Tot Baixant l'Alou

El camí cap a la Independència de Catalunya

2009-09-18T09:41:00.000-07:00

Fa molts dies que no escric en clau política, i sento que aquesta és la ocasió perfecta per rependre l'activitat en aquest àmbit i no aturar-la més. El fet és que demà a Arenys de Munt es celebra la consulta popular sobre la Independència de Catalunya. Encara que pugui semblar estrany no em sembla rellevant el procés que ha precedit la celebració de la consulta, i per tant no penso aprofundir-hi. La convocatòria de Falange, la decisió del Conseller Saura i la rectificació posterior, la reacció del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, l'actitud de l'Estat veí enviant l'advocat 'de tots' en defensa de la legalitat constitucional; tot plegat son engrunes d'una realitat molt més agre i fosca, que per altra banda no hauria hagut d'ofendre i encara menys sorprendre a ningú. Res de nou.
Com deia, el realment rellevant és el valor intrínsec de la consulta.
Les consultes populars son la forma de sufragi actiu més genuïna, en el sentit que arrenquen del mateixos votants quan ells mateixos decideixen que un assumpte que els afecta directament és mereixedor de l'anàlisi col·lectiu del poble. Molt més directe que les polèmiques llistes electorals obertes que tants s'han fet un fart de demanar, i que tants altres s'han fet una altre fart d'impedir.
Les consultes populars reflecteixen l'anhel d'un col·lectiu que vol que les decisions que els afecten siguin preses en el respecte a l'opinió de la majoria. És per tot això que l'intent d'impedir-les atempta de forma ferotge a les essències del joc democràtic i a un dels drets fonamentals de les persones: la llibertat.
Hauríem de ser capaços de parlar de parcs eòlics ( com a Horta de Sant Joan),o d'independència com a Arenys de Munt sense que s'eriçin els cabells del clatell de ningú.
Per que del que es tracta en realitat és d'esbrinar quin model d'organització social i polític voldrien els Arenyencs per Catalunya, el model autonomista actual o el de l'estat català independent.Tan fàcil com això. És possible que demà a la petita població del Maresme que ha gosat organitzar la consulta s'enceti un procés amb efectes imprevisibles, engrescadors diria jo. La histèria del sud de la península alimenta ,amb una estratègia maldestra i desbocada, una autèntica onada de consultes arreu del país.
Si en aquesta revolta dels valors democràtics descobrim que el projecte independentista és atractiu per més gent del que ens pensàvem, potser també descobrirem que tot i que Esquerra Republicana capitalitza completament el discurs independentista , no tots els independentistes acceptarien votar aquesta formació.
Aquesta evidència lluny de ferir la tàctica del partit , el que fa és afegir-hi una nova forma de treballar futures estratègies, el que podríem anomenar: La didàctica de la Independència.
Precisament a finals d'agost retrobava un bon amic que tornava d'unes merescudes vacances a Estònia, i m'explicava com fins i tot els qui inicialment s'oposaven a la Independència d'aquest jove estat, ara amb l'esclat del benestar social que va atiar la nova organització es veuen obligats a rectificar i més encara a defensar com el més convençut el nou model.
Catalunya té el millor de les societats europees, i per tant tot fa pensar que en un procés d'independència els ciutadans en sortirien amplament beneficiats.
És en aquesta línia, per tant, que cal treballar. La didàctica de la Independència hauria d'ocupar, com a mínim, el 50% de l'acció d'Esquerra Republicana. El partit ha fet bé de visibilitzar l'acció de govern per transmetre als catalans que és una força política amb disposició i capacitat per governar amb eficàcia i encert. I per tot això potser cal treballar pensant en les properes eleccions generals catalanes tant com en el Referèndum per la Independència de Catalunya.
Demà com tantes altres vegades la democràcia i els drets fonamentals s'enfronten a la intransigència i el fonamentalisme constitucional. Espero que tots plegats siguem capaços de transmetre el seny que ens ha caracteritzat històricament, en una litúrgia preparada per justificar amb els incidents allò que des de la raó ningú és capaç de rebatre: Catalunya aviat serà un ESTAT INDEPENDENT.
Endavant Arenys!

Caminem tots junts (ara si)

2009-04-17T01:17:00.000-07:00

Ahir vaig berenar a Cal Tux, suquet de pinya i una mica de pa de pessic d'aquell que fa la Lourdes tan bó. Petàvem la xerrada al respecte de les despeses en pica-pica que fa l'Ajuntament en qualsevol dels seus actes o reunions dels que ,encertadament, ha prescindit l'Enric Garcia, Alcalde de Barri Centre. Té molt clar que els escasos recursos econòmics de la seva àrea no s'han de perdre en aquesta mena de coses , que per altra banda estan tan institucionalitzades en aquest consistori com en molts d'altres. Precisament a mitja conversa el Regidor s'aixeca d'una revolada i surt al carrer, deu minuts i torna amb aquell somriure tan característic. 'Ha passat una cosa molt bona, ja us assabentareu'.
Efectivament a aquella hora el President d'Esquerra , Joan Puigcercós, havia de fer una conferència a Barcelona amb el nom' L'ESQUERRA QUE DECIDEIX' i en aquell marc va succeir el que, potser i només potser, és l'inici d'un camí molt interessant. En la prèvia el Vice-President de la Generalitat , Carod-Rovira, havia renunciat a ser el proper candidat d'Esquerra a les eleccions i donava suport total al que fins ara havia estat el seu 'adversari' intern, Joan Puigcercós.
'La batalla no la tenim a dintre la tenim a fora', 'No volem baralles,conflictes ni desacords','Les eleccions que hem de guanyar no son les de dintre, les eleccions que hem de guanyar son les de fora'.
Sempre he pensat que en Carod oferia a la gent coses que en Puigcercós no podia oferir encara, èpica sobretot i una dilatada experiència; i per tant també creia que la seva desaparició no ens beneficiaria en res, i que calia incorporar-lo, aprofitar-lo en la mesura de la seva vàlua. Ahir ell mateix va definir aquest nou context i a més va oferir-se per benefici del partit.
Efectivament penso que s'obre un nou panorama polític per Esquerra, també amb l'aposta europea amb Oriol Junqueras, del qui us parlaré un altre dia, un panorama de construcció col·lectiva de treball en equip , que transmeti seguretat, estabilitat,serenor i confiança, sobretot confiança als ciutadans. Encetem un nou camí, com us deia i aquest cop caminem tot junts (ara si).
Salut, Força i Independència!

República és Modernitat (Garcia dixit)

2009-04-13T15:26:00.000-07:00

El 14 d'Abril de 1931 el President Macià, abrandat, va sortir al balcó del Palau de la Generalitat per pronunciar aquell famós discurs on proclamava la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica, en una línia possibilista que mirava d'adaptar els resultats electorals a la lògica política del moment.
Ara com el 1931, parlar de República és fer-ho en clau de justícia social. En l'actualitat aquell concepte , llavors una mica eteri , pren una nova dimensió especialment en les polítiques d'inclusió , en un context de crisi econòmica, però també amb l'acarament de les oportunitats lligades a les onades migratòries i a la multiculturalitat. Justícia Social és sinònim de pau social i de convivència ,i ambdós termes tenen un valor intemporal.
Si furguem en els models econòmics vigents hi descobrim una fragilitat sorprenent, on la decadència de les peces a la part alta del sistema acaba ofegant la base del mateix, i on els esforços per reflotar tota l'estructura es centren en protegir el gran per sobre del petit.
Enfront d'això República son polítiques econòmiques que centrin la seva acció en l'establiment de normes inclusives,equitatives i socials (de nou). Regulació del valor de certs productes de primera necessitat, el sòl i els subministraments bàsics; de les càrregues fiscals al seu torn progressives; dels serveis públics amb caràcter i garantia d'universalitat,gratuïtat i qualitat. I especialment pel que fa a l'educació amb l'establiment d'un model de consens,actual, contrastat amb altres experiències equiparables, adaptat a les realitats del país, revisable però perdurable en l'alternança política.
República és doncs: futur. I no pas un etern mirar enrere, com molts es llancen a criticar. La majoria de realitats europees que van viure episodis similars al nostre miren enrere per bastir el camí que els durà endavant, nosaltres també hem de ser capaços de fer-ho, desacomplexats i segurs que el model , renovat, que pretenem implantar no va tenir ni els famosos '100 dies' de gràcia per confirmar-se o desacreditar-se com a alternativa.
Les inquietuds i els problemes de la Catalunya del 31 no son massa diferents dels actuals, però tot i axí hi ha massa veus que malden de la vigència del paradigma Republicà, i encara més dubten de les formacions polítiques que en defensen la implementació al segle XXI.
Evidentment Esquerra amb la seva doble vessant Republicana ,en l'organització interna,i Republicanista en l'acció i gestió política és el referent bàsic d'aquesta proposta global.
L'acció dels seus Regidors al pobles de Catalunya reforça aquesta aposta estratègica. A Sant Boi en Josep Maria Cervelló a la Regidoria de Medi Ambient i entorn natural, i l'Enric Garcia exercint d'Alcalde de Barri Centre, intervenen sempre des d'un punt de vista Republicà, i per tant amb un 'toc' de qualitat que ha permès entre moltes altres coses instaurar un codi de bones pràctiques polítiques en els seus departaments i per extensió en l'equip de govern.
En definitiva a això es referia l'Enric Garcia quan davant de Ca l'Isart sentenciava: 'Ramon, hem de fer entendre que República és modernitat, que República és futur' , exactament Enric , ni més ni menys.

Salut, Força , Independència i avui també República.

Per cert us convido, amb el permís de la Secció Local d'Esquerra , a la setmana de la República que ells mateixos organitzen a Sant Boi i que demà s'enceta amb una ofrena floral al Monument del Cap de la Rambla (19:30h).

Sortida als Escenaris de la Batalla de l'Ebre (2ª Part)

2009-04-05T10:50:00.000-07:00

El Centre d'Interpretació 115 dies forma part d'una xarxa d'espais museístics especialitzats en diferents aspectes del conflicte que es troben repartits per la zona. En concret el museu de Corbera d'Ebre pretén donar una visió global de la Batalla aplegant en un mateix espai peces originals recuperades i restaurades, pantalles tàctils descriptives, recreacions d'escenes de mida real, i plafons explicatius. Personalment penso que el millor d'aquest espai és el clima de reflexió que s'ha aconseguit donar al conjunt, la llum té un paper molt important, els sons al teu voltant et traslladen a l'època i per cloure l'experiència se t'ofereix un audiovisual fantàstic amb testimonis de veïns del mateix poble.
Tot i que hi vam arribar a la una del migdia l'estada fins a l'hora del tancament a les dues de la tarda se'ns va fer curta a tots plegats, el museu és molt complet i costa deixar de banda cap informació, cap plafó, cap vitrina.
Malgrat tot a un quart de tres entràvem al Restaurant 'Cal Pelegrí', a tocar del Centre d'Interpretació, on els responsables ja tenien preparades tres taules ben llargues per acollir tot el grup.
Del dinar m'agradaria destacar el fet que un grup de joves, espontàniament, s'aixequés per brindar personalment amb l'Andreu, el diàleg intergeneracional que defensava en la xerrada, dos dies abans, prenia forma en aquest petit gest.
Amb la panxa plena però sense excessos ens vam preparar pel plat fort del dia, la pujada a la Cota 705. Els combats més ferotges de la Batalla es van produir a les Serres de Cavalls i Pàndols, aquesta darrera precisament presidida ,en el seu punt més alt, per la Cota 705. Fa uns anys s'hi va establir una mena de talaia on es ret homenatge als qui hi van lluitar, especialment als membres de la Lleva del Biberó.
Per arribar-hi cal sortir de Gandesa en direcció al Pinell de Brai, trencar a la dreta a la cruïlla de la Fontcalda, i recórrer una pista primer de ciment i després de grava fins arribar prop del cim.
Aquest trajecte es supera amb facilitat en cotxe però és poc menys que un esport de risc en autobús, afortunadament el conductor ens hi va dur amb molta professionalitat però esbufegant en cada revolt.
Un cop superat aquest repte la caminada de cinc-cents metres en pendent ens va semblar bufar i fer ampolles fins i tot a l'Andreu que amb les dents serrades va fer el penúltim esforç del dia. A la plaça que s'obre davant el monument vam compartir de nou experiències i informació i de seguit ens vam girar cap al 'dau'.
Òmnium havia preparat una corona de llorer per fer un homenatge en aquell lloc, i ningú millor que l'Andreu podia fer els honors. Amb solemnitat, tot sol, va caminar cap el monument amb la corona a les mans, la va dipositar a terra amb cura i després es va posar ferm en mostra de respecte. S'hi va mantenir així una estona , ningú gosava trencar aquell instant, tan íntim que alhora prenia un caire de comunió col·lectiva. Només l'aplaudiment unànime dels presents va permetre continuar amb l'homenatge. Tres de les assistents membres d'una mateixa família ens havien demanat si podrien dipositar a Pàndols un ram de flors en record d'un familiar caigut a la serra i llegir-hi un poema, evidentment les vam convidar a fer-ho en el mateix acte i així va ser.En paraules seves van aconseguir tancar un cercle que feia massa temps que estava obert.

Acabada la cerimònia ens vam llançar al descobriment de l'indret i de les magnífiques vistes de Cavalls, Pàndols, el massís dels Ports, i les poblacions de Gandesa i Pinell de Brai.
Amb les emocions roents encara vam baixar fins l'autobús que ens havia de dur a la darrera parada de la jornada: El poble vell de Corbera d'Ebre. Abans vaig resseguir les vores del camí per trobar algun tros de metralla i per sort me'n vaig ensortir. La violència dels atacs en aquell turó va ser tan salvatge que setanta anys després encara és fàcil localitzar fragments de projectils pel bosc.
Damunt del nostre transport vaig lliurar el bocí metàl·lic als companys d'aventura i els vaig convidar a passar-lo dels uns als altres. Acabat el recorregut li'l vaig lliurar a l'Andreu com també el CD amb 'las coplas de la república' que havia anat sonant tot el matí.
L'èpica va voler acompanyar-nos fins el final i a Corbera lautobús no va aconseguir accedir fins l'aparcament del Poble vell pel que tots plegats i també l'incansable veterà vam haver de caminar un bon tros de pujada.
Aquest cop vaig decidir invertir l'ordre i ens vam llançar a la descoberta i exploració del poble vell sense cap mena d'explicació prèvia, només amb la consigna de retrobar-nos a la plaça de l'església a una hora determinada.
Corbera d'Ebre va patir la violència de l'aviació alemanya i italiana que assajaven per la imminent segona guerra mundial.
La població va quedar arrassada tan que va ser impossible tornar-hi a viure i va obligar a construir de nou el poble uns metres més avall. Passejar pels carrers del poble vell és reviure l'horror d'aquells dies, potser per això tothom acostuma a fer-ho en silenci.
A l'hora convinguda ens vam trobar a la plaça, i a mode de cloenda vaig llegir algunes dades generals referents a les conseqüències de la batalla en tots dos exercits, i una cita de Pierre Vilar: 'la Batalla de l'Ebre va ser el primer enfrontament de la segona guerra mundial, el manteniment de Franco el primer acte de la Guerra Freda'.
Setanta anys després la visita als Escenaris de la Batalla de l'Ebre encara provoca una forta impressió en les persones que hi arriben, això és un indicador inexorable de les dramàtiques conseqüències que va tenir per la gent del nostre país i de retruc de la importància que té fer-ne pedagogia i recordar-la.

Acompanyar-vos i que m'acompanyessiu va ser un plaer i un privilegi per mi. Tant de bó haguem aconseguit que feu una mica més vostre aquest bri de la nostra història i del nostre territori.

Sortida als Escenaris de la Batalla de l'Ebre (1ª Part)

2009-03-30T15:42:00.000-07:00

El diumenge s'aixecava entre les llàgrimes dels núvols, gris, fosc , senzillament entestat en recordar que les terres que visitaríem no eren ermes ni buides de sentiments.
Malgrat tot en el recompte final abans de sortir ,a les vuit del matí, no hi faltava ningú. Un grup de joves preparats per compartir una experiència iniciàtica, una família disposada a tancar el cercle al voltant del pare desaparegut al front, i molts altres impacients per conèixer el que els llibres de text i la memòria dels vencedors els havia amagat. Però per damunt de tot la presència de l'Andreu, veterà soldat republicà de la lleva del biberó, que com a involuntari actor en aquella dissortada batalla, va aportar un destacat toc de distinció i dignitat al viatge.
Només cent-cinquanta quilòmetres separen la capital de la Ribera d'Ebre i Sant Boi de Llobregat, tot i això les distàncies culturals i socials son tan exagerades que sovint quan hi ets tens la sensació de trepitjar terres estranyes.
A dos quarts d'onze del matí vam fer la primera aturada en el camí després de la parada tècnica per esmorzar, a la benzinera de les Camposines. Hi vam incorporar uns amics vinguts de Tarragona incloent una noia d'orígen Alemany que va col·laborar en la traducció del monòlit dedicat a un soldat d'aquesta nacionalitat caigut en aquest punt. El soldat Gerhard Pach és recordat en una inscripció que descriu com i quan va caure al front de l'Ebre. Sense entretenir-nos massa vam marxar ràpidament cap el lloc on arrenca la història d'aquest diumenge: El Memorial de les Camposines (C-12b PQ 0,800).
En aquest punt el COMEBE (Consorci Memorial de la Batalla de l'Ebre) ha construït un monument en record de totes les víctimes de l'enfrontament. També actua com a talaia de bona part de l'àrea de conflicte destacant que la cruïlla de les Camposines va ser-ne també un punt estratègic. El conjunt va servir per donar el tret de sortida a una sèrie d'informacions que al llarg del dia pretenien transmetre ,més enllà de les dades bèl·liques , el dramatisme humà dels fets que hi van succeir.
Immediatament vam tornar a l'autobús i ens vam adreçar a la segona icona del recorregut, l'espai de 'Les Devees' (TV-7331 PQ 3,200).
Endinsant-nos al terme municipal de La Fatarella trobem una línia de trinxeres museïtzada, de forma que s'ha aconseguit recuperar una refugi i diversos espais pel descans dels soldats, tot plegat es trobava emmarcat en l'àrea de protecció de la població a la reraguarda republicana. En aquest punt l'Andreu va iniciar un viatge al passat que ens va captivar a tots i cadascun dels que l'acompanyàvem.
Per la meva banda unes breus explicacions van donar pas a la descoberta personal de l'indret.
De nou a l'autobús i passant per davant del monument a la 4a Divisió de Navarra Franquista, ens vam dirigir a la Punta Targa i el Vértex Gaeta(TV-7333 PQ8), ben acompanyats per uns altres companys de viatge acabats d'arribar de València.
El terme de Villalba dels Arcs va presènciar un dels enfrontaments més cruents de la batalla, en el que s'enfrontaren el Terç del Requetés de Nostra Senyora de Montserrat, composat integrament per carlistes catalans, i unitats republicanes també d'orígen català.
Al lloc s'hi aixequen els dos turonets ara units per un Via crucis dedicat als caiguts d'aquesta unitat franquista. En la pujada a un d'ells ens vam enfangar fins els genolls, tant que només la fantàstica predisposició dels assistents va evitar el meu linxament com a guia.
De retorn al nostre transport primer cares llargues del conductor i després resignació lògica.
Era el moment de pendre decisions, a continuació el programa preveia la pujada a la Cota 705 però el temps ens apretava, pel que amb el Jaume Sans vam decidir deixar per després de dinar l'emblemàtica fita i ens vam llançar a visitar el Centre d'Interpretació 115 dies a Corbera d'Ebre per enllaçar després amb l'àpat a Cal Pelegrí.

Glops de realitat: Crisi econòmica.

