Les Terres de l'Ebre, i en especial Móra d'Ebre, son la meva segona casa. Aquesta afirmació, potser un pèl agosarada, pren sentit quan valoro el tracte i l'atenció que rebem la Marta i jo mateix quan hi anem.
Dos anys de residència en un lloc com Móra , capital de comarca amb 3900 habitants, permet estrènyer molt els vincles amb moltes persones, i en el cas de la gent de l'Ebre amb tantes com tu vulguis. La gent de comarques és especial. No estan contaminats per moltes de les complicacions relacionals, futeses realment, que enterboleixen l'anomenada qualitat de vida. I, sí. A móra la gent també es baralla, discuteix, i sovint no s'enten; però tot i així no perden un bé molt preuat, i alhora escàs en l'ambit urbà, que és el sentiment de pertinença, el col·lectiu per sobre de la individualitat. Aquell sentiment de pertinença que en un post anterior reivindicava a nivell nacional, però que allí es contrau en el micro-cosmos de `lo poble´. Per que per Festes tothom està per `lo poble´i participa dels actes, per altra banda amb pressupostos molt més modestos que els d'aquí, i els gaudeix, però tots junts. Divendres l'Ajuntament va tallar l'Avinguda de les Comarques Catalanes, l'artèria principal, els principals locals van muntar terrasses i es van col·locar 3 escenaris de dalt a baix de l'avinguda, per sopar mig poble al `Turú´i l'altre mig amb la família a casa. Després Festa tots plegats. Enguany `Hotel Cochambre, l'any passat també. Quin problema hi ha? Van agradar molt! doncs repeteixen! El més normal, no us sembla? És això el que vull explicar, les coses sovint son fàcils per que les persones les fan així, i al contrari també.
M'enyoro de Móra. M'enyoro dels amics que hi deixo sempre que retorno al meu estimat Sant Boi, i voldria posar-los tots junts, els del nord i els del sud, però no puc. També és cert que molts dels que sou aquí no entendrieu com viuen allí, i que la majoria d'allí no suportarien viure aquí.
Un bon amic sempre em diu que Barcelona és com un vesper amb una cúpula de vidre a sobre on les vespes volen com bojes i van picant aquest sostre de vidre. Potser si...
Després d'aquest cap de setmana intens en arribar a casa em vaig sentir una mica buit, però alhora satisfet amb allò que he obtingut en aquells dos anys.
Especialment agraeixo/ïm la càlida acollida de la familia Folch, sempre encantadors, amb els que vam dinar dissabte i presenciar la carrera de `muletes´al riu; als dos Ramons del Turú i tota la seva familia, en la que ens incloem ,amb el seu permís,per Festes, i que ens van reservar divendres la `taula presidencial´ i bona conversa d'amics; als companys Desca,Ramon,Cristina,Mohe,Sergi i la resta per oblidar que som `pixapins´,`camacus´ i `camalluents´, i acceptar que potser una relació professional no ho és tot en la vida i que la distància no allunya les persones sinó la voluntat d'aquestes; i al Santi el meu conseller espiritual i físic! qui sempre troba les paraules justes per esbrinar si tot va bé o no.
M'en deixo tants! però de ben segur ho entendran.
Tots ells en diferent mesura i forma fan que vegi Móra com la meva segona casa. De tot cor podeu comptar que aquí ells també tenen una seva segona casa al carrer l'Alou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada