EL MEU PAIS ÉS TAN PETIT, Benvinguts al Bloc `Tot Baixant l'Alou´

Ahir va ser la gota que fa vessar el got, davant de la pluja de queixes al respecte de la publicació de comentaris a l’Space `Salut i Força´ he decidit crear un nou Bloc a Blogger on , pel que sembla l’accés als comentaris és més senzill. S’anomena `Tot Baixant l’Alou´.De fet el que més valoro dels Blocs , a banda de que sadollen les meves necesitats literàries, és rebre opinions dels lectors/es. Així avui enceto aquesta nova etapa amb un post que vaig publicar fa un mes però que situa prou bé cap on camino. Independentment de tot plegat l’Space continuarà obert així que us animo a seguir-los els dos.

Vilaboi, 9 de Juny de 2007

He maleït el cel tot el cap de setmana per que havia de treballar. Aquesta afirmació no és un acte de rebel•lia laboral sinó l'expressió de la meva frustració nacional (?). Aviat ho entendreu.
El dijous 7 de juny van començar els actes centrals de la Patum de Berga, i les meves obligacions professionals em van impedir assistir-hi. Ara que ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat sembla que pren més rellevància i que tothom hi para més atenció. Jo la vaig descobrir el 2002 de la ma del bon amic manresà Manel. Encara ara quan sento les músiques se'm remou tot per dins, hi voldria tornar, hi voldria saltar, ballar ,cantar de nou. La qüestió és que vaig baixar-me totes les músiques de la patum amb l'emule, i les vaig descarregar a l'MP3 portàtil per escoltar-les mentre corro els 10 km de cada dia. Veient-me a mi mateix en aquesta tessitura , vaig trobar que potser en feia un gra massa i que aquesta mena d'actituds freguen el catalano-frikisme, perque una cosa és escoltar Obrint Pas i l'altre el Tiravol de Patum...
Així que pensant pensant vaig decidir descriure-us que sento per la meva terra, Catalunya.

Soc molt conscient de la meva nacionalitat sobrevinguda, i de la meva nacionalitat natural. Entenent que de la primera només en tinc consciència per la presència d'un document que ho `acredita´, i de la segona que la sento de forma intestina i essencialment genètica a dins meu. No cal parlar-ne massa: les justificacions administratives m'enfurismen força, així que em deixo dur pels sentiments, i em sento profundament català i res més.
A Vilafranca del Penedès , el 2001, vaig presenciar una de les diades castelleres més destacades de la història: 5 castells de nou. Si ho recordo, facilment se'm posen els cabells de punta. A Patum, el 2003, vaig saltar amb els plens, ara 5 anys després quan sento les jotes de Berga m'emociono intensament. A Sant Boi, cap el 1987, vaig apendre a ballar sardanes, com el meu pare ha fet sempre, m'atanso a la cobla per sentir-la bé i si puc en ballo alguna. A Horta de Sant Joan, el 2001, vaig correr els bous pels carrers en festes, amb l'adrenalina corrent per les venes. Cada any commemoro amb emoció la diada de l'onze de setembre a la tomba del conseller Rafael Casanovas, i canto els segadors amb ràbia continguda.
També coses més senzilles: pujar a Sant Ramon, o a Sant Antoni i mirar el paisatge embadalit, potser fins i tot albirar Mallorca de la ma del company Josep. Assistir a un aplec de muntanya, al dels quatre pobles, o d'altres on sentir com toquen romanços amb guitarra.
Acampar a Montserrat, o dormir al refugi Vicenç Barber. Pujar el Matagalls, les Agudes, o fer la travessa Matagalls-Montserrat.
Sentir emoció amb el sò d'una gralla, o d'una tenora, o els tambors dels diables. Recordar l'olor de la pólvora, les guspires cremant la samarreta de cotó, ben xopat d'aigua llençada desde els balcons.
Tot plegat és tan nostre que no és de ningú més. I no per egoïsme sinó per autenticitat i sentiment de pertineça. Aquest és el quid de la qüestió: el sentiment de pertinença. Em sento Català i per que m'he sadollat d'experiències genuinament catalanes que no em puc sentir de cap altre lloc més. Res de bajanades com: ciutadà del mon i d'altres neologismes que en alguns casos amaguen inseguretat, por i manca de respecte per la terra que trepitgem.
Quan prens consciència de qui ets , i en el meu cas prens consciència de la teva Catalanitat, te n'adones que no lluitar per la teva terra és trair-te a tu mateix.
Tot i còrrer el risc de semblar prepotent, diria que si hagués nascut fora de Catalunya, a qualsevol altre lloc del mon, no tindria tants arguments d'arrelament sentimental, com tinc pel fet de ser i viure l'essència catalana cada dia. No podria ser tan suec com català soc ara, i tot perque la càrrega emocional, cultural, social i històrica d'aquesta terra i aquest pais no hi son enlloc més del mon.
El meu pais és petit, però hi viu gent molt gran, en tots els sentits, caminem en la direcció que bufa el vent de llibertat i el vent de la independència. Només hi ha un camí realment , encara que cadascú el recorri de la manera que més li agradi.

Salut,Força i Independència!