2009-03-17T13:06:00.000-07:00

Queda força lluny la roda de premsa en que Joan Laporta es presentava com a vencedor de les eleccions a la presidència del Futbol Club Barcelona amb aquella sentència memorable 'Hem vingut disposats a donar els millors anys de la nostra vida a aquest club'. Avui panxut, nerviós, inquiet, maldava pel retard en l'inici de la remodelació de l'estadi encarregada a Norman Foster i de nou sentenciava 'La remodelació del Camp Nou serà beneficiosa pels veïns de les Corts que veuran revaloritzades les seves propietats immobiliàries'. L'assumpte fa pudor a 'pelotazo' a l'estil de la 'Ciudad Deportiva del Real Madrid' tan criticat en les esferes blaugranes, i per tant tinc la sensació que Laporta viu en un altre món. Un de molt allunyat de la realitat actual: la realitat dels ERO , dels concursos de creditors, dels embargaments, de les nacionalitzacions bancàries, de la Crisi Global. Laporta és un exemple del que li ha passat a aquest país en els darrers anys: ens hem agradat massa, i en aquest procés no hem parat atenció en on ens duia el camí, ara ben perduts reclamem que els polítics ho solucionin tot...és la seva obligació, per això els paguem! criden algunes veus que miren de tapar les seves mancances amb el foc d'encenalls de la crítica als polítics. Però de debò algú pensava que centrar l'activitat econòmica en el 'totxo' i els cotxes era una tàctica sense data de caducitat? Les polítiques econòmiques han de ser per força socials, per aconseguir aquest nou enfocament les hauríem d'interpretar des d'una visió més republicana. Un company de comarques em deia diumenge que se sent angoixat per que ocupa un càrrec les funcions del qual no pot desenvolupar per manca de pressupost, li preocupa no oferir els serveis que li pertoquen tot i que ell no n'és el culpable, aquesta vocació de servei també ens hauria fet falta un anys enrere, ara la feina és convèncer-lo que precisament per que interpreta la realitat d'aquesta manera que cal que es mantingui al lloc que li ha estat assignat. Per una vegada que un polític s'aferri a la seva cadira és vital pels ciutadans.

Mali Team strikes again (amb el permís de la Derby)

2009-03-09T16:44:00.000-07:00

La muntanya de Montserrat és un dels indrets de Catalunya que més m’agrada visitar. Tot i que els seus recorreguts i atractius son recorrents en el meu temps d’oci no me’n canso, i sovint trobo sol o en companyia un bon motiu per tornar-hi.
De nou l’equip d’aventura a Mali es retrobava però amb l’incorporació d’una amiga: la Derby. Tots quatre guiats pel ‘sherpa’ habitual ens vam endinsar en el Parc Natural amb l’intenció de fer un tomb pel sector d’Agulles-Frares Encantats. L’itinerari ens havia de permetre passar a tocar d’alguna de les agulles més famoses, i recòrrer un dels camins més bells de la zona. Vam creuar alzinars atapeïts que impedien l’entrada del sol al seu interior, aquell sol que per primer cop aquest any s’havia llevat sense el filtre dels núvols i que escalfava de valent. També ens vam aturar en alguna d’aquelles talaïes que es formen al capdemunt de les agulles més petites i panxudes. El repte , secret fins que hi vam arribar, era superar diversos trams menats per cordes que s’enfilaven per conquerir aquestes balconades. La Marta darrerament venç el seu vertígen amb una facilitat sorprenent, tan que molts cops la primera sorpresa és ella mateixa. Aquesta petita limitació ens va decidir a mantenir en secret algún dels detalls del trajecte, afortunadament vam encertar i va superar admirablement bé tots els obstacles. Per la seva banda la Derby va mostrar una desimboltura fascinant en aquesta mena de situacions que jo mateix no hauria sospitat mai.
Vam gaudir d’un reparador vermout asseguts a recer d’una de les agulles. Patates fregides, olives, fruïts secs, fuet i aigua, un menú de 5 estrelles només comparable a l’àpat que ens van oferir a Ca la Iaia. Aquest establiment es troba a la carretera de Can Massana a Manresa, a la seva terrassa els caps de setmana s’hi acumulen ‘motards’ vinguts d’arreu de Catalunya amb les seves màquines. A l’interior hi descobrim un mas reconvertit en restaurant decorat amb molt de gust. Vam escollir cargols, peus de porc, bistec de vedella i entrecot, tot plegat ben bó. Finalment mel i mató i l’obsequi de la cambrera: un profiterol acompanyat d’una conversa animada amb tocs d’insatisfacció de parella.
Els darrers instants d’aquesta agradable jornada els vam viure al voltant d’una conversa de café en el sentit més estricte de l’expressió, d’un parc infantil improvisat, i d’un conreu de blat en que vam fer la recerca de la fotografía més maca del massís de Montserrat.

Integració vs Desintegració

2009-02-16T03:32:00.001-08:00

Dissabte a la tarda vaig assistir a una conferència anomenada 'Integració vs Desintegració' a Cal Ninyo, impartida per Pedro Moron amb la companyia d'Alfons Lopez Tena. Sincerament haig de dir que m'interessava escoltar el segon ponent molt més que no pas el primer. Especialment perquè bona part del discurs del Senyor Moron ha estat difós en l'àmbit Santboià en moltes altres ocasions, i per tant creia que no em sorprendria. Per la seva banda la intervenció d'en López Tena va estar en la línia del que jo esperava possibilisme nacional ambiciós, molta sinceritat i gran quantitat de dades que feien evident el que ja intuïm fa temps (i que curiosament encaixa amb el posicionament essencial d'Esquerra) l'acord autonomista amb l'estat espanyol no ens aporta res , ens al contrari ens ofega i ens ha llençat a la part del darrera del tren del benestar.
En canvi la intervenció del Senyor Morón, tan previsible i monòtona com l'esperava es va tornar sorprenent, i lamento dir que no pas en positiu.
Primera notícia: es va mullar i bé. En la introducció crítica a Esquerra i lloances a CIU, sense embuts. I després una sèrie de reflexions que em van transportar a la tàctica de Ciutadans però en la versió del nacionalisme català.
Després d'un quart tot plegat feia una ferum a Xenofòbia encoberta d'integracionisme mestís que feia sentir , estic segur, incòmodes algun dels assistents, i veient la cara del Senyor López-Tena també a ell. El vaig observar força, i prudent en la seva intervenció final va apuntar els pocs punts en que tenia sintonia amb el ponent especialment en relació al clientelisme dels governs en pro de la captació electoral dels col·lectius de nou-vinguts, i també li va donar un petit toc d'atenció pel que fa al paper col·laboracionista de molts catalans en les polítiques contra la mateixa Catalunya, enfront de l'opinió del Senyor Moron que afirmava que gran part de la culpa de tot plegat és del col·lectiu immigrant.
Aquesta xerrada no va aportar res a la reflexió col·lectiva i a la recerca de noves solucions al retrocés nacional de Catalunya. En tot cas va quedar clar cap on bufen els vents de CIU, i quin és l'estil dels nous abanderats de la Casa Gran del Catalanisme.

L'Etern Retorn

2009-02-06T05:09:00.001-08:00

Estàs satisfet de com has viscut? Com vols recórrer la resta del camí? Si ara mateix algú et plantegés l'Etern Retorn et sentiries en condicions d'acceptar-lo. Friedrich Nietzsche en el seu llibre el Gai Saber plantejava que el camí del super-jo passa per aconseguir que davant de l'etern retorn, la nostra existència immortal no esdevingui un calvari infinit. Si algú et digués al final de la teva vida que pots repetir-la fil per randa , una vegada rere l'altra infinitament,sense canviar res dolent ni bo, ho acceptaries?, t'agradaria? Si no et sentissis capaç d'assumir aquest repte potser seria perquè no vas fer prou bé les coses.
Amb perspectiva ara diríem que cal pensar si les nostres accions passades i sobretot les futures (perquè encara les podem canviar) ens han permès o permetran ser realment feliços. Plantegeu-vos-ho.
Quan ella em diu que se sent preocupada albirant un nou aniversari, jo li plantejo que d'altres amb més edat fa temps que s'han plantejat l'etern retorn i actuen en conseqüència a la resposta que n'han obtingut. El temps corre i , desenganyeu-vos, no torna. Ara que hi sou a temps sentiu-vos lliures de viure com us vingui de gust, fins-i-tot fora dels estàndards socials si això us satisfa.
Salut!

Calma després de la Ventada

2009-01-28T10:50:00.000-08:00

Afortunadament sembla que ja ha passat la pitjor part de la ventada, i ara toca reconstruir i per sobre de tot analitzar què ha fallat per evitar que es repeteixi.
Estic plenamant d'acord amb els qui raonen sobre l'extrema excepcionalitat del fenòmen viscut al Baix Llobregat, però alhora penso que cal valorar si hem fet tot el que estava en les nostres mans per evitar alguns mals. El fet és que aquest matí el paisatge urbà Santboià tenia un aspecte desencoratjador,i si aixecaves la vista uns metres més amunt ,cap a la muntanya, la visió era apocalíptica. La veïna Colònia Güell encara ha patit més durament els efectes del vent i ha vist convertida les seves fenomenals i centenàries pinedes en camps de batalla. La natura desbocada s'ha acarnissat amb els majestuosos arbres, els mateixos que a la decada dels 20 arreseraven les reunions de Nosaltres Sols, i acaronaven les parelles d'enamorats que hi passejaven. Unes muntanyes més enllà la Vall d'Arús havia estat devastada i només les concentracions de pi jove se n'havien salvat. Carreteres tallades, flux elèctric interromput, desabastiment de gas i aigua. Em demano si aquestes situacions son normals en un pais del 'primer' mon al segle XXI. Un amic em comentava amb encert: ' Quan plou: caos, quan neva: caos, quan fa vent: caos. No estem preparats?' Doncs sembla evident que no. Al final tot gira al voltant de les infraestructures: Viàries també, però en general totes les que afecten a la capacitat de reacció d'aquest pais a les inclemències meteorològiques. Som allò que en diuen un pais de primera amb serveis de segona. Sincerament, aquesta situació fa molt temps que em cansa.

Mali, un viatge iniciàtic - El Mill -

2009-01-16T16:31:00.001-08:00

A Mali la base de l'alimentació és un cereal: el mill. Aquí a Catalunya el donem als ocells, i evidentment no li suposem un valor tan elevat com el que té en terres africanes. El mill es desfà en una mena de morters de fusta de grans dimensions a força de bastonades. Les farinetes resultants es barregen amb aigua, i aquella pasta es consumeix en un recipient , també de fusta, amb forma de plat fondo, amb les mans i en comú tots els membres de la família. A la comuna d'Hombori, a més, els integrants de l'ètnia Pèl acostumen a celebrar la litúrgia dels àpats d'amagat de la vista de qualsevol que no formi part de la unitat familiar, en una mena de ritual privat i intimista.

Mali, Epíleg d'una gran aventura

2009-01-12T07:30:00.000-08:00

La darrera jornada es va centrar en exhaurir les visites d'algunes propostes oblidades de la capital Bamako. En primer terme el Museu Nacional.
Aquest oferia als visitants un luxe inèdit els darrers deu dies: aire condicionat. No cal esperar grans concentracions de joies arqueològiques com tampoc milionaris esforços de tecnologia museística, tanmateix els punts forts, les virtuts i els atractius fonamentals del país hi estaven representats molt dignament. Aquest va ser amb molta diferència el millor edifici que vam trepitjar en tot el viatge, el més semblant al que un Europeu mitjà està acostumat; i curiosament el culpable de que m'encostipés en només tres hores. En un lloc on la quantitat de medicaments i d'assistències mèdiques, son inversament proporcionals a les enfermetats mortals, exposar-se a un aire condicionat pot ser un risc massa alt en comparació amb el benefici cultural de la visita. Potser per això només hi vam veure turistes; o potser per l'astronòmic preu de l'entrada: pràcticament tres euros que a l'escala Malí és una fortuna. A la sortida vam agafar un taxi i ens vam proposar aconseguir alguns regals pendents, però no ens vam ensortir. Bamako és desesperant, i quan la coneixes una mica bé, avorrida. La resta d'hores van passar a l'espera de la sortida de l'avió, de matinada, jugant a cartes i recordant les aventures viscudes tots tres. Recordar el nostre darrer dia a Mali em retorna aquella sensació d'absurda contradicció de sentiments. Per una banda en sentir l'arribada de l'escalf del 'teu' mon, aquell que coneixes bé, el que no et provoca un estat d'incertesa i tensió constant, ple de coses previsibles i qüotidianes que et fan sentir còmode i segur. Però per l'altra percebent l'allunyament de l'aventura, del fet de viure dia a dia amb la seguretat que la següent jornada serà més intensa encara.
'L'Afrique c'est très dur' deia en 'Lelele', el guia d'Hombori afirmava que després de tres visites s'està prou acostumat al tarannà caòtic i salvatge de la convivència pseudo-urbana del continent. Jo afegiria que, en canvi, trobo molt més difícil conviure de nou 'a casa' després d'haver tastat la 'mel' africana. Tot pren un valor nou. Fins i tot la cosa més petita, senzilla i insignificant, es torna radicalment especial i valuosa.
En la meva pàgina del Facebook he publicat un album de fotografies que resumeix l'experiència. El títol és una mena de sentencia 'Mali, mai més serem els mateixos que vam ser'. Certament hi ha un abans i un després d'una experiència com aquesta, hem crescut vitalment, i en fer-ho junts, tots tres, hem estretit el vincle d'una manera que potser mai es desfarà.

Espero que us hagi agradat llegir la crònica tant com a mi escriure-la.

Ramon Codina, Marta Montero i Dani Isals.
De Sant Boi de Llobregat/Sabadell a Mali (Octubre 2008)

Mali, un viatge iniciàtic. (13ª Part)

2009-01-02T15:31:00.000-08:00

Impacients per abandonar l'illa, el dia abans ja vam comprar 3 bitllets d'una línia d'autobusos que ens van recomanar i que recorre el trajecte Djenné-Bamako. Així a les set del matí ja erem a la parada.
Un centenar de persones s'amunteguen davant del vehicle esperant que es permeti l'accés a l'interior. L'equipatge que acostuma a ser mastodòntic es paga apart, i pot ser una maleta, una motocicleta,una gallina o una cabra. No hi ha límit ni en la tipologia dels paquets ni en la capacitat del vehicle, ja sigui als compartiments inferiors o bé a la gàbia habilitada al sostre: tot hi cap. Tampoc hi ha límit pel que fa a l'aforament de passatgers; no es dubta en col·locar bidons de plàstic al passadís central de la cabina per augmentar en una dotzena de persones la capacitat de l'autobús. A Mali els trajectes poden ser molt llargs, les distàncies entre els centres d'activitat humana son de centenars de quilòmetres. Les limitacions dels propis vehicles, vells i destartalats; i el manteniment precari de les carreteres fan que qualsevol d'aquests viatges es converteixi en una odissea.
Quan el transport s'atura dotzenes de persones l'assalten literalment, els viatgers no s'irriten gens i comença una cridòria de mots incomprensibles. Els venedors ofereixen productes per acomplir l'avituallament dels ocupants: magdalenes, fruita, aigua en bosses, sucs i altres elements consumibles que desconeixíem que existissin. Quan el conductor pensa que n'hi ha hagut prou arrenca el motor i empren la marxa, en aquell moment els assaltants corren, i abandonen d'un salt el transport. Els autobusos, en aquesta època, circulen amb les portes obertes, el 'machaca' de torn és l'encarregat de baixar i satisfer els peatges i taxes establerts en diferents punts, però també de descarregar les pertinences dels qui abandonen el vehicle en arribar a la seva parada.
La gent pot optar per llençar les deixalles per la finestra o bé al terra de la cabina , i sovint s'acull a la segona opció. El trajecte Djenné-Bamako el vam cobrir en prop de dotze hores. Afortunadament vam arribar sans i estalvis i ben entrada la nit a Bamako. Allí de nou ens vam allotjar a la Mission Catolique: el nostre refugi.

Mali, un viatge iniciàtic. (12ª Part)

2008-12-27T03:13:00.000-08:00

El dia s'aixeca a Djenné. La població es troba a l'anomenat delta interior del Níger. Aquesta zona inundable pren aquesta forma quan les precipitacions neguen els volts i la converteixen formalment en una illa. Es diu que Djenné es conserva com fa tres-cents anys, que la seva estructura no ha variat gaire, aquesta característica la fa tan especial com repugnant. L'inexistent sistema de clavegueram provoca que els excrements circulin a l'aire lliure per petites canals excavades al terra argilós dels seus carrers. Sovint estancades, aquestes aigües negres obliguen el visitant a esquivar els tolls o les rates, i a ensumar tothora una pudor pestilent. Si bé la ciutat és arreu coneguda per la monumental mesquita de tova que presideix la plaça central, la realitat de les condicions higièniques li fa perdre bona part del seu atractiu.
El mateix dia que nosaltres visitàvem Djenné uns operaris instal·laven als accessos del temple uns cartells en francès que prohibien l'entrada al recinte als no-musulmans. Malgrat tot, havent pagat a un contacte més de vint euros, una fortuna per qualsevol Malí, vam poder accedir per la porta del darrere i fer totes les fotografies que vam voler. El fet que el nostre contacte es mostrés molt nerviós els cinc minuts que va durar la visita ens confirma que l'activitat no estava autoritzada i per tant que enriquia només a qui l'exercia.
Desafortunadament el fet que Djenné només tingui aquest atractiu fa que tothom centri la seva activitat en l'explotació del turisme i que es produeixi una perversió de les relacions sense anar més lluny els nens en veure'ns cridaven insistentment ' Tubab, foto, argent ' que traduït seria 'Guiri, foto, diners'.
Aquesta interacció interessada fa gràcia una estona però es torna ofensiva i desagradable amb el pas de les hores. La ciutat i els seus habitants ens van decebre. Tot i que l'allotjament va ser un dels millors de tot el viatge.

