Dimarts Catalunya celebra la seva diada nacional, i enfatitzo el concepte de celebració per que entenc que la nostra nació, en definir-se com a tal reconeix el dret a establir la seva jornada de reafirmació institucional i nacional. N’hi ha molts que s’han pronunciat en favor de substituir l’Onze de Setembre pel dia de Sant Jordi, però no comparteixo aquest criteri, a mi ja m’agrada aquest dia.
Enguany coincideix que l’Onze és dimarts, com també ho va ser el d’aquell fatídic 1714. Tossuts els catalans es van revelar contra les tropes Borbòniques, i després d’un llarg setge a la ciutat de Barcelona, aquestes van travessar les velles muralles comtals, deu hores van haver d’invertir els traïdors per acabar de sufocar els reductes de resistència dins el recinte emmurallat.
A Sant Boi retem homenatge al Conseller en Cap de Barcelona Rafael Casanova enterrat a l’església de Sant Baldiri. No m’agradaria posar en dubte la legitimitat de la seva elecció com a referent de la lluita catalana, però si que em vull fer ressò del criteri d’alguns companys que consideren més meritòria la trajectòria del General Josep de Moragues (Cap d’una de les milícies rurals catalanes, conegudes com `Miquelets´ o anteriorment `Almogàvers´). Aquest que fou conegut com `el diable de les Guilleries´ es va revoltar en diferents ocasions contra el poder borbònic fins que va ser torturat i esquarterat el 1715. El seu cap va ser exposat en una gàbia molts anys al Portal de Mar de Barcelona per escarni i advertiment a la resta de catalans fet que demostra la importància que va tenir la seva caiguda.
Si bé és cert que en Casanova va viure i finalment morir a Sant Boi, els seus mèrits militars i polítics no acaben de ser espectaculars. Malgrat tot ja sabeu que soc home d’escrupolós respecte per les jerarquies i per tant assumeixo la seva figura com l’adequada per l’objectiu de la reivindicació.
Ara bé que en queda de tot allò? En un post anterior reflexionava sobre la revifalla de la conciència nacional del 18 de Febrer de 2006, però a hores d’ara i amb l’ombra de les eleccions generals espanyoles a sobre del panorama polític,també a casa nostra,m’adono que el vaixell no té capità,o en té masses.
Així quan encara sento els cants de sirena del 2014, em demano si ens convé esperar tant. Estic convençut que no. Faig meu un comentari penjat en aquest bloc fa dies `No cal demanar permís per exercir els propis drets´. Actuem doncs, encarem tots els nostres esforços en endavant per recollir les inquietuds dels que ens envolten, per construir una opció política engrescadora per una gran majoria de ciutadans de Catalunya, basada en l’assoliment de l’estat del benestar a través de la Independència.
A hores d’ara i desvetllats del fals somni federalista aquesta és la millor i única opció, esperem que ben aviat molts ho entenguin també així. Bona Diada, i Visca Catalunya Lliure!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada