MALI, un viatge iniciàtic. (Introducció)

Les dades estadístiques diuen que Mali és el quart país més pobre del mon. No disposa de gairebé cap infraestructura industrial i molt poca viària, tot just una carretera que travessa el país i una línia de ferrocarril que arrenca a la capital Bamako per marxar cap a l'oest en direcció al Senegal. El turisme de masses no s'hi consolida precisament per aquesta manca d'infraestructures bàsiques, en molts punts del país el corrent elèctric fa poc més de cinc anys que hi va arribar, i l'aigua corrent i el clavegueram son un capritx del que gaudeixen parcialment els habitants de la capital. Amb tot això per endavant encarar un viatge per lliure a aquestes contrades podria semblar una estupidesa però precisament això és el que el feia més interessant.
Dies abans de la sortida el nostre company de viatge en Dani havia contactat amb una ONG que treballa a un poblet perdut a l'est del territori, en una zona coneguda com la comuna d'Hombori. Aquest indret és força famós entre els escaladors per que hi ha la Main de Fatma, un pedrot monumental enmig de la sabana africana, que un bon dia un escalador català anomenat Salvador Campillo va començar a explotar turísticament. En aquest lloc tan remot fa vuit anys amb unes plujes molt intenses es va enfonsar una escola rural i per reconstruir-la es va constituir aquesta ONG. Nosaltres havíem de col•laborar-hi traslladant material mèdic i roba als responsables locals del projecte en quatre sacs de 25 quilos cadascun. No us enganyaré, inicialment volíem portar els sacs i marxar ben ràpid, ens hi havíem compromés però la zona no tenia cap atractiu especial en el viatge, més aviat ho trobavem un destorb. Ara bé, en la crònica us adonareu que moltes vegades el que esperes que sigui el millor és finalment el pitjor, i precisament el que esperes que sigui el pitjor et sorprèn i es torna inoblidable. Citant el text que presideix la pàgina fotogràfica del nostre company de viatge, fotograf i amic Dani:

Ens caldran algunes coses per al viatge.
No moltes.
Un sarró buit. Un fort, tossut desig. Un estel. Res més.
Potser una flor. Beuràs a les fonts.
Menjaràs el que et donin, que no serà pas molt.
Dormiràs al ras.
I si et lladren els gossos , no aturis el pas ni tinguis por.
Lladren perquè camines!
és la por dels coixos que voldrien tothom quiet.
El viatge fa créixer l’ànima, posa guix a la humanitat. És obertura al món, ample, com l’horitzó, desconegut, atzarós, fantàstic.
Tot caminant, emergeix un continent inèdit.
El viatge és part de l’home nou.
El viatge és risc. És exposar-se. Sortir de la ciutat, segura de seguretats, per tastar la intempèrie. Per posar-nos en mans del desconegut.
Abandonar-se als vents. A la nit. A la negra nit. I no aturar-se.
Perquè res no ens és donat als humans sense esforç.
Perquè no som: aprenem a ser cada dia

Espero que la crònica us colpeixi tant com ens ha colpit el viatge a nosaltres.