Mali, un viatge iniciàtic. (11ª Part)

2008-12-21T08:03:00.000-08:00

Amb disciplina militar ens llevem a l'hora acordada i esmorzem. A les tres quarts de sis ja caminem directes cap a una escletxa de la paret de roca que ha presidit tot el recorregut. El trajecte amb la primera llum solar és magnífic. Progressem a través del tall gegant per una escala de roca que el pas dels caminants ha anat consolidant. Aviat arribem a la collada i un cop al capdamunt de la muntanya albirem l'antena de Sanga. El trekking al País Dogón s'acaba. Seiem sota un arbre , ja a Sanga, a l'espera del transport cap a Mopti que en Gollum està concretant. Per bé que ens trobem en el camí cap a l'escola del poble i falten deu minuts per entrar que aviat estem envoltats per una seixantena de nens i nenes que s'aturen i ens miren encuriosits, dempeus , en silenci, observant-nos. L'escena s'allarga força minuts , és estranya i una mica angoixant. La Marta se sent incòmoda i s'aparta uns metres. Tot plegat s'acaba quan algú ens suggereix que abandonem el lloc, per algun motiu no som benvinguts, així que ens aixequem i marxem. Asseguts a terra, tres-cents metres més endavant, veiem arribar el transport convingut, un camió de mercaderies que compaginarà aquesta activitat comercial amb el transport de persones. El Dani que passa al darrera, s'asseu a la porta amb una cama penjant fora del vehicle , tot el trajecte fa esforços per no adormir-se i evidentment caure'n en marxa. De Sanga a Bandiagara , trenta-cinc quilòmetres de pista de terra, de Bandiagara a Mopti seixanta més d'asfalt. A l'estació de taxis canviem diners , paguem la resta del trekking al guia i contractem el transport de Mopti a Djenné. Ens estem morint de gana pel que comprem pa, un grapat de peixets fregits i algunes patates fregides, amb el combinat fem tres 'entrepans', i finalment ens abastim de mitja dotzena de plàtans. Devorem tot plegat i ens embarquem en el viatge. En cinc minuts ens obliguen a fer uns transbord i pugem a un Taxi-Brousse conduït per un noi de poc més de divuit anys. Té molta pressa , fa descarregar ,als eterns `matxaques', l'equipatge de la gent que va baixant amb males maneres. Condueix ràpid , molt ràpid, massa ràpid. La carretera va plena de carros estirats per ases, carregats de gent amb roba de colors cridaners. Potser venen d'algun mercat, o s'adrecen a alguna cerimònia, no ho sabem. El fet és que n'hi ha dotzenes, i el Taxi els avança a gran velocitat. Un d'aquest carros coincideix amb un autobús que circula pel sentit contrari, dos taxis més davant nostre no el poden avançar i frenen, el nostre transport clava els frens però llisca per l'asfalt, les rodes criden fort, el conductor esquiva l'encalç amb un cop de volant a l'esquerra, de cara apareix l'autobús, ara hem de compartir l'espai de dos vehicles per tres si no volem xocar frontalment, el conductor de nou reacciona i fa un altre cop de volant a la dreta i passem just, però passem els tres. Tothom està en silenci llavors el Dani s'aixeca irat 'Hijo de puta, hijo de puta, afloja ya!', l'autobús sencer es gira, el conductor també. S'asseu i em mira, jo amb el dit polze i l'índex li indico com de just ha anat per que ens fessim tots molt mal. Miro la Marta i està com absent, li toco l'esquena i somriu sense cap convenciment. Enfonso el cap en el seient davanter i respiro profundament.Quan ens aturem al Carrefour de Djenné recriminem la conducta al conductor, aquest ,inconscient, riu i ens indica que no passa res. No val la pena dir-li res més és un nen amb responsabilitats d'adult.
Aviat arribem a Djenné, i amb una mena de transbordador creuem el Níger, gegant, formidable ,marró, i aparentment tranquil. La primera vista és de la mesquita d'adob que juntament amb el mercat donen rellevància a la població.
Busquem la recomanació de la Guia sobre allotjament i escollim 'Chez Baba´. De seguida hi som. El lloc és net i té els serveis adequats, ens sembla perfecte i decidim quedar-nos-hi. Als passadissos de l'hotel ens fem una abraçada tots tres, hem estat clarament a punt de morir.
Sopem a un restaurant que també recomana la Guia. Truites, patates fregides i 'pinxos' de Mutón, Coca-cola, cervesa i aigua, i per acabar té. Com tants altres dies ens cal dormir, i molt, el dia ha estat molt llarg i colpidor.

Mali, un viatge iniciàtic. (10ª Part)

2008-12-14T10:57:00.000-08:00

Amb una mica de mala llet encara, encetem un nou dia. El trajecte d'avui es presenta molt més plàcid un quilòmetre i mig fins a Banani i després quatre quilòmetres més fins Irelli. El nostre guia no ens acompanyarà ell ha decidit avançar-se fins a Sangha per lligar el transport cap a Bandiagara del dia següent, sembla que no vol ni més sorpreses ni més discussions.

D'aquesta manera l'excursió la conduirà l'amic Abdjumà. En 'Gollum´ l'anomena 'Toc-Toc' amb sornegueria com indicant que és poc espavilat, certament dona aquesta impressió però en el contacte amb la gent t'adones que és força conegut i que gaudeix del respecte de la comunitat. N'Abdjumà és originari de Bamba i per tant pertany a l'ètnia Dogón. Acompleix tothora el ritual, llarg i feixuc, de les salutacions i enceta converses amb persones molt diferents. El seu francès és simple i a vegades costa una mica entendre'l, cobreix aquesta mancança amb un coneixement exhaustiu de les rutes i els poblats Dogón que ens fa descobrir indrets fantàstics. De la seva ma vam visitar Neni, Banani i Irelli. Sempre s'acompanya d'un sintonitzador de ràdio que manipula amb fruïció nerviosa i manté amb un volum excessiu.La nit anterior la Marta i jo vam consumir la pastilla de la Malària i concretament jo em trobo força aixafat, pel que ens prenem el dia amb molta calma i acabem jeient còmodament en uns matalassos a l'ombra d'una terrassa fresca del campament on dormirem avui. Quan el Dani i jo estem mig endormiscats la Marta s'adona que un noi està introduint les bambes del Dani en una motxilla, ens aixequem ràpid i li recriminem, quan informem el guia i l'Abdjumà, li ho retreuen al propietari del local, i aquest els indica el que és ben evident , el noi no hi és tot. Potser pel cansament , potser per la calor,el pensar en tot plegat em provoca un atac de riure llarguíssim. Quan de nou gairebé dormíem un home de raça blanca molt ben vestit ens demana permís per enregistrar unes imatges on sortim descansant en aquella terrassa. Hi accedim i continuem a la nostra. Les hores s'esllangueixen fins que decidim sortir a veure el poblat. Irelli és molt gran, una mena d'urbs de la cultura Dogón, compta amb més de tres cases de la paraula. En una d'elles vam parlar amb el Cap del poblat. Vam haver de demanar-li permís per creuar una línia imaginària a través de la qual s'accedia a la Casa de la Paraula i sempre amb la interlocució del nostre amic Abdjumà. El noble accedeix a que el saludem i estableix quines zones podem fotografiar i quines no. En quedaran excloses les tombes Tellem per la significació religiosa i fetitxista que tenen pels Dogón. Els Tellem que van habitar la falla en primer terme van ser expulsats pels Dogón que ara hi habiten, curiosament en algunes zones els Dogón han estat expulsats pels Hogón, podríem dir que han tastat la seva pròpia medicina.
De retorn del passeig trobem uns joves que entrenen la lluita en un punt del camí on s'acumula una sorra de platja vermellosa, el Dani els demana qui és el més fort i el repta a una lluita, el noi no li ho posa fàcil però la lògica (i el pes) s'imposen.
Sopem ben aviat per que l'endemà ens hem de llevar a dos quarts de cinc, som previsors i a les nou de la nit ja som al llit. Per fi dormim en una terrassa a l'aire lliure, la lluna ,gairebé plena, il·lumina aquesta nit i de pas impedeix contemplar el cel estelat de Mali.

Mali, un viatge iniciàtic. (9ª Part)

2008-12-10T14:33:00.000-08:00

Ens llevem a les sis del matí amb el sol encara amagat avui el nostre objectiu és Není a quinze quilòmetres. Afortunadament en aquesta ocasió cobrirem la distància en dues etapes: la primera té com objectiu avançar el màxim de quilòmetres per així decidir quin serà el poblat Dogón on dormirem. Efectivament caminem molt i ràpid sota un sol que inicialment semblava fer-se de pregar però que després es va mostrar amb força. Travessem camps verds per un camí de sorra vermellosa i finalment ataquem la paret que ens guaita tot el recorregut. L'ascens a la muntanya ens fa travessar poblats Dogon i albirem les primeres construccions dels antics Tellem. Aquests segons la tradició local eren de mida petita i tenien la capacitat de volar, fet aquest que els permetria construir en les parts més altes del penya-segat. L'alçada de la majoria de les casetes fa fredat, com s'hi enfilaven? Un misteri. Continuem fins arribar al cim, una talaia privilegiada d'ambdues vessants de la formació rocosa, a un costat el Nord de Mali, a l'altre la plana que condueix a la veïna Burkina-Fasso. Descendim per una escletxa increïble i ens veiem obligats , aquest cop si, a descalçar-nos i creuar un riuet. Deixem de banda els escrúpols i ho fem. De baixada creuem altres poblats i arribem de nou a la falda de la muntanya. En pocs minuts arribem a Koudou on en una terrassa molt agradable descansem i dinem. Encarem amb energies renovades la segona etapa del recorregut i en poca estona som a Neni, on pretenem dormir. Desgraciadament descobrim de nou que el nostre guia és un lladre quan es treu de la butxaca unes despeses no incloses que ens pretén facturar al final del viatge. No puc evitar-ho i esclato, li dic quatre tonteries en un francès inintel·ligible i marxo, ell no entén res però no diu res més, sap que estic molt enfadat. En endavant evitarà força el contacte directe amb mi. Aquella nit com si el temps volgués cloure la festa amb rotunditat trona i llampega amb el só dels tambors i les cançons de fons, s'aixeca un vent terrible i finalment plou. Amb l'ajut de la gent del campament i del mateix guia ens traslladem a una habitació coberta. Correm amunt i avall i finalment suats i nerviosos provem de dormir fins l'endemà.

Antenes Fora de Sant Boi

2008-12-04T11:34:00.000-08:00

Els qui seguiu el meu Bloc ja sabeu que fa més d'un any els veïns del turó de l'Església vam encetar una reivindicació contra la instal·lació d'antenes de telefonia mòbil al campanar de l'Església de Sant Baldiri. Aquesta iniciativa es va tornar majoritària entre el veïnat i va encetar una sèrie d'assemblees en que es van anar perfilant les línies d'actuació i els mitjans de reivindicació. El focus del problema estava en l'ànim lucratiu de la parròquia de Sant Baldiri a instàncies del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, contraposat amb la preocupació per la salut dels veïns. Malauradament aquesta estratègia de finançament no afectava només el Barri Centre de Sant Boi sinó que s'extenia al Barri de Casablanca i fins i tot a molts altres municipis de la comarca. Un gran nombre de veïns ens vam constituir en Plataforma i vam comunicar als responsables de la instal·lació el nostre enuig i l'inici d'una campanya reivindicativa (llençolada), i paralelament vam informar al Regidor de Medi Ambient i entorn natural d'Esquerra a l'Ajuntament de les nostres intencions.
Evidentment tan el Bisbat com el mossèn van provar d'aturar tot aquest moviment però va ser impossible: Els llençols van lluir als balcons i els expedients sancionadors van anar endavant.
En aquell moment ja em vaig felicitar per la implicació veïnal i per l'ampli ressò que van aconseguir lles nostres accions, així que avui que finalment han estat retirades les antenes i els plafons 'de la vergonya' em sento plenament satisfet. Vull agrair l'esforç a tots els veïns i veïnes que hi han treballat, que s'han implicat, i molt especialment al 'fuet' del carrer La Pau, als Regidors d'Esquerra ,Enric Garcia com Alcalde de Barri, i Josep Maria Cervelló com a Regidor de Medi Ambient i Entorn Natural per la seva tenacitat. En algun moment la pèrdua de la unitat d'acció de la Plataforma ens va fer perdre pistonada, finalment el seny i la constància ens han donat la raó i han restituït la legalitat al Campanar.
Atemptar contra el patrimoni històric comú dels Santboians és inacceptable, fer-ho contra la salut dels veïns és miserable, més si tenim en compte que l'arrel del problema sempre han estat els diners.
Un cop més la força de la raó s'imposa a la raó de la força.
Salut i Força!

Mali, un viatge iniciàtic. (8ª Part)

2008-11-27T14:28:00.000-08:00

Tots els destins disposen d'algun referent turístic d'aquells que se'n diu ineludibles pels viatgers. Mali no en té masses però certament els que té bé mereixen una visita. És el cas del País Dogon.
Aquesta zona es troba cap a l'est de la capital Bamako i en la meitat sud del país a pocs quilòmetres de la veïna Burkina Faso. El País Dogon son un conjunt de poblats concentrats a la falda de la falla de Bandiagara que tenen en comú el fet que estan habitats per membres d'una mateixa ètnia. Aquesta , els Dogon, conserven els costums,tradicions i construccions pròpies de l'ètnia els quals no han canviat pràcticament gens en els darrers cinc-cents anys. Si a més tenim en compte que la zona és de molt difícil accés ,el lloc es converteix en un reducte etnològic privilegiat i únic al mon.
El desplaçament el farem en 4X4 donat que no es pot fer de cap altra manera. El trajecte per una pista de terra de vegades es torna impracticable i cal activar la tracció integral del vehicle. Viatgem quinze persones en un Toyota Land-Cruiser pensat per cinc, fins i tot pels laterals pengen els peus de tres ocupants asseguts al sostre. En poc més de dues hores arribem al destí , Bamba, el punt de partida dels Trekkings del País Dogon en sentit sud. Descobrim que aquell dia s'hi celebra un mercat. Les olors i els colors s'hi barregen. Fa molts dies que no veiem ningú amb trets occidentals , i avui ens creuem amb un 4X4 ocupat per uns espanyols 'Lo bonito es subir a los pueblos' afirmen. Desgraciadament ens hem de barallar de nou amb el 'gollum' , així l'anomenarem d'ara endavant, aquest cop el motiu és la manca de portadors per carregar les motxilles. Dinem pa amb sardines de llauna i sortim caminant amb presses per completar una primera etapa maratoniana de vint-i-dos quilòmetres. Son les dues de la tarda i fa molta calor, més de trenta-cinc graus, però caminem força ràpid. A l'expedició s'ha incorporat n'Abdjumà, guia local, i ens informen que les motxilles pujaran en moto fins Yendoumà. Esgotem ràpidament les ampolles d'aigua mineral que vam comprar a Douentza, i ens hem d'aturar sovint, el guia està enfadat per les despeses extra que ha hagut d'assumir i ens porta caminant a un ritme molt alt, aviat descobrirem que és impossible cobrir la distància prevista sense que la nit ens atrapi.
A Oueré ens aturem de nou, el poblat Dogon ens ofereix la casa de les paraules on els vells es reuneixen per llimar les seves diferències, el sostre ben baix pretén evitar que en una discussió aferrissada ningú s'aixequi per cridar. Els nens ens envolten , i aquesta serà una constant a Dogon, 'Bic,Bic' demanen. Interactuem amb ells amistosament, fem broma, son molt sociables potser massa. La roba esparracada, els peus descalços, bruts de dalt a baix, somrients malgrat tot.
El guia ha decidit cobrir els vuit quilòmetres restants en moto, d'altra manera arribaríem massa tard al destí. El Dani puja amb un conductor que sembla ser el cap de l'expedició, marxa ràpid, la Marta esquiva la sol·licitud del segon conductor i ocupa la tercera moto, jo pujo a la segona, el conductor queda decebut amb el canvi. El recorregut el fem en trenta minuts però se'm fa etern. El camí està ple de sots, trams de sorra de platja i rierols que travessem a gran velocitat, perdent sovint l'equilibri i recuperant-lo immediatament amb habilitat professional. Tot i agafar-me fort al seient, salto mil cops i pateixo seriosament per la meva integritat física. En moltes ocasions estem a punt de caure a terra però miraculosament evitem les caigudes. El meu conductor pretén creuar un riu amb la moto sense aturar-se, li ho impedeixo i m'ajuda a creuar aquest obstacle a coll i be. Recordo clarament les instruccions que vaig rebre abans de sortir de Catalunya, cal evitar com sigui el contacte amb l'aigua dels rius però especialment amb la que estigui estancada. Finalment el malson acaba a Yendoumà. Renyo el conductor, li dic que està boig, però també li confesso amb sinceritat que és el millor pilot que he conegut mai. Ens dutxem, sopem i dormim còmodament en una terrassa coberta per un terradet de canya. Abans ens hem donat un petit plaer, un parell de Coca-Colas que bevem amb brindis inclòs.

Mali, un viatge iniciàtic. (7ª Part)

2008-11-19T09:05:00.000-08:00

10 d'Octubre de 2008
La tercera i última jornada a Hombori arrenca molt aviat, com ja és habitual ,amb la sortida del sol. Ens hem acostumat a aquest ritme vital, i és curiós com n'és de senzill llevar-se a aquestes hores, i rendir la resta del dia. El contacte amb la llum solar revitalitza sens dubte, però simultàniament es fa insuportable a les hores centrals del dia. Avui visitarem Ouari. A aquest poblet de muntanya s'hi arriba després d'una travessa per un mar de pedres amuntegades en una mena de turó. Al peu d'aquest turó hi ha un dels pous d'aigua 'potable' d'Hombori. Concretament aquest és el que fa servir molta de la població d'altres llogarrets sense pou propi dels voltants per abastir-se d'aigua. Una corda i una galleda constitueixen la tecnologia d'aquell indret. Ajupida només de cintura en amunt una dona omple garrafes de vint-i-cinc litres amb el líquid blanquinós que n'extreu, després les carregarà en un carro de fusta que ella mateixa arrossegarà potser a quilometres d'allí.
Tot i que ens hem afanyat a sortir de casa no podem evitar patir de nou la rigorositat del sol de Mali, i en diverses ocasions li hem de demanar a l'amic Tontó que ens permeti descansar. En una d'aquestes aturades ens explica la teoria dels dos motors. Aquesta teoria afirma que els africans tenen dos motors i en canvi els occidentals només en tenim un, per això ens costa molt més suportar la duresa de les condicions de vida africanes. Com en tot a la vida hi ha una excepció i és en Rafael Jariod, que en paraules d'en Tontó 'en té tres'.
Continuem la travessa i finalment arribem a una zona més planera conreada amb el 'mill'. Aquest cereal és la base de l'alimentació dels habitants de la comuna d'Hombori, ben trinxat i barrejat amb aigua forma una pasta de color gris, que consumeixen asseguts a terra , amb els dits, tots els membres de la família ,en comú, dins d'una mena de bol de fusta gros. Un ritual el dels àpats que es celebra sempre d'amagat, els membres de la ètnia Pèl no volen ser vistos en aquesta activitat.
En aquests primers conreus trobem els primers habitants d'Ouari que cullen 'mill' , el Tontó els saluda efusivament; uns metres més endavant un home mena un petit ramat de cabres i també el saluda; gairebé som al poble i trobem algunes dones collint el preuat cereal. Arribem al peu de la muntanya que presideix la vall on hi ha el poblet, apareixen alguns nens no massa, la resta son a escola, i finalment ens reb el Cap del lloc. Tothom sabia que havíem de venir i ens esperaven. Aquí també documentarem la feina de la C.C.ONG i en concret visitarem una obra faraònica per la seva dificultat, no tant tècnica, com d'esforç i cooperació humana: un pou de retenció d'aigua.

