cultures i costums. Al voltant d'una mateixa taula dos francesos, un malí, un danès, i tres catalans, riuen plegats fins ben entrada la nit.