Fa uns dies es va esvair , al meu entendre, l’aura d’una de les figures més rellevants de la política catalana moderna. Coneixeu abastament el meu posicionament polític, per que l’he explicat per activa i per passiva en aquest mitjà, i per que mai me n’he amagat. Com que fa ben poc que ocupo aquest espai de Blogger tornaré a fer una declaració de principis: Em sento Català i de cap manera Espanyol, i només imagino el futur d’aquest país a través de la condició sine qua non de la Independència.
Per altra banda els darrers anys m’he expressat en el sentit que Catalunya pateix el mal endèmic de la manca de lideratge nacional, i que els darrers dos presidents de la Generalitat no complien els requisits que personalment exigeixo al meu Cap d’Estat.
Tot i que els dos personatges en qüestió ,Maragall i Montilla, mereixen el respecte que els confereix el recolzament popular que reberen a les urnes i que els feu evidentment ocupants de ple dret dels seus càrrecs atès que la legitimitat obtinguda a través d’un plebíscit per mi és indiscutible; Altra cosa ben diferent és que poseïssin aquella essència que diferencia un polític que fa de President, del President de la Generalitat de Catalunya. Així ja us podeu imaginar que per mi el darrer Cap d’Estat amb tots els honors va ser el President Pujol. Efectivament la seva trajectòria política i personal, amb llums i ombres, penso que n’avala la qualificació de President en sentit estricte. Més enllà del meu desacord amb la gestió política i el posicionament global de la coalició (CIU) que dirigia, ell si em mereixia els respectes pel lideratge del nostre país.
Desgraciadament, l’estadista, va decidir destapar-se, i en fer-ho el mite va caure. Convidat al programa el Club de TV3 va acceptar respondre les preguntes formulades pels espectadors a través dels missatges SMS, hàbilment el presentador va escollir-ne les més punyents i entre elles va demanar-li `Vol la Independència per Catalunya?´. Haig de confessar que jo esperava un `si´ sense embuts, però la resposta va ser `Mai la vaig defensar políticament´, davant de l’ambigüitat de la resposta el conductor del programa va insistir `Vol la Independència per Catalunya´, i llavors va contestar `Mai la vaig defensar políticament, amb això penso que contesto la pregunta´. És a dir NO.
A que jugava doncs President Pujol? Tot era façana? Va exercir de guardià de les essències de la nació, com a presumpte hereu dels Macià, Companys, Irla ,Tarradelles... sense realment creure-hi? Em sento enganyat.
Us demanareu si soc estúpid , i si no recordo els pactes amb el PP, el boicot de l’Estatut, i els 25 anys de congelador de la projecció del país? Doncs no me n’oblido, però tampoc puc oblidar que va mostrar el seu respecte pel meu tiet, assistint com a President al seu enterrament, i que fa ben poc va manifestar obertament ,en el reportatge sobre Terra Lliure a TV3, la importància de la seva figura en la lluita antifranquista.
Així reitero que mereix la meva consideració,però afirmo que el mite ha mort. Llàstima.
Salut,Força i Independència!
2 comentaris:
El temps acaba posant tothom al seu lloc!
Hòstia, Codina.fins a ara no t'has adonat qui són aquests d'Unió i Convergència?, nomes li has de mirar la cara que fot en Duran Lleida, o en Felip Puig dels collons, per veure de quin pal van tots aquests. No recordes en Miquel Roca, de fa uns quants anys? (deuries ser molt jove).Que cony vols esperar d'aquesta classe de gent. (no t'acostis mai a una corbata, a la llarga m'ho agrairàs)
Publica un comentari a l'entrada