Aquesta infraestructura recull l'aigua que baixa de la muntanya quan plou, que és molt poques vegades l'any, i la canalitza fins una mena de pou artificial impermeabilitzat que la reté durant mesos per que els seus habitants la puguin utilitzar, i s'estalviïn baixar fins el pou d' Hombori que és a cinc quilòmetres d'allí. Ara aquest nou pou és buit però esperen que amb les properes pluges s'ompli. La seva construcció va comptar amb la col·laboració de tot el poble, conscients de la seva importància.
Descansem a l'ombra dins del segon nivell de fondària del pou, mentre escoltem les explicacions del Tontó; Una dotzena d'homes ens observen i atenen també, en un silenci respectuós la conversa. Mostrem la nostra admiració pel treball realitzat i un cop saludats tots els assistents marxem de retorn a Hombori.
A mig camí ens aturem a l'ombra d'un d'aquells arbres que punxen tant per descansar i el Tontó que sembla haver-se desfet definitivament d'aquella aura d'home distant, introvertit i imperturbable, ens explica ,a propòsit d'aquesta set desesperant que ens fueteja tot el dia, com va estar a punt de perdre la vida al Sàhara quan tenia poc més de divuit anys. En aquella ocasió formava part del passatge d'un autobús que va trencar l'eix posterior enmig del desert; Ell i altres joves van marxar caminant per mirar de trobar ajuda , però aviat la rigorositat del clima va deixar sense esma i pràcticament sense vida , inconscients, els agosarats joves. L'arribada de les autoritats mauritanes seguint l'estela d'una bengala llançada desde l'autobús va salvar el grup, als joves i a ell mateix. En aquell moment va decidir que s'havien acabat les aventures i que era hora de tornar a casa i formar una família.
Els tres vam escoltar embadalits, com qui assisteix per primer cop al cinema, la història d'aquell home misteriós embolcallat en un turbant al més pur estil tuareg, conscients de la quantitat de secrets que amaga la seva trajectòria personal.
Un cop a casa vam consumir assedegats una altra ampolla d'aigua calenta a l'espera de l'arribada de les motocicletes que ens havien de conduir a l'hospital d'Hombori. La visita va tenir poc de plaer i molt de colpidora. Vam coincidir amb l'arribada de la família d'un nen de la població de Kantakine, que acabava de morir víctima de la Malària. Allí mateix van dipositar el cos sense vida del nen, i el van sotmetre als rituals de preparació i immediatament se'l van endur per , suposem, enterrar-lo. I tot mentre esperàvem l'arribada del metge que ens havia de conduir en la visita per l'Hospital.
Un cop va arribar l'infermer Sanogo vam fer la citada visita, però sincerament el nostre cap estava en un altre lloc, especialment després de comprovar que poc separa la vida i la mort a un lloc com Hombori.
Les darreres hores a Hombori les vam passar jeient a l'ombra del pati de la casa dels nostres amfitrions, que per algun motiu es va omplir de gent que va venir no se sap a ben bé què , qui sap si a acomiadar-se dels convidats catalans; compartint conversa i té africà amb la Fanta i els seus amics, xerrant de tot i de res.
Sembla que assabentats de que volíem agafar un autobús per viatjar a Douentza amb el guia Lelelé havien trobat una persona que també hi havia d'anar en cotxe i s'oferia a compartir despeses amb nosaltres. L'hora de marxar s'apropava i ens vam disposar a acomiadar-nos dels nostres amics, ho vam fer amb respecte i admiració, i amb molta, moltíssima tristor. La tristor del qui no sap si podrà tornar a retrobar mai més l'altre. Al matí ens havíem adonat que les tres nenes pràcticament havien marxat a escola sense dir-nos res, com fugint de nosaltres, molt distants i esquerpes en comparació amb la nit anterior. La canalla és molt llesta i acostumada a viure aquestes situacions de comiat amb altres voluntaris , prefereixen evitar els comiats emotius que de ben segur les trasbalsen una i altra vegada. Només ens vam poder acomiadar d'en Buccari, li vaig regalar la millor samarreta que tenia, l'únic obsequi amb algun valor per ell de tot el meu equipatge, el vaig mirar als ulls i li vaig desitjar sort a la vida, però ell no em va entendre. Potser és millor així, potser és millor que no sàpiga que no estic segur que aquest desig es pugui acomplir, i que potser no ens veurem mai més. Desde dins del cotxe ens vam acomiadar mil vegades amb les mans i vam girar la vista per darrera vegada cap a Hombori i la casa d'en Tontó, la Fanta, la Bebe, la Bintou, la Dante i el Buccari. Vaig mirar la Marta sabent que estaria plorant, com jo, i vaig encertar.
El nostre nou amic conduïa el típic Mercedes-Benz L200 al ritme d'un K7 de Bob Marley. El vehicle destartalat però funcional i còmode va recórrer fàcilment un primer trajecte fins la població de Boni. Aturada per descansar i atendre assumptes de l'empresa per la que treballava (Caterpillar) , i de nou cap a la carretera. Vam arribar a Douentza de nit, i ens van conduir fins la casa dels cosins del guia Lelelé. Un pati de terra amb quatre cadires i algunes estores tot plegat enfront d'un televisor connectat a una parabòlica instal·lada també al mig d'aquest pati, i una trentena de persones veient un culebrot sud-americà en francès.
Ens van oferir una dutxa i sopar, i evidentment vam acceptar. Ara bé a l'hora de dormir vam descobrir el que ens venia a sobre , el Lelelé és un 'pessetero' i pretén fer-nos dormir a terra al pati, sense mosquiteres ni sostre, per acabar-ho d'adobar comença a fer un vent terrible que aixeca la terra i fa impossible estar a l'aire lliure. Ens neguem i li plantem cara, l'advertim que no passarem per allò, i que volem un allotjament 'normal' . Es veu envoltat i decideix buscar solucions, finalment ens acull un altre membre de la família al menjador de casa seva, i accedim a dormir-hi després d'haver inspeccionat el lloc. La veritat és que vam dormir bé, però aquest primer incident va marcar la tònica del que havia de ser el comportament del Lelelé la resta dels dies que vam compartir amb ell al País Dogon.

Mali, un viatge iniciàtic. (6ª Part)

2008-11-14T10:36:00.000-08:00

9 d'Octubre de 2008
Després d'una nit de corredisses s'aixeca el sol ,implacable, al cel d'Hombori. El programa d'activitats preparat pel Tontó per avui és llarg i promet ser intens. Després d'esmorzar emprenem un nou trajecte amb les motocicletes de l'organització, la primera parada la fem a l'escola de Kantakine. Aquesta està a peu de carretera i dona servei a cent vint nens i nenes de totes les edats. De la ma del nostre amfitrió saludem als caps del poblat que jeuen sota un arbre, caminem plegats fins arribar a dos cases construïdes amb troncs i fang. Ens conviden a passar-hi i dins descobrim que s'hi està fent classe. Asseguts a terra mig centenar de nens atenen un esforçat mestre. Aquesta aula no és la única, al costat en les mateixes condicions una altra mestra també imparteix classe. Els dos grups son brutalment heterogenis. Podríem comparar el model amb el de les escoles rurals catalanes en que la manca d'alumnes força que en una mateixa aula s'hi barregin nens i nenes de diferents cursos. Aquí el problema és un altre no hi ha prou mestres, i evidentment tampoc instal·lacions per segregar l'alumnat en cursos. Ens presentem com a col·laboradors de C.C.ONG i en concret jo com a Mestre d'Educació Física, i en Dani com a Mestre d'Història. Ràpidament el mestre ens suggereix la possibilitat d'impartir alguna classe per la tarda. No li diem que no, però som conscients que l'agenda està força atapeïda i que molt probablement no podrem atendre la petició, tanmateix aquesta com moltes altres propostes quedarà en el calaix per si mai tornem per aquestes terres. Després de que el Dani completi el reportatge fotogràfic del lloc emprenem de nou el viatge. La propera aturada serà el refugi de la Main de Fàtima, també construït per la ONG. Aquest indret de Mali és juntament amb el país Dogon el seu principal atractiu turístic. Cada any cap el desembre quan la calor afluixa centenars d'escaladors de tot el mon arriben a Hombori per pujar el pedrot que tenim davant. Les primeres vies les va obrir un català Salvador Campillo, i son d'un grau no apte per principiants. El mateix Campillo té un Camping amb la seva parella al peu de la muntanya des d'on explota la seva condició de guia. El fet que se n'hagi aprofitat tan obertament i pràcticament no hagi invertit res en la zona li ha provocat una certa fama de 'pessetero'. El dia que nosaltres anem al refugi no hi ha ningú, a l'octubre encara fa massa calor per intentar ascensos per la roca. Continuem conduint les motocicletes per camins de terra fins arribar a l'escola del poblat de Garmi. Aquesta escola va ser construïda per la C.C.ONG i n'és el seu principal emblema a la comuna. Evidentment s'hi han fet moltes més coses però aquesta infraestructura va representar un abans i un després pel futur de la zona. Saludem a la Fanta l'altra amfitriona i tot seguit continuem fins a la bassa també construïda per l'organització. La combinació de l'aigua i l'escola son el pal de paller de la majoria de problemes d'aquest país . Hi ha una relació directa entre ambdues coses. Els nens son els encarregats d'anar-la a buscar i per tant si cal anar lluny, és impossible assistir a escola. La proximitat de l'aigua vol dir educació i per tant l'augment de les oportunitats dels nens i nenes .

El sol ja està força alt i la calor es fa sufocant, les ampolles d'aigua s'escalfen tan que és francament fastigós beure'n. Tot i això les consumim fins l'última gota.
De retorn a l'escola de Garmi visitem les instal·lacions: El despatx de la directora, el magatzem de material i les dues aules. Aquí hi ha una trentena d'alumnes per classe, però el seu aspecte a diferència dels nens i nenes de Kantakine és força millor. No hi veiem alumnes bruts i esparracats, i pràcticament tots duen sabates. Les fotografies del Dani aquí son memorables, la dedicació i entrega de la mestra Fanta encara ho és més. Ens volen demostrar que allí s'hi està fent bona feina i sense miraments ens descriu que els alumnes s'asseuen més aprop de la pissarra i del mestre en funció dels seus resultats escolars. Ens indica quina és la millor alumna i fa que llegeixi en francès per demostrar-ho, exhibeix la seva llibreta neta i polida amb tot d'exercicis escrits a les pàgines. Finalment abans de marxar tots els nens es posen drets i canten plegats l'himne de Mali. L'estampa em recorda una mica la de les escoles nacionals franquistes, evidentment no té res a veure.
Fa massa calor i això ens esgota tant que li diem al Tontó que potser seria bó deixar-ho fins la tarda, evidentment accepta la proposta i tornem a casa.
Després de dinar i fer una bona migdiada, amb el sol en retirada el Dani proposa caminar fins la duna que s'albira a l'horitzó. La Marta opta per quedar-se a la casa amb la mare i les nenes, i encerta. Mentre nosaltres caminem una bona estona sense aconseguir arribar a l'objectiu abans de fer-se fosc, ella juga amb la canalla. Juga però sobretot canta i balla a ritme de melodies africanes acompanyades de balls tribals. Passa dues hores amb elles però en l'anàlisi final d'un viatge de 14 dies acaben sent les més intenses i recordades. El cabell ros de la Marta és una atracció irresistible, disfruten molt tocant-lo, fins i tot després de que el cobrissin completament de trenes africanes el dia abans.Quan arribem el Dani i jo, en el pati de la casa s'havien ballat i cantat indistintament melodies africanes i catalanes, el 'corro de la patata', 'l'elefant' i alguna sardana.
Amb el sol pràcticament amagat a l'horitzó sopem a la terrassa de la casa, ens serveixen el sopar i ens deixen sols. Disfrutem molt aquell àpat, xerrem de les experiències viscudes amb una temperatura perfecta, quan acabem s'incorpora el Tontó i li proposem passar comptes de totes les despeses originades, ell accepta i seiem els quatre al voltant de la taula, els diners son secundaris i ens centrem en la seva relació amb el poble i la ONG. En aquest moment descobrim que s'amaga darrera d'aquest home seriós i introvertit, destapem el lideratge natural , i una loquacitat i sinceritat que evidentment li ha de donar un estatus i una respecte entre la gent de la comuna indiscutible. És el millor embaixador que la C.C.ONG podia trobar en aquestes terres.
Abans d'anar a dormir les nenes ens presenten a tres veïnes que han vingut a visitar-nos, som l'atracció del barri i no fan cap esforç per amagar-ho. Juguem una bona estona amb elles, les perseguim i elles corren rient i cridant. Totes elles van descalces, el terra és pedregós i les plantes punxen molt, però no semblen notar-ho. El Dani abandona el joc passada una estona i jo opto per quedar-m'hi una mica més. Demà és l'ultim dia i no sabem si podrem estar massa més amb elles. Les cinc nenes tenen entre 6 i 9 anys, i ara han decidit canviar de joc. Tot i que jo no parlo Songhai ni Pel, i que elles no parlen francès ,ens entenem. Unes hores abans la Marta i jo havíem ballat una sardana per mostrar-los un ball de casa nostra, els va fer molta gràcia pel que en aquest moment de total desinhibició em sol·liciten que torni a ballar. Accepto sense reticències i per fer-ho més entretingut acompanyo el moviment amb el ritme característic de la sardana `POM,POM,POM....POM,POM,POM' els agrada tant que xisclen i piquen de mans assegudes les cinc a terra. A canvi jo els demano que ballin per mi, i enlloc de fer-ho en conjunt ,com jo esperava, s'aixequen per torns i ho fan en solitari. Cadascuna balla al ritme d'una cançó que interpreten acompanyades per la resta que assegudes també piquen de mans. D'aquesta manera per una sola sardana obtinc cinc cançons amb els seus respectius balls, tots diferents. És evident que jo hi surto guanyant, però son elles les que duen la iniciativa, i jo només les segueixo. Fem tres rondes fins que a contracor decideixo acomiadar-me'n, respecten la decisió i no proven d'evitar-ho. Soc conscient que aquesta experiència que he viscut en solitari serà una de les millors del viatge.

Mali, un viatge iniciàtic. (4ª i 5ª Part)

2008-11-05T11:36:00.000-08:00

7 d'Octubre de 2008
De bon matí ens vam desplaçar a la parada d'autobusos la Gare Sogonikó, havíem comprat tres bitllets de la companyia Bani , atenent a la recomanació del Francés Sebastien, en un autobús que presumptament sortia amb destí Gao a les set del matí. Per algun motiu que nosaltres encara ara desconeixem no vam sortit fins les nou. El camí va ser etern, inacabable, esgotador, desesperant, brutal. Disset hores de recorregut en autobús, mil dos-cents quilòmetres. De Bamako a Homborí.
L'arribada de matinada: desconcert i foscor. La vila ,com gairebé totes, no disposa d'enllumenat públic, de fet no disposa de pràcticament res, així l'aturada enmig d'aquell no res ens va semblar d'un surrealisme inassumible. En francés de Timbuktú el xofer crida 'Homborí' pel que ens despertem d'una revolada, no pot ser només son les dues, i ells havien avançat que arribaríem a les nou del matí. No hi ha temps per pensar, baixem de l'infame transport, i quan encara provem de reaccionar els paquets i les motxilles ja son a terra. Estic tan desorientat que perdo els nervis: ' No pot ser aquí!' , 'Diuen que si!' replica en Dani. Ell s'enfada amb mi, jo amb ell, els dos amb la situació. Ens quedem la Marta i jo a peu d'una carretera que ens recorda la fi del mon mentre el Dani busca l'allotjament descrit al dossier de la C.C.ONG. Sorgeix en un racó Can Chez Lelelé. Ell ens reb, ens acull. Matalàs a terra,mosquitera i quatre troncs enfangats i el cel per sostre. Ara si vam dormir una mica , certament ens convenia.

8 d'Octubre de 2008
Amb la primera llum del dia ens despertem, ens sembla que hem dormit molt però realment només han estat cinc hores. En aquest país el moviment, la vida, arrenca molt aviat. No pot ser d'una altra manera, el clima no permet perdre el temps. El sol ben d'hora crema amb força i amb el pas de les hores impedeix qualsevol activitat, a les dotze del migdia tot s'atura, i es reprèn a les tres de la tarda.
El sol, imponent, implacable, escalfa aquesta terra fins els 45 graus a l'ombra el mes d'octubre. Tothom assumeix que les coses importants cal fer-les aviat abans que sigui insà caminar pel carrer.
De bon matí ho veiem tot des d'una perspectiva diferent a la de la matinada passada, sembla molt llunyà l'episodi de tensió de fa unes hores, i el 'petit dejeuner´ encara ho millora tot més. Decidim anar a trobar el contacte al poble: la parella Fanta (la mestra de l'escola de Garmi) i Tontó (un dels responsables de la C.C.ONG) a Homborí. Demanem als nens al carrer on viuen, tothom ho sap, son un referent per molts, i una desena de nens ens envolten i ens hi acompanyen sense massa pretensions però amb molta curiositat. Per anar a casa dels nostres nous amics hem de travessar tot el poble, seguim la carretera, i descobrim que tot plegat és tan nou per nosaltres com per ells. Tres blancs, un d'ells una noia rossa, caminen per la vora de la carretera, amb destí desconegut. Tothom, i vull emfatitzar aquest mot: TOTHOM, ens saluda, siguin a prop o bé lluny. L'activitat s'atura momentàniament al nostre pas, el motiu és ben clar: Som escandalosament exòtics. Aquesta és una sensació curiosa, que difícilment pots experimentar a casa nostra. En pocs minuts arribem a un tancat amb parets de fang grisoses, accedint per la porta principal hi trobem una casa i de seguit apareixen els amfitrions. Una rebuda cordial aviat retallada per una proposta irrebutjable, cal canviar d'allotjament, ens canviem a casa seva, en Rafael desde Sant Sadurní ha donat instruccions en aquest sentit, i ells no pensen contradirlo, i nosaltres tampoc.
Abans de fer el trasllat negociem amb en Lelelé el preu d'un servei de guia al Trekking del Pais Dogon, i fàcilment ,potser massa, ens posem d'acord en les condicions. Posteriorment descobriríem que la dita amb que s'omplia la boca `El meu capital son les persones no els diners´ era simple demagògia.
Dues motos de l'organització traslladen les motxilles d'un lloc a l'altre i asseguts al porxo de la casa mirem d'estendre ponts de relació amb una família que es troba en una òrbita vital molt allunyada de la nostra. El nucli familiar el composa el pare,la mare ,tres filles (Bintou,Dante i Bebe), i un nen (Boucari). Aquest últim és fill del millor amic del pare, viu massa lluny de l'escola per assistir-hi amb continuïtat, pel que ambdós pares de família han pactat que a canvi de l'acolliment a Hombori, ell treballarà en les tasques que li encomanin. Porta un parell de dies en aquesta situació i s'esforça per atendre tots els requeriments que li fan, amb aquesta actitud demostra que ell també entén la importància d'assistir a escola.
Juguem amb les nenes i el nen, i xerrem amb la mare, el pare ens prepara el dinar i ens avança que després de dinar conduirem les motos de l'organització fins un poblat a la muntanya on s'hi ha construït una bassa que recull les aigües pluvials. Aquesta visita s'emmarca en les tasques que tenim encomanades per la C.C. O.N.G, lliurar el material mèdic i la roba a l'hospital, als diferents poblats i a l'escola de Garmi; també fer un reportatge fotogràfic de les diferents infraestructures finançades per l'organització i finalment redactar un informe de tot plegat.
D'aquesta manera la tarda arrenca amb un trajecte inoblidable en moto per la carretera d'Hombori. Aviat abandonem l'asfalt i ens endinsem en la sabana. Les punxes ens esgarrinxen les cames nues en pantalons curts, unes brosses marrons s'enganxen als mitjons i a les sabates i també ens punxen els peus, en aquest país tot està preparat per sobreviure en les pitjors condicions, també les plantes. Fins i tot quan punxem per primer cop la roda d'una de les motos descobrim que reparar-ne una és feixuc però senzill, especialment si t'ajuden. Mentre col·labora en la reparació la Marta i en Dani albiren una dona que camina enmig del no res carregant al cap un farcell i a l'esquena un nadó envoltada per tres infants més. Venen d'algun lloc i s'adrecen amb naturalitat cap un altre, però ens sembla inexplicable que siguin allí. En aquest intercanvi cultural la Marta i el Dani els lliuren globus, potser no n'han vist mai cap abans, les cares no tenen preu, la de la mare tampoc, genial!
Amb la moto de nou operativa reprenem la travessa, i arribem a un poblat que penja de la falda d'una aquelles immenses muntanyes. L'organització hi ha construït una bassa que sadolla les necessitats d'aigua de la població, beure, netejar i rentar-se tot és possible amb aquesta aigua, la mateixa evidentment per les tres activitats. És tèrbola, marronosa, i em recorda el Llobregat quan ha plogut. El poblat té desenes de nens, i com és habitual ens envolten, s'ofereixen amb curiositat a ser fotografiats, riuen, criden. Tot plegat és una festa. Baixant per la muntanya ens presenten els nobles i els saludem amb condescendència, les dones encara no han tornat de treballar al camp. L'octubre és temps de recollir el mill i totes hi treballen de sol a sol, també cuiden els nens amb la col·laboració de les filles més grans, que carreguen els nadons a l'esquena embolcallant-los amb una mena de farcell de roba. La vida tracta desigualment les dones i els homes en aquest país. Cantem, piquem de mans al ritme d'una melodia rítmica,tribal que canten els nens. Ha estat emocionant. Abans de marxar hem de reparar una altra vegada una punxada, ens serveix per xerrar amb el Tontó de l'impacte insignificant dels beneficis del turisme a la comuna i de com es pot redreçar aquesta situació.De tornada el Dani m'enganya sobre la seva experiència en la conducció de motocicletes i accepto anar de copilot, un cop a casa em confessaria que no n'havia conduït mai cap però que volia tastar l'experiència.
Es fa de nit a la comuna d'Hombori i després de sopar marxem a dormir. L'habitació rescalfada per tot el dia de sol està a una temperatura sufocant pel que parem els llits al terrat de la casa. Malauradament un vent fort, a mitjanit, ens obliga a retornar a dins.

