Si mai abans no m'havia decidit a parlar de la qüestió d'Euskal Herria en aquest bloc era perque en els darrers temps declarar-se pro-abertzale s'ha convertit en si mateix gairebé en un delicte. Parteixo de la base que compartir l'objectiu màxim de la reivindicació vasca és legitim quan s'enten que el camí per arribar-hi s'aparta dels mitjans violents d'algunes organitzacions. Tanmateix penso que la demonització dels qui es manifesten obertament independentistes a Euskal Herria ha arribat a un punt de deliri polititzat. Aquesta situació inicialment va ser alimentada per la versió més filo-feixista del PP, em refereixo a la de l'11 M; però que ara es veu legitimada per la postura entre electoralista i perversament bel·ligerant de la resta de formacions polítiques de pes al Pais Vasc menys el PNV.
De cap manera em manifestaré un seguidor cec del Partit Nacionalista Vasc, tinc memòria, i recordo que la dreta vasca va fer costat a l'aixecament militar del 36, i per tant de tot plegat només em solidaritzo amb la vessant secessionista.
Ara bé, les propostes del Lehendakari, en el marc de la post-treva, em semblen interessants i fins i tot conciliadores. Molts dirieu que un cop represa la violència no hi ha conciliació posible, que la única via ha de ser l'actuació policial; i potser en algun sentit teniu una mica de raò. Malgrat tot us heu plantejat si arribarem enlloc per la via de la repressió? Cadascun dels familiars de presos vascos us explicarien històries per no dormir vinculades amb els seus, d'aquelles que HUMAN WATCH ha denunciat en alguna ocasió que succeixen a Espanya. La repressió genera odi i l'odi afiliació , no política, sinó quelcom pijor encara sentimental, que és aquella que s'alimenta de la necessitat de revenja. D'aquesta manera penso que no anem enlloc.
El Lehendakari avui ha sotmès a votació al Parlament Vasc una proposta de consulta popular (no referendum) per l'octubre d'enguany on es preten plantejar als ciutadans vascos dues preguntes:
1. Està vosté d'acord en recolzar un procés final dialogat de la violència, si previament ETA manifesta de forma inequívoca la seva voluntat de posar-hi fi per sempre?
2. Està vosté d'acord que els partits vascos, sense exclusions, iniciin un procés de negociació per arribar a un Acord Democràtic sobre l'exercici del dret a decidir del Poble Vasc, i que aquest acord sigui sotmès a referèndum abans que s'acabi l'any 2010?
Després de llegir les dues preguntes intueixo que la participació de `totes´ les forces polítiques (algunes actualment il·legalitzades com a l'època de Franco) pot provocar clares desafeccions, però la resta perdoneu-me però em sembla d'una redacció exquisita.
Abans quan destacava la diferència entre la Consulta Popular i el Referèndum ho feia recordant que l'únic argument del govern socialista contra la convocatòria rau en la pressumptament incompetència del govern vasc per convocar els segons.
L'estatut vasc, ratificat com el català a les Corts Espanyoles, estableix que el seu govern pot convocar consultes populars (sense valor jurídic) però no referèndums (que si en tenen). Aquesta discussió acaba amb l'amenaça del dimoni centralista amb allò tan recurrent a l'escola `ara li dic al professor!´ que en el cas espanyol és el Tribunal Constitucional. La gràcia d'aquest rau en el fet que les seves decisions s'inclinen en una direcció o en una altra en funció de les lleis de la natura (o de les necrològiques) que van modulant les majories de dretes o de menys dretes.
Personalment em sembla surrealista que tots plegats acceptin que el sistema va així.
La consulta, com l'Estatut de Catalunya, com qualsevol altra iniciativa que gosi ferir les susceptibilitats de les essències de la patria espanyola s'ha de sotmetre al Tribunal Constitucional i per tant passar pel sedàs de l'espanyolitat centralista personificada en aquella institució.
No em sembla que tot plegat sigui massa democràtic, ni lliure, ni raonable; simplement és com sempre ha sigut, (cada dia ho tinc més clar) i com sempre serà. Per que l'Espanya Federal no existeix, els partits d'Esquerra a Espanya son un somni del que ens hem despertat suats i amb el cor accelerat; i l'Espanya de les Autonomies com la transició i la memòria històrica un engany majúscul que no s'ha cregut ningú, ni els seus grans impulsors la ultra-dreta reconvertida a pseudo-centre i mai jutjada pels crims comesos en la nit del Franquisme.
De tot plegat em quedo amb una petita reflexió: Com el govern socialista i d'esquerra de l'Espanya Europeista i progre del Sr.Zapatero impedirà aquesta consulta a Euskadi? Si la gent lliurement s'adreça a les seus de votació seran reprimits per les forces d'ordre públic? L'Exercit sortirà al carrer per defensar `la indivisible unidad de España´? Els vascos i vasques faran un exercici de fidelitat a les institucions espanyoles i s'abstindran de violentar els sentiments d'Espanya?.
No ho tinc clar. No oblidem que amb els vascos allò de tancar l'aixeta del finançament no funciona, ells tenen aquella coseta anomenda Concert Econòmic que els inmunitza davant la coacció econòmica que tants cops ha patit Catalunya.
Salut, Força i Independència!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada