Santa Coloma de Cervelló - 11 hores ; Barcelona - 17 hores

Recordaré aquest dissabte 1 de Desembre de nou amb la sensació que per fi les coses avancen en la direcció adequada. De bon matí m'he llevat per assistir al Congrés Comarcal d'Esquerra, havent anat a dormir a les 7 del matí i després d'haver treballat tota la nit, no m'ha costat gens perque sabia que el petit esforç s'ho valia si l'objectiu finalment era acomplert. Evidentment la meva presència no ha estat determinant, no pretenia donar aquest sentit al discurs, però havia decidit oferir el meu recolzament presencial a les persones que es presentaven , en diferents càrrecs, a les candidatures de l'executiva comarcal i dels consellers/es nacionals de la Secció Local d'Esquerra. Tots han obtingut finalment el recolzament que mereixia la seva competència i capacitat per exercir els càrrecs; i per tant en Miquel Salip, la Lucia Lopez, i la Lourdes Escardívol han estat escollits per votació en les seves respectives candidatures. Permeteu-me que us expliqui que en Miquel és un animal polític amb una projecció fantàstica i una precocitat sorprenent; que la Lucia mostra unes capacitats per la gestió política que avalen la seva posició a la llista d'Esquerra en les darreres eleccions municipals; i finalment, i molt especialment, que la Lourdes aplega les millors característiques i capacitats polítiques posibles per defensar els interessos ,de veritat, del Baix Llobregat al Consell Nacional. Però també perque , encara que sembli carrincló, darrerament la fatalitat s'havia encaparrat en ofendre els magnífics propòsits de la companya Lourdes. Per tots ells me n'alegro molt però sobretot per ella. Direu que m'oblido d'en Jordi Murillo, però ben al contrari, la seva proposta avalada previament pel Congrés Nacional no podia rebre cap pega, sense saber el resultat final de tot plegat estic segur que la seva proposta ha anat endavant.
Puntual a les sis de la tarda he tornat a treballar i per tant no he assistit a la manifestació convocada a Barcelona. Els diaris del matí de diumenge m'han sorprés amb xifres en uns casos de 200.000 persones i en d'altres de 700.000. En qualsevol de les dues opcions el resultat és magnífic. El català emprenyat, sobiranista, nacionalista, independentista, inconformista, el que sigui però mobilitzat ha retrobat el carrer i la reivindicació, i això és un pas endavant. El 18 de Febrer de 2006 confesso que vaig plorar molt, enterravem l'Àngels el dia que ens manifestavem amb aquell `Som una nació i tenim Dret a Decidir´, ironies de la vida. Passant per la Ronda de Sant Antoni vam cantar els segadors, un milió de persones amb una sola veu.
Ara admeto que estic eufòric, encés, activat i preparat per fer un salt (més que un pas) endavant i si cal fer-ne dos enrera per agafar enbranzida i acabar d'una vegada el que el 1936 vam començar.
Salut, Força i Independència!