Mali, un viatge iniciàtic. (3a part)

2008-10-30T15:53:00.000-07:00

El soroll del carrer i les primeres llums del dia ens desperten, malgrat tot fem el ronso una estona fins que finalment ens llevem. Repetim Restaurant i prenem el 'petit dejeuner´ al local d'en Mohammed. Havíem convingut trobar-nos amb l'Amadou Dolo, el contacte de C.C.ONG, però fa tard. L'esperem neguitosos i finalment apareix. Avui hem de tramitar el nou visat d'un mes, i ell ens hi durà. Malauradament un cop lliurada la documentació ens informen que el podem recollir l'endemà. Impossible pensem tots tres, un altre dia a Bamako és massa, per això en Dani ,en contra de l'opinió de l'Amadou, es decideix a parlar amb el Cap de l'oficina d'immigració i visats. Demanem pel Cap i amb reticències aquest accepta rebre'ns , ens condueixen a un despatx i descobrim que el Cap és en realitat la Cap. Li preguem que agilitzi la tramitació, parlem d'Hombori, de l'Hospital de l'ONG, i , per sorpresa accedeix a facilitar la gestió, a la tarda el podem passar a recollir. Sortim d'allí eufòrics, n'Amadou no s'ho creu. Un cop fora del recinte el mateix Amadou s'ofereix a portar-nos a fer un tomb per la ciutat, li suggerim el conegut Point G. Aquesta talaia permetria una visió privilegiada de la ciutat però la contaminació ho impedeix. Lluny s'intueix el Níger, gegantí, brut, marronós, insalubre. A primera línea ben bé a peu de muntanya una piscina olímpica buida i mig esfondrada perpetua la imatge de decadència d'aquesta ciutat.
Baixem del turó i de nou l'amic Amadou s'ofereix , ara , a acompanyar-lo a la feina on podrem aprofitar la connexió d'internet per fer un cop d'ull al correu electrònic.
La sala principal està ocupada per tres persones, dues d'elles de més edat jeuen literalment estirades en un sofà. La tercera treballa en un ordinador. Una petita porta dona accés al despatx del nostre amic, presidit per una foto del seu fill i la seva dona. L'ordinador és extremadament lent.
En sortir li oferim dinar plegats i suggerim que trii un 'lloc normal' sense luxes de turista. En un carrer de terra amb arbres gegants a banda i banda, esquivem centenars de forats fins que estacionem el 4X4. Desde fora sembla una mena de caravana coberta amb plàstics, però quan creuem la porta sorgeix a l'interior un bar amb decoració entre africana i occidental. Allí hi ha força 'blancs' curiosament també els mirem sorpresos, en certa manera nosaltres ja formem part de la 'festa'. Convidem el nostre amfitrió a dinar: arrós, caldo i pollastre. Sempre he pensat que compartir el menjar consolida les relacions. Tot molt bó, allí mateix ens acomiadem del contacte, li agraïm el tracte, la consideració i la dedicació, interiorment tots tres esperem que conservi bon record de nosaltres. En sortir al carrer de nou caminem una bona estona fins que arribem a la Mission. Uns minuts d'espera i ens adrecem a recollir el visat. Amb els visat a la butxaca anem de cap a la parada d'autobusos on comprem els bitllets per viatjar l'endemà a Hombori. En taxi ,de retorn a casa, riem una estona per fi distesos, fins i tot ens permetem fer broma amb el passatger que penja de la porta posterior d'una furgoneta plena a vessar de gent.
Un cop a la Mission juguem a l'UNO i coneixem en Peter, danés en ruta per Àfrica, i li oferim anar plegats a sopar; ell accepta i de retruc s'afegeix el fotògraf francès del National Geografic,Sebastien. Tots cinc conformen l'expedittion internationel au Delices du Bamako. De camí al Restaurant en Peter m'explica que viatja per l'Àfricà per familiaritzar-se amb el continent i la seva gent, ho ha deixat tot a Dinamarca i el seu destí es Gàmbia. Allí treballarà amb un amic en un projecte relacionat amb la protecció de rèptils. En Dani ens condueix impecablement al lloc i demanem l'àpat. Trigarà força en arribar però de nou és boníssim. Conversem a estones en anglès, de tant en tant en francès, creuem el català i el castellà; la gran Torre de Babel discerneix el futur de l'Àfrica i del planeta en mans del nou gurú de l'occident, Obama. Ben entrada la nit aclarim els comptes i sortim al carrer. En aquell moment s'hi està produint una mena de tornado. La pols entra violentament als ulls, els papers volen en la foscor, alguna gent corre. Estic descolocat. El francès de cop es posa a cridar com un boig: ' En cinc minuts començarà a ploure molt, marxem, marxem!'. Ens mirem els uns als altres i li fem cas, de fet tothom fuig a amagar-se, nosaltres malauradament tenim una estona fins la Mission. El Dani marca el camí, és fosc, el vent ens cega, però ell no dubta, pren una direcció i com sempre el seguim. Pel camí la gent arrecerada sota els balcons ens mira i riu fort, nosaltres també riem i correm. Ja plou i fort, cent metres més i arribem. El camí era l'encertat som a casa. El diluvi es consolida i sincerament tinc una mica de por. Plou i molt, com feia molt temps que no veia ploure. La pluja no afluixa i s'allarga prop d'una hora , en Mohammed assegut al sofà ja ens ho havia avançat, un tro trenca la uniformitat del so de la pluja i marca l'inici del declivi de la precipitació. Com si es tractés d'una traca final de Festa Major marxa el llum però tots plegats seguim jugant a l' UNO. Disfruto molt observant aquest grup de gent en que s'hi barregen les diferents llengües en la instrucció de la normativa als neòfits , i després mentre dura el joc, amb aquella barreja de caràcters, cultures i costums. Al voltant d'una mateixa taula dos francesos, un malí, un danès, i tres catalans, riuen plegats fins ben entrada la nit.

Mali, un viatge iniciàtic. (2a part)

2008-10-29T12:31:00.000-07:00

La llum del dia ens va permetre apreciar la composició del quadre que incloïa un llit dur, un ventilador de sostre, una cortina de plàstic, un plat de dutxa amb rentamans i un estucat de mosquits esclafats. Em va costar molt dormir, a la Marta menys, i al Dani ,castigat per la direcció de l'hotel a dormir en una altra habitació, gens ni mica. Potser per això l'endemà va ser el primer en llevar-se. En cinc minuts vam estar llestos i sortíem al carrer. Amb una amplada de cinc metres d'una terra vermellosa, sense asfalt, com una mena de pista per jugar a bales gegant, això a Mali se'n diu carrer.
Uns metres més enllà albirem l'asfalt i la voràgine de Bamako. Vehicles de tota mena amunt i avall, fums blanquinosos que brollen pels escapaments que perpetuen l'espesa boira que cobreix sempre el cel de Bamako. Els primers minuts són d'autèntic xoc cultural, caminem en fila, ràpid, el primer fixa un objectiu inexistent i els altres el seguim. El ritme del nostre pas és frenètic, som molt conscients que fa molts minuts que no ens creuem amb cap altra persona de raça blanca.
Sembla que els carrers estiguin per acabar, o potser tot el contrari i que tot just s'acabin de començar a construir. Els edificis vells i bruts ocupats per infinitat de negocis, de totes menes, s'ofereixen als passejants; tot i que és evident que hi ha moltíssimes més botigues que compradors aquest fet no sembla importar gens a ningú més que a nosaltres. Els venedors no criden, no ofereixen res, no aturen el passejant, només seuen i esperen.
En la corredissa fem cap a la Mission Catholique, una de les opcions d'allotjament barat de la guia Lonely Planet, i hi entrem. En el petit tour que ens ofereix en Mohammed decidim traslladar-nos-hi . Un taxi, quatre sacs, quatre motxilles,tres persones i un conductor.
La Mission Catholique serà el nostre refugi, i de veritat, quan ens sentim sadollats i cansats de l'urbs.
De nou sortim al carrer i el ritual es repeteix, ràpid, de nou sense rumb, la catedral, el gran mercat i els carrers farcits de gent. Hem caminat molt i de pressa, veiem una mena de Restaurant i hi entrem. S'anomena ' Les delices du Bamako' potser per tot plegat, potser per res en concret, les pizzes i l'aigua semblen les millors del mon. Assaborim el menjar mentre observem a l'exterior el jove que ens ha perseguit tot el matí des de que vam sortir de la Mission Catholique. Passada una bona estona desisteix i marxa. Ens ho prenem amb calma i xerrem entre nosaltres i amb un noi que es presenta com a membre d'una productora de cinema espanyola que roda una película ambientada a Mali. Finalment marxem , estem cansats i per això tornem cap a casa, passem pel mercat dels artesans i hi veiem caps de mico,serps i més animals dissecats; i la pobresa i els nens, i l'aigua podrida d'un color gris platejat gairebé brillant als carrers i al clavegueram exterior. Això , desgraciadament, també és l'Àfrica. Dediquem els últims alès del dia a conversar amb la Laetitia, parella d'en Mohammed, que alimenta un cadell de gos malalt,famolenc. En Mohammed és originari de Timbuktú, ara resideix a mig camí entre Bordeax (França) i Bamako, subsisteix amb la compra-venda de vehicles de segona mà, i en paraules seves aprofita les millors èpoques de l'any de cada lloc: a l'estiu a França, a l'hivern a Mali.
Juguem a l'UNO amb ella i després sopem al Restaurant d'enfront de la Mission. El mateix Mohammed va cedir-ne l'explotació al seu nebot quan va marxar i ara ens l'ofereix. Hi sopem prou de gust, petem la xerrada amb un francès que afirma treballar per National Geografic França fent retrats de persones; viatja pel mon , especialment per Àfrica i s'ha guanyat , diu, un nom africà. Parla molt d'ell mateix , però realment coneix la zona i la seva gent. De ben segur passa massa estona sol. Finalment decidim anar a dormir: una dutxa i un llit amb mosquitera, em vaig adormir força més ràpid.

MALI, un viatge iniciàtic. (1a Part)

2008-10-23T16:42:00.000-07:00

Les sales d'espera dels aeroports són llocs molt curiosos. En aquest viatge que arrencàvem vam presenciar com un centenar de turistes britànics corrien amunt i avall , entre rialles, enduts per una caòtica reubicació de porta d'embarcament. En la mateixa sala si no haguéssim sabut on havíem d'anar, la presència de mig centenar d'homes i dones de raça negra fent cua ens ho hauria posat força fàcil.
Set hores, llargues, d'avió ; després de 2 enlairaments i un aterratge exemplars, vam tenir el primer glop de realitat. L'aparell toca terra Malí amb excés de velocitat i rebota violentament, s'entregira a l'esquerra i de sobte s'adreça i de nou contacta amb la pista, ja de forma definitiva. Ningú s'esvera, ningú s'espanta, tampoc el conjunt de musica que ocupa bona part de la cabina acompanyat dels seus instruments tradicionals, només els tres dormilegues de la fila 19 es desperten d'una revolada, som els únics sorpresos. En cinc minuts hem sortit a l'exterior i sentim l'alè d'aquesta terra, humit, calent, francament empalagós.
El país vol demostrar que té mitjans i ens fan pujar a peu d'avió a un autobús, recorrem poc menys de cent metres i ens fan baixar. Ara penetrem en una mena de terminal on se'ns fa saber que toca complimentar la documentació per accedir al visat sejour de 5 dies. Allí mateix coneixem el nostre contacte que ens esperava, ell intercedeix per nosaltres amb l'agent dels visats i després amb el cap de duanes quan aquest últim no veia clar la procedència i sobretot el destí dels nostres paquets de la CC ONG. Un cop a fora mitja dotzena d'espontanis ens envolten i s'ofereixen per col•laborar en el que els diguem, el contacte els ignora, nosaltres l'imitem. Carreguem tot plegat en el sostre d'un 4x4 i l'Amadou , així es diu, ens porta a l'hotel escollit per l'organització, Hotel Yamey. Cansats, suats i perqué no una mica espantats triguem una estona en adormir-nos. Son les cinc de la matinada quan haguem descansat ho veurem tot diferent.

MALI, un viatge iniciàtic. (Introducció)

2008-10-20T11:49:00.000-07:00

Les dades estadístiques diuen que Mali és el quart país més pobre del mon. No disposa de gairebé cap infraestructura industrial i molt poca viària, tot just una carretera que travessa el país i una línia de ferrocarril que arrenca a la capital Bamako per marxar cap a l'oest en direcció al Senegal. El turisme de masses no s'hi consolida precisament per aquesta manca d'infraestructures bàsiques, en molts punts del país el corrent elèctric fa poc més de cinc anys que hi va arribar, i l'aigua corrent i el clavegueram son un capritx del que gaudeixen parcialment els habitants de la capital. Amb tot això per endavant encarar un viatge per lliure a aquestes contrades podria semblar una estupidesa però precisament això és el que el feia més interessant.
Dies abans de la sortida el nostre company de viatge en Dani havia contactat amb una ONG que treballa a un poblet perdut a l'est del territori, en una zona coneguda com la comuna d'Hombori. Aquest indret és força famós entre els escaladors per que hi ha la Main de Fatma, un pedrot monumental enmig de la sabana africana, que un bon dia un escalador català anomenat Salvador Campillo va començar a explotar turísticament. En aquest lloc tan remot fa vuit anys amb unes plujes molt intenses es va enfonsar una escola rural i per reconstruir-la es va constituir aquesta ONG. Nosaltres havíem de col•laborar-hi traslladant material mèdic i roba als responsables locals del projecte en quatre sacs de 25 quilos cadascun. No us enganyaré, inicialment volíem portar els sacs i marxar ben ràpid, ens hi havíem compromés però la zona no tenia cap atractiu especial en el viatge, més aviat ho trobavem un destorb. Ara bé, en la crònica us adonareu que moltes vegades el que esperes que sigui el millor és finalment el pitjor, i precisament el que esperes que sigui el pitjor et sorprèn i es torna inoblidable. Citant el text que presideix la pàgina fotogràfica del nostre company de viatge, fotograf i amic Dani:

Ens caldran algunes coses per al viatge.
No moltes.
Un sarró buit. Un fort, tossut desig. Un estel. Res més.
Potser una flor. Beuràs a les fonts.
Menjaràs el que et donin, que no serà pas molt.
Dormiràs al ras.
I si et lladren els gossos , no aturis el pas ni tinguis por.
Lladren perquè camines!
és la por dels coixos que voldrien tothom quiet.
El viatge fa créixer l’ànima, posa guix a la humanitat. És obertura al món, ample, com l’horitzó, desconegut, atzarós, fantàstic.
Tot caminant, emergeix un continent inèdit.
El viatge és part de l’home nou.
El viatge és risc. És exposar-se. Sortir de la ciutat, segura de seguretats, per tastar la intempèrie. Per posar-nos en mans del desconegut.
Abandonar-se als vents. A la nit. A la negra nit. I no aturar-se.
Perquè res no ens és donat als humans sense esforç.
Perquè no som: aprenem a ser cada dia

Espero que la crònica us colpeixi tant com ens ha colpit el viatge a nosaltres.

ONE WORLD, ONE DREAM, FREE TIBET!

2008-08-08T09:10:00.000-07:00

Fa pocs minuts que la cerimònia d'inaguració dels Jocs Olímpics de Pekin ha acabat. Pels amants de l'esport com jo aquesta cita és especial, més quan la meva generació va complir els divuit anys el 1992 amb l'olímpiada de Barcelona.
Imagino que com és tradicional el President del COI quan els clogui dirà allò de `aquests han estat els millors jocs de la història´, i potser si tot plegat funciona en la línea de la cerimònia d'inaguració tindrà raò.
Les autoritats xineses ens han ofert una meravella organitzativa que ha resaltat les bondats de la civilització oriental, totes elles de solvència contrastada i importància indiscutible; ara bé, com s'ha arribat fins aquí? Com la comunitat internacional ha permés que un estat que empresona la disidència, no permet la llibertat d'expressió, retalla l'accés als mitjans de comuncicació, restringeix internet, i en general no respecta uns mínims les convencions de drets humans, organitzi uns jocs.
És cert que els xinesos necessitaven algun esdeveniment així, i també admeto que potser aquest gran aparador que son els jocs pot empènyer un país fonamentalment pobre; però malgrat tot no comparteixo que se'ls hagi concedit aquest privilegi, més quan molts dels compromisos adquirits amb la comunitat internacional finalment s'han incomplert.
La realitat de l'estat tibetà envait per motius geo-estratègics és deplorable, sotmés a una mena de neteja ètnica basada en la repoblació de la zona amb immigrants xinesos, atempta contra el dret internacional més bàsic, i tanmateix la reacció de la comunitat internacional mostra reaccions fastigosament tèbies.
Seguiré els Jocs per que m'agrada l'esport desde que era petit, però no em cansaré de reivindicar un Tibet lliure.

Salut, Força i Independència! (també pel Tibet)

Euskadi, i la Consulta Popular a l'octubre del 2008

2008-06-27T09:43:00.000-07:00

Si mai abans no m'havia decidit a parlar de la qüestió d'Euskal Herria en aquest bloc era perque en els darrers temps declarar-se pro-abertzale s'ha convertit en si mateix gairebé en un delicte. Parteixo de la base que compartir l'objectiu màxim de la reivindicació vasca és legitim quan s'enten que el camí per arribar-hi s'aparta dels mitjans violents d'algunes organitzacions. Tanmateix penso que la demonització dels qui es manifesten obertament independentistes a Euskal Herria ha arribat a un punt de deliri polititzat. Aquesta situació inicialment va ser alimentada per la versió més filo-feixista del PP, em refereixo a la de l'11 M; però que ara es veu legitimada per la postura entre electoralista i perversament bel·ligerant de la resta de formacions polítiques de pes al Pais Vasc menys el PNV.
De cap manera em manifestaré un seguidor cec del Partit Nacionalista Vasc, tinc memòria, i recordo que la dreta vasca va fer costat a l'aixecament militar del 36, i per tant de tot plegat només em solidaritzo amb la vessant secessionista.
Ara bé, les propostes del Lehendakari, en el marc de la post-treva, em semblen interessants i fins i tot conciliadores. Molts dirieu que un cop represa la violència no hi ha conciliació posible, que la única via ha de ser l'actuació policial; i potser en algun sentit teniu una mica de raò. Malgrat tot us heu plantejat si arribarem enlloc per la via de la repressió? Cadascun dels familiars de presos vascos us explicarien històries per no dormir vinculades amb els seus, d'aquelles que HUMAN WATCH ha denunciat en alguna ocasió que succeixen a Espanya. La repressió genera odi i l'odi afiliació , no política, sinó quelcom pijor encara sentimental, que és aquella que s'alimenta de la necessitat de revenja. D'aquesta manera penso que no anem enlloc.
El Lehendakari avui ha sotmès a votació al Parlament Vasc una proposta de consulta popular (no referendum) per l'octubre d'enguany on es preten plantejar als ciutadans vascos dues preguntes:
1. Està vosté d'acord en recolzar un procés final dialogat de la violència, si previament ETA manifesta de forma inequívoca la seva voluntat de posar-hi fi per sempre?
2. Està vosté d'acord que els partits vascos, sense exclusions, iniciin un procés de negociació per arribar a un Acord Democràtic sobre l'exercici del dret a decidir del Poble Vasc, i que aquest acord sigui sotmès a referèndum abans que s'acabi l'any 2010?
Després de llegir les dues preguntes intueixo que la participació de `totes´ les forces polítiques (algunes actualment il·legalitzades com a l'època de Franco) pot provocar clares desafeccions, però la resta perdoneu-me però em sembla d'una redacció exquisita.
Abans quan destacava la diferència entre la Consulta Popular i el Referèndum ho feia recordant que l'únic argument del govern socialista contra la convocatòria rau en la pressumptament incompetència del govern vasc per convocar els segons.
L'estatut vasc, ratificat com el català a les Corts Espanyoles, estableix que el seu govern pot convocar consultes populars (sense valor jurídic) però no referèndums (que si en tenen). Aquesta discussió acaba amb l'amenaça del dimoni centralista amb allò tan recurrent a l'escola `ara li dic al professor!´ que en el cas espanyol és el Tribunal Constitucional. La gràcia d'aquest rau en el fet que les seves decisions s'inclinen en una direcció o en una altra en funció de les lleis de la natura (o de les necrològiques) que van modulant les majories de dretes o de menys dretes.
Personalment em sembla surrealista que tots plegats acceptin que el sistema va així.
La consulta, com l'Estatut de Catalunya, com qualsevol altra iniciativa que gosi ferir les susceptibilitats de les essències de la patria espanyola s'ha de sotmetre al Tribunal Constitucional i per tant passar pel sedàs de l'espanyolitat centralista personificada en aquella institució.
No em sembla que tot plegat sigui massa democràtic, ni lliure, ni raonable; simplement és com sempre ha sigut, (cada dia ho tinc més clar) i com sempre serà. Per que l'Espanya Federal no existeix, els partits d'Esquerra a Espanya son un somni del que ens hem despertat suats i amb el cor accelerat; i l'Espanya de les Autonomies com la transició i la memòria històrica un engany majúscul que no s'ha cregut ningú, ni els seus grans impulsors la ultra-dreta reconvertida a pseudo-centre i mai jutjada pels crims comesos en la nit del Franquisme.
De tot plegat em quedo amb una petita reflexió: Com el govern socialista i d'esquerra de l'Espanya Europeista i progre del Sr.Zapatero impedirà aquesta consulta a Euskadi? Si la gent lliurement s'adreça a les seus de votació seran reprimits per les forces d'ordre públic? L'Exercit sortirà al carrer per defensar `la indivisible unidad de España´? Els vascos i vasques faran un exercici de fidelitat a les institucions espanyoles i s'abstindran de violentar els sentiments d'Espanya?.
No ho tinc clar. No oblidem que amb els vascos allò de tancar l'aixeta del finançament no funciona, ells tenen aquella coseta anomenda Concert Econòmic que els inmunitza davant la coacció econòmica que tants cops ha patit Catalunya.
Salut, Força i Independència!

Roma, la ciutat eterna (3ª part i última)

2008-06-18T07:36:00.000-07:00

El viatger obsessionat amb endur-se alguna cosa dels llocs per on passa pensa que fotografiar-ho tot és una bona manera de romandre allí per sempre. Alguns més romàntics mirem de recollir una mica de terra i confirnar-la en un pot de vidre. Més enllà de l'estrictament decoratiu, cada cop que contemples l'envàs hi retrobes les vistes, les olors, els gustos d'una terra llunyana i sovint enyorada.
Recorrer una ciutat com Roma i en abandonar-la creure que l'has copsada en la seva totalitat és una estupidesa. Malgrat tot sempre que he visitat un indret nou he mirat de complir l'expedient al màxim i no deixar pràcticament res important per veure. Amb aquesta filosofia arrencava el nostre tercer dia a Roma, i amb aquesta filosofia vam planificar un recorregut llarg, ambiciós i tal vegada esgotador per una jornada que va començar a les 9 del matí a la parada de metro de Cavour.
Roma té centenars de referents histórico-artítics per tot, el visitant es veu obligat a seleccionar-ne uns quants. Els criteris que cal aplicar es poden centrar en la rellevància del lloc en si mateix, la seva majestuositat estètica, o fins i tot per la importància de les obres mestres dipositades en el seu interior. Tot i així la tria pot acabar amb una llista ben llarga. Nosaltres vam escollir copsar el bò i millor de Roma que ens quedava per veure amb el següent ordre: San Pietro in Vincoli; Santa Maria Maggiore; Piazza della Republica; Santa Maria delli Angelli; Fontana dei Tritone; Fontana di Trevi; Templo d'Adrianno; Pantheon; Piazza Navonna; Santa Maria Sopra Minerva; Il Gesú; Ara Pacis; Piazza Campidoglio; Musei Capitolini.
Cadascuna de les visites mereixeria un comentari específic però em quedaré només amb algun.
A la Via Veneto a prop de la Fontana dei Tritone hi trobem una petita esglèsia de l'ordre franciscà amb un cementeri al seu soterrani. Aquesta visita apareix a ben poques guies però si la fas costa d'oblidar. Mitja dotzena d'arcades farcides d'ossos humans dels monjos franciscans morts al llarg dels anys, que conformen una mena de collage macabre exposat als visitants com una mena d'obra d'art gore. La Marta tot i que estava advertida va quedar impactada i tot just vam estar-hi 5 minuts abans de marxar-ne volant.
A la Piazza della Republica apart de diferents hotels de luxe hi trobem una mena de façana antiga que se suposa és l'entrada d'una altra de les moltes esglèsies de Roma. Hi vam entrar per casualitat, i l'experiència ens va servir per no resistir-nos a entrar a cap altre lloc, per miserable i petit que semblés. La façana en qüestió amaga un temple espectacular. Molt ampli i amb coloracions i llum sorprenents.
Santa Maria sopra Minerva és molt coneguda per l'obelisc que s'aixeca enfont de la seva entrada custodiat per un elefant preciós. La majoria dels obeliscos de la ciutat tenen un orígen Egipci i en molts casos van ser `cristianitzats´amb la col·locació d'una creu al capdamunt.
Els Museus Capitolins a la Piazza Campidoglio son una fenomenal mostra de bona gestió museística de la ciutat tan com en l'altre extrem ho son els Foros romans d'una pèssima feina conservadora. De totes totes els primers bé mereixen perdre-hi una tarda sencera i de pas pendre un capuccino a la seva terrassa amb unes vistes privilegiades de la ciutat.
Una darrera curiositat, vam dinar en un Restaurant a cinquanta metres del Pantheon , aquest establiment conserva el diploma que l'acredita com a guanyador del concurs nacional de pizzes d'itàlia el 1998. Si bé és cert que no fa quatre dies del premi podem acreditar la seva qualitat i la moderació en el preu.
Només engrescats pel bon sabor de boca que ens deixava una jornada molt completa que ens va sadollar de sensacions inoblidables; destroçats, adormits i un xic tristos vam encarar el camí cap a `casa´ sabent que l'endemà un avió ens retornaria a Barcelona.
...
De nou dempeus vam descobrir que Roma es volia acomiadar de nosaltres amb llàgrimes als ulls, el cel ben enuvolat va descarregar al llarg de tot el dia i de forma intermitent xàfecs. Seguint la recomanació de l'amo de l'hotel vam provar de localitzar una petita esglèsia pels volts de les Termes de Caracalla. No ens en vam sortir, en canvi si vam vivitar algunes altres petites esglèsies amagades pels volts del Pallatino. Més tard amb el regut agre de la visita estruncada a la Bocca della Veritá de la primera jornada, ens hi vam apropar de nou, i aquest cop si amb la col·laboració d'uns ciutadans Japonesos ens hi vam fer una fotografia. Un cop fora del temple, i de nou acompanyats per una pluja persistent ens vam decidir a creuar el Tiber en direcció al Trastevere. Si em permeteu la comparació aquest barri romà em recorda al Brooklyn Neoyorkí, un cop creuat el riu es mostra absent del que succeeix a la gran poma, esdevé una mena d'oasi en que desgraciadament les diferències econòmiques s'aguditzen. Deixant de banda la bucolitat d'algunes zones del barri hi descobrim els primers gratacels, les botigues de tot a un euro, i ens costa més trobar la referència constant al passat Imperial i gloriós del centre històric.
Malgrat tot, i havent dinat en un Restaurant força agradable, el vam abandonar contents d'haver visitat el tan conmemorat barri del Trastevere. La recta final d'aquest vitage va recòrrer la part posterior del Forum Imperial, la part baixa del Pallatino, i finalment el Circo Massimo. Amb les maletes a coll pujàvem al tren a l'estació de Termini amb destí a Fiumicino. Retards en la sortida, amb canvi de porta d'embarcament inclós, i una bona estona per llegir i pensar. La ciutat eterna quedava enrera, mirant endavant la feina, els amics, la familia i molts destins futurs esperant que es creuin els nostres desitjos i les seves virtuts.

Roma, la ciutat eterna (2ª part)

2008-06-09T11:34:00.000-07:00

Després del bateig romà del dilluns, vam decidir pendre'ns una mena de repòs solar en la segona jornada, pel que vam optar per una altra de les visites imprescindibles de la ciutat eterna, els Museus Vaticans. Visitar Roma oblidant-los és , mai millor dit, un pecat; però cal tenir en compte que no és possible passar per allí sense invertir-hi com a mínim un matí sencer. Amb aquesta mentalitat, de nou, vam llevar-nos aviat i després d'esmorzar vam estrenar la targeta de metro(14€) de tres dies adquirida el dia abans.
Els Museus Vaticans son els més visitats de la ciutat, i sempre s'hi formen llargues cues a l'entrada, per això és interessant anar-hi ben d'hora. Malgrat tot vam esperar mitja hora abans no vam entrar dins. L'entrada com totes a Roma és cara, però les obres d'art que contenen compensen l'esforç econòmic.

No faré un classe magistral d'història de l'art, no en seria capaç tampoc, però no passen desapercebudes les estances dels diferents Pontífex decorades per pintors com Miquel Àngel o Rafael, amb la Capella Sixtina com a màxim exponent dels mateixos. Tot plegat gira al voltant d'aquesta última. De fet el recorregut travessa decenes de sales, ara escultures clàssiques, pintura moderna, tapissos, mapes, el pati amb la pinya, més escultures i al final la cirereta que és l'obra de Miquel Àngel. El Museu està ben pensat i no es fa pesat, al contrari. Vam invertir-hi tot el matí i un cop fora vam dinar en un Restaurant típic italià amb un preu acceptable. Un cop omplert l'estòmac ens vam dirigir a la plaça de Sant Pere del Vaticà i a la Basílica de Sant Pere.
Travessant la frontera italo-vaticana irromps en la magnífica plaça de Sant Pere, dissenyada per Bernini, transmet el poder de qui la va manar construir i amb quina intenció ho va fer. La perfecció de les formes, la magnificència del conjunt, la monumentalitat de les dimensions, tot et fa sentir `qui remena les cireres´ en aquest mon més enllà dels amos del petroli i la Coca-Cola.
La Basílica de Sant Pere contruida en diferents fases per Bramante,Rafael,Sangallo i Miquel Angel és espectacular. El darrer dels artistes a més hi va deixar la coneguda `pieta´, una escultura de marbre preciosa que no et pots perdre si la visites.
Cada racó et descobreix un tresor nou, però la `cirereta´es troba al subsol amb les tombes dels Papas, inclosa la del recentment traspassat Joan Pau II.
Després de recòrrer les fonts de la plaça per refrecarnos i reomplir les ampolles d'aigua, vam reempendre el recorregut en direcció al Castello Sant Angello. Havíem planificat una ruta ambiciosa que vam acomplir amb escreix però també amb certa intolerànica i hipersensibilitat fruït del cansament. Aquesta ruta ens havia de dur cap el Palazzo de Justitia, l'Ara Pacis, la Piazza del Popolo (amb les dues esglèsies bessones), la Piazza Colonna (amb la Colonna d'Adriano) i finalment la Piazza di Espagna (amb la conegudíssima escalinata).
Si teniu un mapa de Roma a mà us adonareu que tot plegat és una pallissa, mai millor dit, monumental. Desde allí només ens va quedar agafar el metro a la parada di Espagna fins a San Giovanni.

Roma, la ciutat eterna (1ª Part)

2008-06-02T15:53:00.000-07:00

La darrera setmana vaig tenir el plaer de tornar a visitar la ciutat eterna, Roma. Després d’una fugissera visita el 2002, aquesta vegada pretenia aprofitar l’experiència i els coneixements que vaig adquirir per mostrar-la amb tota la seva monumentalitat a la Marta.
Roma és d’aquelles ciutats que es poden visitar més d’una vegada i encara i així descobrir-hi nous racons. Amb aquesta filosofia ens vam pujar al vol de la companyia Vueling de les 6:40 del matí, el passat dilluns; i en poc menys de dues hores ja erem a l’aeroport de Fiumicino.
A l’interior de l’aeroport hi ha una estació de tren que et porta directe al centre de Roma per 11 euros per persona, però també un servei d’autobusos privat que et deixa a la porta de l’Hotel per 14 euros. L’elecció, molt senzilla: l’anada en bus la tornada en tren.
En tres quarts ja erem al número 1 de Via dei Valeri ben a prop de l’esglèsia de San Giovanni in Laterano. Vam escollir aquest hotel , en aquest cas Bed & Breakfast, per la seva proximitat al centre històric i als principals mitjans de transport públic. Efectivament en un trajecte de 5 minuts trobavem un parada de metro, en un de 3 el bus, i en un de 15 el Colosseo; inmillorable.
Sense perdre el temps i un cop vam haver deixat les maletes a l’habitació, ens vam dirigir al carrer, directes a San Giovanni in Laterano i després al Colosseo. En poc menys de 20 minuts hi erem, la sensació de ser enmig del rovell de l’ou de la civilització occidental t’amara i et fa sentir petit, i privilegiat alhora. Roma és un univers pràcticament inexplorat, la seva riquesa arqueològica la fa gran però alhora impedeix el seu creixement, sense anar més lluny el Metro no ho fa per l’aflorament constant de restes arqueològiques.
El Colosseo es visita pagant una entrada de 14 € que també permet l’accés al Foro i al Palatino. Les tres visites son ineludibles, fonamentals per entendre perquè va irradiar amb tanta força a tot Europa la romanització.

La visita de l’interior de la icona per excel•lència de Roma, amb permís de la lloba Capitolina, és brutal. La immensitat de l’edifici dona una idea de les capacitats dels arquitectes de l’època. La imaginació, contaminada per Hollywood, et porta a imaginar lleons cruspint-se cristians i lluites de gladiadors. Per altra banda torna a la memòria aquella frase `Panem et Circenses´ com a expressió màxima de la perversió del poder.
En definitiva una plaer de totes totes.
Després d’un primer tast històric, vam decidir dinar amb vistes al mateix Colosseo, tot just 1 horeta per agafar forces per la visita maratoniana al centre neuràlgic de l’Arqueologia romana.

En quatre hores vam passejar pel Palatino, pel Foro Imperial, el Foro d’Augusto i el de Traiano, passant per la piazza dil Campidoglio, el mercat Traiano, la columna Traiana i el monument a Vittorio Emmanuel II.

El primer dia de calor de l’estiu italià es va fer suportable només per la presència constant de fonts d’aigua potable i fresca que brollen a tot hora en molts racons de la ciutat. La Marta a primera hora de la tarda ja havia patit la metamorfosi a gamba, i amb un principi d’insolació s’arrossegava pels carrers romans. Un descans la va fer revifar una mica, i ens va permetre arribar al Teatre d’August, i a la Piazza de la Boca de la Veritá.
Només uns metres més enllà vam passar ben a prop del Circo Massimo, ara una gran esplanada rectangular amb els extrems arrodonits i una mena de talusos suaus a banda i banda , que recorda el que devia ser un gran espai per l’espectacle de les curses.
De retorn a l’hotel vam decidir dutxar-nos i buscar un lloc on sopar a les 21 hores, gairebé impossible. Finalment amb força gana vam arrencar-li una pizza de sèrie B, al botiguer de l’únic local de la Plaça de San Giovanni que quedava obert. En menys d’una hora tornàvem a ser a `casa´ i abans de les deu de la nit ja erem al llit. L’endemà ens esperaven els Museus Vaticans i la Plaça de Sant Pere!

El Gorro Frigi, i l'escalada

2008-05-16T04:38:00.000-07:00

Fa anys amb motiu de l’Aplec de Sant Ramon per la meva condició de President dels Amics de la Sardana vaig tenir l’oportunitat de fer el tradicional discurs al peu de l’ermita. En aquella ocasió vaig reflexionar sobre el paper que té la muntanya de Sant Ramon per tots els qui la vivim com a referent. Ella ja hi era molt abans que la pròpia ermita, que el camí, que les persones que habiten la seva falda. Ella hi era desde el principi; i per tant el respecte amb que cal tractar-la, mirar-la, gaudir-la ha de ser proporcional a la seva importància.
L’entorn natural, però en especial les muntanyes son un veterà company de viatge de la humanitat, només d’aquesta manera s’explica l’irracional impuls de l’èsser humà per conquerir-ne el cim. Quan fas cim sents una satisfacció tan intensa com breu, precedida per un nou impuls irracional per coronar un nou objectiu. No parlo d’aquell substrat competitiu que tots tenim implantat en el codi genètic, sinó més aviat d’una necessitat cega d’explorar allò nou, de trobar indrets presumptament inhòspits i solitaris, on trobar-se un mateix.
La disciplina que aplega la combinació perfecta de repte físic i de capacitats tècniques, l’escalada, permet explorar aquesta `alter vitae´.
Vaig entrar en aquesta disciplina de la mà d’un experimentat amant de l’escalada, ell em va ensenyar a dominar la tècnica,a respectar les mesures de seguretat, i a disfrutar per sobre de tot de les fites que es van assolint.
Per força la persona amb qui escales és molt més que un company d’aventures, per força ha de ser un bon amic i potser també alguna cosa més. Confies la teva vida a les seves accions i atencions, sense miraments. I evidentment ell fa el mateix amb tu. És una relació de confiança portada a l’extrem, confiança en aquest cas de totes totes cega. La relació es basa en la complementarietat, i es manifesta en el relleu de les funcions. L’escalada requereix confiança també en un mateix i serenor personal, quan algun factor actua en precari és vital que el binomi assumeixi les responsabilitats i tibi de la parella. Precisament aquesta interacció converteix el fet d’escalar en quelcom més enllà de la disciplina esportiva, i transporta els practicants a un terreny on recuperen l’essència d’un mateix, gairebé d’una manera mística.
Fa quinze dies vaig coronar el Gorro Frigi amb el meu mestre, en Dani, va ser una experiència físicament molt dura, però sentimentalment plena. La significació familiar que tenia aquest cim per mi van fer l’ascensió un bri més intensa. El 23 d’Abril de 1947, 61 anys abans, el FNC havia sorneguejat el règim de Franco amb el desplegament d’una estelada en aquell indret amb motiu de la visita de Franco al monestir. Asseguts al cim no vaig ser capaç de mirar al meu voltant amb massa atenció, el cap volava a altres èpoques, a altres indrets. Un cop baix em vaig adonar que hi hauré de tornar per viure amb la intensitat que mereix aquella visió, aquell mirador, aquella fita.

Salut,Força i Independència!

ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA

2008-03-27T03:13:00.000-07:00

L'onze de setembre de 2005 vaig formalitzar un anhel personal, gairebé de justícia familiar, en entrar a formar part de ple dret a Esquerra Republicana de Catalunya. La meva decisió no va tenir res a veure amb aquella suposada onda de frescor política que desprenia el partit, i aplegava molta gent descontenta amb altres opcions. La meva decisió es va fonamentar en allò que altres companys ja han dit en moltes ocasions en altres blocs, Esquerra gestiona política i sentiments. I per això és un formació que en aquest sentit camina sola. De tant en tant i de forma interessada els altres han volgut acompanyar-la però aviat se'ls ha vist el llautó i de nou els camins s'han hagut de separar. Ens trobem davant d'un moment vital per Esquerra. Ahir en vaig ser conscient plenament; tot i que arrencava d'una posició de preocupació, vaig copsar que tots plegats volem el mateix. Vam tocar sostre a les eleccions del 2003? Estic segur que no. Esquerra preten crear una corrent d'Esquerra amb sentit nacional que aplegui les inquietuds de la nostra societat en matèria social, i alhora reculli el bó i millor de la conciència nacional. Que faci camí cap a la Independència, i que per molta gent aquesta sigui l'instrument del benestar i la cohesió social de Catalunya. L'ideòleg parlava d'anar en transport públic després de molts anys d'anar en autobús; fins i tot el Secretari General en la seva darrera visita a Sant Boi s'en feia ressó. És cert cal aplegar, de nou, els milers de persones que van confiar en Esquerra, potser obrint-los els ulls davant d'un procés de revitalització interna transparent i públic, sense personalismes, i sobretot amb la idea clara que qui lideri Esquerra després del congrés del mes de Juny, ha de saber oferir als catalans la imatge de lideratge global (nacional i social) il·lusionant que ja es va oferir el 2003; i això només es pot aconseguir oferint un projecte clar i precís de partit i de pais.

Salut, Força i Independència!

ALTRES CAMINS CAP A LA INDEPENDÈNCIA

2008-03-09T08:08:00.000-07:00

En la constant recerca de nous camins cap a la independència ahir vaig explorar la via de la neo-contracultura. Embafats com estem de porqueria televisiva infumable, de tant en tant algú fa esforços per fer-nos recordar que la inteligència és un bé escàs però que el sentit comú encara n'és més. L'al·legoria del frikisme és la demostració suprema de l'estat de les coses a casa del veí espanyol. Amb les seves llums i ombres el company Buenafuente porta dies enfotent-se del Festival d'Eurovisión i de tot el moviment que genera al seu voltant. Algú podia pensar que amb la irrupció del fenòmen `Operación Triunfo´ la representació ibèrica tendiria a la professionalització i per extensió a la qualitat dels representants, i de fet la primera edició convencia en aquest sentit. El miratge aviat es va esvair amb el descobriment per part dels mass-media de la capacitat productiva de l'infra-mon de l'sms, i de la tirada dels nous talents emergents entre la torba hormonada adolescent. Així , i tornant al 2008, la ironia de tot plegat es manifesta en la presentació d'en `Rodolfo Chikiliquatre´com a candidat a representar l'honor espanyol al concurs. El més interessant de tot plegat és que per voluntat popular , exercida a través de missatges sms, ahir va ser escollida la proposta de la productora `El Terrat´ per exercir la tan volguda representació `institucional´. Em demano si tot plegat respon a la volgudai crítica rialla col·lectiva en contra d'un concurs que fa pudor fa temps, o per contra és un cop més la demostració que les neurones son poques i inactives. Sincerament no ho se.
El fet és que pensant, pensant, i després de riure una bona estona entre amics, vaig pendre la decisió de votar , via sms, al clown del Terrat (també conegut entre el públic català com `el Gilipollas´). La recurrent fòrmula ENVIA MENSAJE AL 5152 CON EL TEXTO CANCION 5, 1,2 € el missatge i endavant. I tot perquè amb la victòria d'en Rodolfo, i per tant amb ell com a representat d'Espanya a Europa, potser si que desacreditem l'estat, potser si que algú allí fora s'acabarà adonant que la democràcia de pandereta de les Espanyes és com en Rodolfo un surrealista i preocupant fart de riure. Rebentarem l'enemic desde dins fent de les seves misèries les nostres armes.
Salut, Força i Independència!

BARACK OBAMA, o la llum al final del tunel

2008-02-11T01:13:00.000-08:00

(Us recomano que llegiu el post amb la música sonant de fons)
Amb independència del tarannà global dels Estats Units d'Amèrica al llarg de tota la seva història (no massa llarga), avui pretenc analitzar objectivament que està representant aquest nou `gurú´ polític, anomenat Barack Obama, als EUA.
No m'entretindré en absolut a analitzar si l'opció demòcrata que ell pot arribar a representar ,si finalment venç Hillary Clinton en el procés de primàries, per bé que admeto que la meva opinió es basa en sensacions, en allò que en diuen `feeling´, només això , precisament perque tothom coincideix que el candidat demòcrata té una capacitat sorprenent per captivar els correligionaris del seu partit i també d'altres.
El fet és que el meu primer contacte amb el personatge arrenca amb un video-clip produït per WILL I.AM , cantant dels Black-Eyed Peas, on es combina la veu de diferents artistes americans amb la del mateix Obama en el famós discurs del `YES WE CAN´.
El discurs en qüestió el va oferir la nit que va perdre les primàries de New Hampshire ,dies després de les `llàgrimes´de Hillary a la televisió. En el discurs a banda de reconèixer la derrota, feia una mena d' `Amèrica segons Obama´.
L'Amèrica segons Obama arrenca amb la fulminant fi de la Guerra d'Irak,amb el retorn de totes les tropes;i continúa per una aposta en les polítiques medioambientals. Si tot plegat s'acabés aquí ja en podríem estar satisfets, amb aquestes dues expressions ja s'allunya exponencialment de tots els seus predecesors i competidors.Ara bé Obama aposta per refer el seu pais per superar la dicotomia demòcrata-republicana que ,segons ell, frena el seu pais a ser una cosa millor del que és, fins i tot en relació als seus veins i a la resta del mon, que ara per ara els respecta però els veu com un element discordant en la pau global.
Obama no vol ser vist com el candidat dels afro-americans, però ho és; no vol ser vist com el candidat dels ecologistes, però ho és; no vol ser vist com el candidat dels qui volen la fi de la guerra global contra el terror, però ho és; no vol ser vist com el candidat només dels demòcrates i curiosament si ens ho mirem en perspectiva potser en això té raò.
Al principi us deia que Obama arriba per la via dels sentiments, de les sensacions, penso que la millor manera que entengueu tot plegat és escoltar un dels seus discursos, i per això us convido a participar en aquesta experiència.
Desgraciadament admeto que em fa por la victòria d'Obama a les presidencials. Em sabria molt greu descobrir que tot plegat era mentida i que Obama és un més entre els mentiders. Espero que no decebi els qui com jo pensem que `YES YOU CAN´.

Salut,Força i Independència!

LLIÇÒ MAGISTRAL

2008-01-10T16:02:00.000-08:00

Avui farem un exercici d'extrapolació filosòfica clàssica, ja em direu si us ha agradat.

Els tres mestres i l'aprenent remunten el costerut carrer que porta al fòrum acompanyats de l'aprenent. Els tres primers (l'erudit,el líder, i l'ideòleg) , que se saben legitimats per la seva dilatada experiència, opinen amb llibertat i convicció sobre diferents assumptes que afecten el futur de la ciutat. L'aprenent sempre un pas enrera escolta atentament perque és conscient també que les paraules d'aquells homes no sorgeixen de jovenívoles incontinències verbals sinó de fermes conviccions forjades amb el pas dels anys.
De cop i volta l'ideòleg s'atura i amb una mirada fa entendre els altres que cal aturar la conversa per escoltar que vol dir. Llavors amb fermesa manifesta una opinió sobre el tema de conversa. Aquesta de senzilla que és sembla no tenir massa força, però tanmateix és la que més en té de totes.
Els altres caminants, l'erudit, el lider i sobretot l'aprenent l'escolten amb atenció i entenen perquè aquell home és l'ideòleg.

Si us permeteu extrapolar el relat a una realitat política propera potser trobareu que tot plegat té sentit.
"Cal marcar una ratlla ben clara en aquest aspecte. Els qui diuen ser una mica independentistes, o bastants independentistes, o que una vegada van ser independentistes no en son realment. L'independentista ho és sense res més, quan se'n cansa, quan es deceb, marxa a casa i prou. Aquest es dedica a la política per que creu en la idea de la llibertat dels pobles i en la seva sobirania. En canvi els `altres´només volen fer política , si no fos en una banda seria en una altra tan és realment l'objectiu de la opció escollida."

Si tornèssim al relat clàssic diriem que l'aprenent aquella nit va apendre dues coses:
Primer que li queda molt camí per recòrrer abans no s'apropi a cap dels tres mestres, i segon que mai ha d'opinar en funció del que creu que els altres esperen sentir d'ell.
Com tots els aprenents, si no fos respectuós i prudent, potser hauria afegit que `la sobirania dels pobles és un dret inalienable reconegut per la majoria d'organismes internacionals, i que l'impediment tàcit o explícit d'aquest, és per extensió una indecència democràtica´

Salut,Força i Independència!

LA VERITABLE HISTÒRIA DE TOTS NOSALTRES

2008-01-06T14:30:00.001-08:00

De tant en tant m'agrada repassar la videoteca i recuperar pel·lícules que m'hagin arribat al cor. Quan sabeu el títol potser algú de vosaltres ,tip de sentir parlar de la Guerra Civil i de les conseqüències nefastes que va tenir pel nostre país, li semblarà avorrit aquest post. Potser pensareu que ja n'hem tingut prou de derrotes i que en treuríem més de parlar de futures victories. Potser si. Ara bé, n'hem tret gaire res de tot plegat fins ara. Lamentablement em sembla que no, el revisionisme proposat per les `esquerres´ del pais vei, només maquillen , i força barroerament, les miseries i dèficits d'una transició que no n'ha estat mai. `Soldados de Salamina´ analitza , a partir de l'anècdota de l'afusellament de l'ideòleg feixista Sanchez Mazas, les contradiccions de la guerra i les ferides encara obertes. Als vorals de les carreteres catalanes hi ha massa cadàvers encara per exhumar, arreu hi ha massa families que encara esperen compesacions per judicis sumaríssims i estades a preso de dècades, les ferides per les tortures a Via Laietana encara couen, les vexacions públiques encara retronen en massa caps, i tants altres greuges que no han rebut satisfacció. I tot plegat encara per que , com diuen, els qui han patit de valent acostumen a viure molts anys, acostumats a pràcticament tot, li ho posen difìcil a la mort.Ja voldrien molts que el temps acabés de fer la feina i que el record de tot allò s'apagués amb la flama vital dels darrers supervivents i alhora testimonis incòmodes d'un passat que molts , ara amb la disfressa de demòcrates, voldrien acabar d'enterrar, segurs com estan que les noves generacions estan massa preocupades en arribar a final de mes.
No puc amagar que la revisió d'aquest film de David Trueba m'ha emocionat i ha reviscut en mi un cert afany de justícia, que per altra banda sempre hi és. No accepto que em diguin que en aquest assumpte visc ancorat en el passat. M'interessa la nostra història, però tota ella no només la políticament correcta. Els llibres de text que vaig llegir a escola no parlaven de la Guerra, ni de repressió, ni de genocidi, ni d'aixecaments militars. Tot plegat és una enganyifa depriment i malintencionada. Ahir vaig recuperar senceres les ganes de rependre l'escriptura de la crònica familiar encetada el 2005. Per justícia, per eixamplar els coneixements de tots plegats; i per que penso que la suma dels nostres micro-cosmos familiars és la història certa que ens cal conèixer en comú, subjectiva, directa, clara i sense embuts.

Salut, Força i Independència!

LA TRACA FINAL

2007-12-31T08:37:00.000-08:00

És Cap d'any i els resums del millors moments de l'any omplen les graelles televisives, com també ho fan els missatges de líders polítics i sobirans de sang blava. Veient el que va perpetrar en `Buenas Noch´ ahir m'ha vingut al cap el comiat d'any que ens ha ofert l'esglèsia catòlica a tots plegats. El President en un moment d'enaltiment patriòtic va dir `Catalunya té dret a un millor finançament econòmic, perquè és just i necessari´. Les mateixes paraules vaig sentir-les dir en un enterrament fa uns mesos, en referència a `Deu´, a l'esglèsia de Sant Baldiri. El fet és que aquesta coincidència referma la meva teoria que si en `Buenas Noch´ no hagués fet de polític ,amb la indolència que el caracteritza, només podria haver fet de mossen, si voleu de Bisbe per allò de la comparativa de grau.
Però més enllà d'aquesta evidència, penso que la cúria religiosa del pais veí, però també d'aquest, fa pudor a socarrim per no fer servir termes més gruixuts.
Fa un parell de dies gairebé tinc un cobriment quan a Catalunya Informació com a notícia d'encapçalament explicaven que el Bisbe de Tenerife , parlant dels abusos sexuals de religiosos a menors, havia manifestat que `Hay adolescentes de 13 años que son menores y están perfectamente de acuerdo y, además, deseándolo. Incluso si te descuidas te provocan´. Aquesta afirmació em fa pensar en allò que em passa de vegades quan m'aturo davant l'aparador de la pastisseria Galan , de les millors de Sant Boi us la recomano, que els brioxos de crema estan perfectament d'acord amb que me'ls mengi, i a més ho desitjen, fins i tot si et descuides et provoquen.
Un altre cosa és la multitudinària manifestació convocada per la conferència episcopal a Madrid `Por la familia cristiana´, per ells només n'hi ha una de bona, i en contra dels enemics de la fe com el PSOE o l'assignatura de `Ciudadania´.La perla de la jornada és: `la política del gobierno destruirà la democracia´. Home no em sentireu a dir que m'agrada res que , políticament, surti de Madrid, però tant com destruir la democràcia, això és més propi dels veterans del PP que hi tenen la ma trencada en aquestes coses: Cops d'Estat, Rebelions militars, Pronunciamientos, i d'altres expressions democràtiques alternatives.
I finalment el perfil local també ens ha portat noves sorpreses, aquest cop de ma del mossen de la parròquia de Casablanca. Aquest bon home s'ha deixat endur per la cobdícia i a canvi de 9000 euros per antena i any ha permés la instal·lació d'antenes de telefonia mòbil a la casa del Senyor en aquell barri. En contra de la normativa vigent a Sant Boi, i en contra també de tots els veïns que ara carreguen contra ell. I és que `la pela és la pela´, ja sabem que aquesta gent `pequen´ sovint però amb l'empenediment i un nombre raonable de `parenostres´ tot té sol·lució. Ara bé de treure les antenes ni somiar-ho! Darrera tot plegat hi ha Vodafone que ja ha manifestat que no retirarà les antenes i que està preparada per lluitar el que calgui per via judicial, i és que qui dia passa any empeny, i anar aprofitant la celeritat de la justícia.
En definitiva que un pensava que havíem entrat en el segle XXI i pel que sembla no és ben bé així, més aviat sembla que tornem enrera en determinats assumptes, ara que no juguin que si tirem enrera jo proposo de nou les desamortitzacions, i apa!

Salut, Força i Independència!
BON ANY A TOTHOM!

Nadal

2007-12-22T01:32:00.000-08:00

Penso que he aconseguit superar la febre consumista que amara tot el que ens envolta en aquests dies, i això em fa gaudir amb més intensitat de les festes.Per aixó m'agrada el Nadal.
M'agrada el torró de xixona i les neules; m'agrada la Fira de Santa Llúcia; m'agraden els llums de Nadal (tot i que sembla que no son massa sostenibles); m'agraden el fred,els mitjons gruixuts,les bufandes, els guants, el `gorro´ de llana, i les jaquetes que no et deixen gairebé moure; m'agrada l'escudella de ma mare, la carn d'olla, i la pilota de Cal Pato; m'agrada la retransmissió dels salts d'esquí; m'agrada la cavalcada de reis i els ulls dels nens petits; m'agraden les dedicatòries dels patges reials de matinada el dia de reis; m'agrada el tió; m'agraden les nadales cantades a la plaça de l'Ajuntament; m'agraden les postals de nadal escrites amb el cor; m'agrada el sò del tap de cava al dinar de Nadal; m'agrada el forat al sostre del tap de cava!; m'agrada sortir a còrrer aquell mateix dia; m'agrada romiar mesos quins regals triar i encara més encertar; m'agrada abraçar els amics pel carrer; m'agraden els Pastorets de la Barretina; m'agrada el concurs de pessebres i l'olor a molsa; m'agraden els arbres de nadal; m'agraden els gots de llet ben calenta amb mel d'en Flavià abans d'anar a dormir; m'agraden les flassades amb moltes mantes ben feixugues; m'agrada l'escalfor d'una llar de foc i l'espetec de la llenya calenta;
En definitiva: m'agrada el Nadal.

Bon Nadal, Bones festes i Bon any a tots els qui seguiu aquest bloc, i a tots els qui no el seguiu també!

ON ANEM AMB LA FIRA DE LA PURÍSSIMA?

2007-12-09T05:07:00.000-08:00

Tot baixant l'Alou aquesta matinada, i veient les muntanyes de deixalles llençades al carrer i la plaça de l'Ajuntament, em demanava cap on va la Fira de la Puríssima de Sant Boi?. Enguany hom apreciava que hi havia menys parades d'arbres i de pitjor qualitat a la Rambla; que allí la disposició imposada pel Patronat de la Fira, amb una mena de paret de lona negra, els obligava a vendre només per una banda, i de retruc impedia l'accés als establiments de restauració de la banda esquerra (enrabiada doble, i pèrdues també); que moltes parades van plegar veles el divendres, per aprofitar el cap de setmana, firant a qualsevol altre lloc de Catalunya; que s'han reduït considerablemnt el nombre de parades d'aliments naturals, de mel, de productes de producció pròpia en definitiva; i que tot plegat només per afavorir les , per altra banda molt respectables, parades de 'hippies'. Així, em demano: Cap on anem amb la Fira de la Puríssima? Aquella Fira referent de la pagesia del Baix Llobregat, amb un extens planter de flors i arbres, farcida de maquinària agrícola i bressol de la tradició popular de la nostra vila, ara on és?. Reduit tot plegat al paupèrrim stand de sempre en el que els pagesos , emprenyats com una mona, expresen a la multitud sorda i cega que la pagesia està en fase terminal , ofegada per les infraestrutures (algunes amb traçats arbitraris), per les construccions il·legals de càrrecs electes, per la deixadesa dels que haurien de ser els seus màxims defensors...
En el que s'ha convertit ,una gernació d'ànimes que caminen d'esma en la mateixa direcció recercant satisfer l'impuls consumista, no reconec la Fira que vivia de petit. No cal retrocedir 50 anys per recordar amb il·lusió els tractors al carrer Francesc Macià, llavors enormes als ulls d'un nen, ni la rambla bullint amb el planter ben verd, amb l'olor de terra; o el carrer Major sadolat d'olors d'herbes remeieres, de mel, de formatge.
Però també he trobat a faltar, de nou com a la Festa Major, l'impuls de les entitats culturals, de la cultura popular, en alguns casos víctimes dels temps individualites que vivim , i en d'altres de la gestió nefasta,péssima d'un Departament de Cultura de l'Ajuntament de Sant Boi que toca a morts, farcit de panxa-contents, inoperants i insensibles que malden per cobrar a final de mes , molt més que per revitalitzar el teixit associatiu de la vila. Que ràpid han oblidat el seu pas per les entitats! Sinó com s'explica que es pugui programar simultàniament una Ballada de Sardanes, els Diables de Casablanca, i els Geganters, al mateix lloc i a la mateixa hora? I encara que un alt responsable manifesti obertament que si no hi caben que marxin a la plaça de l'esglèsia. Però que hem fet per merèixer aquesta mena de gent?
Escolteu, mai he estat tan crític amb aquest assumpte en aquest mitjà, si en altres, però és que ja n'hi ha prou. Veig molt clar que serà més fàcil controlar continguts quan tota la oferta cultural la generin, i sobretot filtrin els`tècnics´.
De veritat, ja n'hi ha prou!
M'agrada Sant Boi, i els Santboians, però em costa reconèixer l'esperit que sabem que roman en la nostra gent, en l'acció dels qui gestionen la confiança que els hi dipositem. Ara entenc perque a Esquerra no li van oferir ni parc agrari ni Cultura, en la seva acció s'hauria evidenciat que les coses es poden fer molt millor del que es fan, i per tant l'efecte electoral al seu favor hauria estat fulminant.
Salut, Força, Independència i Revolució!

Santa Coloma de Cervelló - 11 hores ; Barcelona - 17 hores

2007-12-01T23:04:00.000-08:00

Recordaré aquest dissabte 1 de Desembre de nou amb la sensació que per fi les coses avancen en la direcció adequada. De bon matí m'he llevat per assistir al Congrés Comarcal d'Esquerra, havent anat a dormir a les 7 del matí i després d'haver treballat tota la nit, no m'ha costat gens perque sabia que el petit esforç s'ho valia si l'objectiu finalment era acomplert. Evidentment la meva presència no ha estat determinant, no pretenia donar aquest sentit al discurs, però havia decidit oferir el meu recolzament presencial a les persones que es presentaven , en diferents càrrecs, a les candidatures de l'executiva comarcal i dels consellers/es nacionals de la Secció Local d'Esquerra. Tots han obtingut finalment el recolzament que mereixia la seva competència i capacitat per exercir els càrrecs; i per tant en Miquel Salip, la Lucia Lopez, i la Lourdes Escardívol han estat escollits per votació en les seves respectives candidatures. Permeteu-me que us expliqui que en Miquel és un animal polític amb una projecció fantàstica i una precocitat sorprenent; que la Lucia mostra unes capacitats per la gestió política que avalen la seva posició a la llista d'Esquerra en les darreres eleccions municipals; i finalment, i molt especialment, que la Lourdes aplega les millors característiques i capacitats polítiques posibles per defensar els interessos ,de veritat, del Baix Llobregat al Consell Nacional. Però també perque , encara que sembli carrincló, darrerament la fatalitat s'havia encaparrat en ofendre els magnífics propòsits de la companya Lourdes. Per tots ells me n'alegro molt però sobretot per ella. Direu que m'oblido d'en Jordi Murillo, però ben al contrari, la seva proposta avalada previament pel Congrés Nacional no podia rebre cap pega, sense saber el resultat final de tot plegat estic segur que la seva proposta ha anat endavant.
Puntual a les sis de la tarda he tornat a treballar i per tant no he assistit a la manifestació convocada a Barcelona. Els diaris del matí de diumenge m'han sorprés amb xifres en uns casos de 200.000 persones i en d'altres de 700.000. En qualsevol de les dues opcions el resultat és magnífic. El català emprenyat, sobiranista, nacionalista, independentista, inconformista, el que sigui però mobilitzat ha retrobat el carrer i la reivindicació, i això és un pas endavant. El 18 de Febrer de 2006 confesso que vaig plorar molt, enterravem l'Àngels el dia que ens manifestavem amb aquell `Som una nació i tenim Dret a Decidir´, ironies de la vida. Passant per la Ronda de Sant Antoni vam cantar els segadors, un milió de persones amb una sola veu.
Ara admeto que estic eufòric, encés, activat i preparat per fer un salt (més que un pas) endavant i si cal fer-ne dos enrera per agafar enbranzida i acabar d'una vegada el que el 1936 vam començar.
Salut, Força i Independència!

Èpica, estètica i sentit nacional

2007-11-30T08:49:00.001-08:00

Amb l’horitzó de la convocatòria a la manifestació de demà a Barcelona, pel Dret a Decidir en les Infraestructures´ en `Buenas noch´ ha expressat la seva opinió al respecte en el sentit que `ara no és moment per l’èpica, i que la política no és gesticulació i estàtica sinó gestió dels assumptes públics pel benefici dels ciutadans´. Per sort seva aquestes declaracions les ha perpetrat al monestir de Poblet, si ho hagués fet a Montserrat potser hauria hagut de fugir corrents mentre l’apedreguegaven els monjos; els ocupants de Poblet més acostumats a la crema del seu santuari s’han tornat més pragmàtics. De tota manera si tenim en compte que el molt honorable hi era per inaugurar una exposició sobre `Tarradellas´ la cosa pren un tó encara més surrealista.
Miri, permeti’m que li digui una cosa el seu partit no recolza l’opinió d’una gran majoria de catalans quan no vota a favor de la dimissió de la Ministra de Foment, el seu partit amb vosté al capdavant gira l’esquena al clam popular quan no pensa assistir a la manifestació de demà, i sobretot, el seu partit és com aquell nen a escola , que tot i ser el més alt i fort de tots també és el més babau. El PSC podria exercir una posició de força a Espanya però fan un paper mediocre i seguidista d’un govern central que li importa un pebrot si aquí anem enrera o no. Sincerament preferia com a enemic el PP perque sabiem cap on anava i que volia, ara ens van aixecant la camisa però poc a poc, anar fent, com deia el Decret de Nova Planta `para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado´. Per tot plegat jo també dic prou, i demà us convido a participar a la manifestació a Barcelona. A sant Boi ens trobarem a l’estació del Carrilet pels volts de les 16 hores, i a Barcelona Esquerra es concentrarà davant del Zurich a les 17 hores.
Salut, Força i Independència!

NYC

2007-11-18T13:27:00.000-08:00

Bona nit a tothom. La propera setmana no seré a Sant Boi, la Marta i jo marxem de Mini-vacances a NYC. De retorn us explicarem com ha anat!
Salut, Força i Independència!

JORNADA MICOLÒGICO-CULINÀRIA

2007-11-11T12:30:00.000-08:00

Aquest matí s'ha celebrat la 1a Jornada Micològico-Culinària a Torrelles de Llobregat. Les activitats s'han iniciat a les 11 hores amb la trobada dels participants a la Plaça de l'Ajuntament de Sant Boi, des d'on s'han desplaçat en vehicles privats fins els boscos de la bonica vila de Begues. En la vessant més oriental del parc forestal del terme, els 7 assistents s'han endinsat en la massa arbrada. L'afluència massiva de recoletors de bolets la propassada setmana feia albirar un , més que probable, fracàs micològic. Tanmateix la provada experiència d'algun dels components combinada amb la extraordinària fortuna d'altres ha destarotat les previsions inicials. D'aquesta manera la fase de recolecció a Begues ha finalitzat amb un èxit inesperat: Rovellons, Pinetells, Pampes i Fredolics.
Cal aclarir que el recorregut ha posat al descobert noves i velles capacitats dels membres del grup: La capacitat d'aprenentage de la casuística micològica del company JOSEMA, la desaforada entrega en la recerca forestal del company YOEL, la capacitat de llançament micològic de la companya MARTA, els coneixements de psicologia humana i infantil de la companya ESTER,i la inacabable paciència de la companya MAITE. Una conjunció de virtuts tan gran no podia sinó portar el grup a l'èxit. Tot seguit els integrants es van desplaçar , tot i la resistència inicial de la companya INÉS (que considerava important quedar-se al costat d'uns CAVALLS), al Restaurant Cal Joan de Torrelletes, on sense dilació van dedicar-se a recuperar les forces perdudes en la intensa cacera matinal. Enduts per l'irrefrenable crida de les arrels culinàries catalanes van proveir-se de plats tan nostrats com l'Amanida Verda, l'Escalivada amb tonyina, el Pa amb tomaquet i l'Allioli; després els respectius Bistecs, Graellades de Carn i Lloms. Finalment les postres van respondre també a les mateixes inquietuds culinàries anteriors: Crema Catalana i Gelats diversos. Val a dir que van sol·licitar als responsables del Restaurant si els podien cuinar dos rovellons amb all i julivert, i van obtenir resposta afirmativa, rebuda amb incontenible gatzara.
Amb la panxa ben plena, i només 20 € menys cadascú a la butxaca van optar per empendre el camí de retorn als seus domicilis amb la ferma convicció que els seus horitzons Micològics, Culinaris i Personals s'havien engrandit abastament.
Ben aviat, la Comissió organitzadora d'aquestes jornades llançarà més propostes amb l'ànim d'integrar-hi més participants, hi seràs tu?.

Retrobant els `Petits Tresors´

2007-10-21T13:29:00.000-07:00

El 29 de Juny vaig escriure per darrera vegada al que va ser el meu primer Bloc `Salut i Força´. Desgraciadament mantenir vius dos espais d'aquesta mena requereix un temps del que no disposo, pel que em vaig haver de centrar en `Tot baixant l'Alou´.Aquell darrer escrit a l'Space suposava la sisena entrega d'una colecció que pretenia , amb la vostra participació, eixamplar els coneixements col·lectius de la nostra vila . Pel camí , i fins avui, l'amiga Lourdes Escardívol ha encetat un Bloc molt interessant dedicat a la Memòria Històrica de Sant Boi a través de la fotografia que us recomano que visiteu. Per bé que la iniciativa dels `Petits Tresors´ encetada a principis d'any no només no xoca sinó que complementa la feina de `Themis´, he decidit rependre la sèrie, amb el setè `Petit Tresor´. Per tant, som-hi!

Quan els Santboians encara es coneixien tots, i la gent treia les cadires al carrer les tardes d'estiu , a la fresca en deien; tothom tenia un ofici i sovint era el mateix que havia tingut el seus pares i abans els seus avis. De generació en generació els coneixements es transmetien més enllà dels farragosos processos formatius actuals. El saber, comú de vegades, molt personal i específic d'altres arribava al fills amb la intensitat i la precisió que la experiència conferia als qui tants anys l'havien emprat.
Quan enlloc d'anomenar-te Sr.Codina, t'haurien dit de `Cal Pato´; alguns Casals mostraven ufanosos la tradició arrelada amb anys a cada familia, a vegades amb segles. És el cas d'aquesta casa de Sant Boi que conserva un relleu magnífic a la façana. Potser rememora temps antics en que els masovers vivien del camp, potser només és el fruit d'una rehabilitació ben trabada que ha incorporat un element extern a una casa vella, no ho se. En tot cas la seva presència ens pot passar desapercebuda, com tantes altres coses, de nou us repto a situar-la i si podeu a descobrir-ne algun detall més.

Salut,Força i Independència!

La mentida és pecat!

2007-10-16T08:09:00.000-07:00

Sembla mentida, però hi ha gent que encara té la capacitat de sorpendre'm. No és pas fatxenderia sinó més aviat que el mon s'ha tornat desesperantment previsible. Precisament trencant aquesta tendència fa unes setmanes vaig retrobar, en l'acció d'uns veins del carrer La pau, aquell sentiment de col·lectiu compromès i actiu que vetlla pels interessos de tots plegats per davant del propis. Aquesta negació de l'egoïsme individualista ,tan modern, i la reedició de les mobilitzacions veinals dels 60, les vaig veure reflectides, a petita escala, en els meus veins. Pel que sembla alguns cap de setmana visiten uns familiars a Sant Vicenç dels Horts, i precisament allí van saber que el Bisbat de Barcelona havia donat ordres d'instal·lar repetidors/antenes de telefonia mòbil a les teulades de totes les seves esglèsies. Aquest procediment ja s'havia dut a terme a Sant Vicenç sense massa soroll dels vilatans. En canvi en un dipòsit d'un altre Barri ,també a Sant Vicenç, l'aparició d'una altra antena va desfermar una agra reivindicació col·lectiva que finalment va forçar-ne el desmantellament. Tornant enrera recordem que TOTES les esglèsies del Bisbat de Barcelona han de passar pel mateix tràngol, així que l'estacionament continuat als matins d'un vehicle d'una empresa de telecomunicacions al Barri, va encendre totes les alarmes. De l'avís dels veïns al Regidor afectat, Medi Ambient, fins l'arribada del primer tècnic per inspeccionar l'obra només van passar 2 hores. Al carrer La Pau ho tenien clar, son gat escaldat, si no ens ho sol·luciona l'Ajuntament muntarem una mobilització veinal. Per una vegada no va ser necessari. Dos dies més tard, amb més de la meitat de l'obra acabada; inclós el trasllat del parallamps, la col·locació del suport de l'antena, i la instal·lació de tubs de metall per la façana així com de les respectives caixes de llum; l'obra estava aturada. L'empresa de telecomunicacions es va fer l'orni uns dies, però en trobar-se impedida per acabar els treballs va confesar. El mossen espantat, es va excusar dient que desconeixia la tipologia dels treballs que s'hi estaven realitzant. Personalment em demano com és possible. De totes totes, atenent al fet que mentir és pecat, imagino que un Ministre de Déu no les deu fer aquestes coses. Qui sap potser el principi de jerarquia eclesiàstic és més esfereidor que la perspectiva d'una estada pels segles dels segles a l'infern pagant pels pecats comesos.
Malgrat tot li recomanaria que fos més crític amb tot plegat, i que mirés d'informar-se de que es fa sota la seva responsabilitat, atès que en aquest pais la legalitat està per sobre de tot, també de la llibertat d'expressió i la voluntat popular; més quan ara ,a `España´, ja no manen els que anaven a missa d'una tots els dies.
Salut, Força i Independència!

Insistir però sense repetir

2007-10-08T10:03:00.000-07:00

Dissabte un company em renyava dient que m’havia desanimat molt la Matagalls -Montserrat per que no havia penjat res més al Bloc desde llavors. La veritat és que m’he vist temptat de penjar algun post a propòsit de la situació política que ha anat visquent el pais en les darreres setmanes, però és clar si mirava enrera també m’adonava que les darreres entrades d’aquest bloc precisament parlaven del mateix tema. I no és que no pensi que és important , que ho és i molt, però se’n diuen tantes arreu que no he volgut participar de la voràgine informativa. Com que fet i fet tampoc ha canviat gaire la cosa: Hem rebut algun cop de bastó més, hem patit algun altre despropòsit ferroviari, hem suportat alguna desqualificació nova, hem assistit a alguna mostra de neocentralisme borbònic en seu judicial, i tantes altres coses; que finalment vaig tancar files, i cap a casa. Atent ,com estic sempre, a les misèries de l’estat opressor no patiu que aviat li treurem ,de nou, punta al llapis. Pels qui us sentiu orfes d’arenga política, us deixo uns links de posts anteriors relacionats amb tot plegat.
Pau Casals (8 d'agost)
El meu pais és tan petit (5 de juliol)
President però no tant (16 de juliol)

Salut, Força i Independència!

Matagalls-Montserrat , un repte, una decepció

2007-09-21T07:39:00.000-07:00

M’he pres un dies de reflexió abans de parlar de l’experiència del darrer cap de setmana. El cansament, la frustració i l’enrabiada recomenaven deixar refredar el cap.
Tossut, d’ença que em vaig estrenar a la Matagalls Montserrat el 2005, tots els anys m’inscric i enganyo algun amic per que m’hi acompanyi. Tot i que sempre quan acabes aquesta prova et promets que mai més la tornaràs a fer , el pas dels dies, ni tan sols dels mesos, et fa canviar d’opinió. L’any passat el meu company d’aventura es va veure obligat a abandonar al quilòmetre 58 quan patia al•lucinacions i deshidratació. Com que per l’edició del 2007 em va ser impossible convènçer-lo de nou per participar-hi vaig decidir engrescar un altre company en Miguel. Fins i tot aquest any hem gaudit de patrocini i la preparació física de tots dos feia albirar l’èxit. Però la Matagalls és un repte per qualsevol esportista i per tant menystenir-la és un error.
Tot i que vam mesurar molt les nostres forces, no vam còrrer gens, i vam ser conservadors en el ritme, al quilòmetre 49 vaig descobrir quatre llagues considerables a tots dos peus. Ni el famós `Compeed´ ni unes cures de Creu Roja van poguer impedir que hagués d’abandonar abans d’iniciar l’ascensió de Sant Llorenç del Munt. Haver entrat en el cingle hauria estat un error atès ens hauria separat del següent punt de control, ni més ni menys, que cinc quilòmetres de pujada i dos més de baixada. Així que lamentablement vaig comunicar el fet al meu company i solidàriament va decidir abandonar amb mi. L’experiència de compartir 13 hores de patiment amb algú és quelcom força enriquidor, les febleses, i les fortaleses sorgeixen per descobrir fins a on som capaços d’arribar. No tinc cap dubte que la primera Matagalls en que vaig participar ,engrescat per l’amic Dani, va forjar ,potser per sempre, una amistat ferma i sincera amb ell. Potser per això sento tant respecte i tanta admiració per aquesta travessa, i qui sap potser per això l’any vinent hi tornaré a participar.

Salut,Força i Independència!

Premi Joan Sardà

2007-09-13T15:11:00.000-07:00

Avui divendres 14 de Setembre la Secció Local d'Esquerra a Sant Boi celebra la tercera edició del Premi Joan Sardà. No us faré un glossari de la vida i miracles d'en Sardà perque no en soc un gran coneixedor, i perque altres ho han fet amb més encert i precisió que jo. El que si penso és que més enllà de la figura del personatge hi ha els valors que el caracteritzaven i que son els mateixos que preten reconèixer aquest Premi. Amb la perspectiva difusa de la deriva política de l'independentisme actual l'exemple de plataformes com la del `Dret a decidir´ son l'exemple inequívoc que el camí cap a la Independència passa per la implicació clara i decidida de la societat civil. Ara bé no oblidem que l'ens públic el gestiona la política i que una de les bases del sistema democràtic és el sufragi universal i la representativitat del poble a les institucions mitjançant els polítics. Que la classe política està devaluada? potser si, que no hem sabut engrescar prou la ciutadania? doncs també. Malgrat tot seria estúpid pensar que anirem enlloc sense la participació d'aquesta esfera ; això si potser farà falta que uns i altres facin un esforç per apropar-se a les inquietuds i dificultats que té ser ciutadà, i ser polític.

Diplomàcia, només quan toca

2007-09-11T15:18:00.000-07:00

Amb motiu de la Diada enguany en `Buenas nochs´ ha visitat Sant Boi. Com molts fem tots els anys , ell en aquesta ocasió ha decidit , en principi, retre homenatge amb la seva presència al Conseller en Cap de Barcelona enterrat a l’església de Sant Baldiri. Algunes persones aquest matí parlaven de Polònia i de com es deuen fregar les mans els seus guionistes després del discurs d’ahir. En resum l’acte ha estat: pica-pica, fotografies a tort i dret, a corre-.cuita cap a la tomba (pel camí ni una mirada als diferents col•lectius en lluita), discurset curt, i cap a casa per la porta del darrere (de nou amb absoluta indiferència cap a les concentracions reivindicatives)
Moltes veus m’han transmés que l’acte ha estat un desori absolut i que les entitats, un cop més tot i els esforços d’Esquerra a Sant Boi, han estat les grans oblidades i de retruc damnificades. És irònic que alguns mitjans de comunicació anunciessin la construcció de dos pilars castellers al final de l’ofrena floral. Un dels Castellers de Castelldefels i l’altre dels Castellers de Sant Boi. Sembla que l’Ajuntament encara no se n’ha adonat que desgraciadament s’han dissolt com a entitat, potser el dia de la Festa Major quan van muntar el pilar d’esquenes a l’Ajuntament es van confondre i devien pensar que eren d’un altre poble, ja se sap quan algú està d’esquena costa reconèixer-lo...
Ara bé el discurs del dia gira al voltant de la refundació del Catalanisme. Encara ara miro d’entendre l’assumpte, i és que el concepte de Catalanisme em fa una mica de basarda, sobretot quan veig determinats individus pujats al carro, personalment prefereixo nacionalisme (sobretot perque a Madrid els fa angúnia) i Independentisme, aquests m’interessen més. Sempre tornem al mateix `el Catalanet de tota la vida´ ja no funciona, toca renovar i engrescar noves generacions amb noves propostes, fàcil encara que no ho sembli. Independència per ser lliures, llibertat per ser catalans de debó.
Salut, Força i Independència!

11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya

2007-09-09T12:32:00.000-07:00

Dimarts Catalunya celebra la seva diada nacional, i enfatitzo el concepte de celebració per que entenc que la nostra nació, en definir-se com a tal reconeix el dret a establir la seva jornada de reafirmació institucional i nacional. N’hi ha molts que s’han pronunciat en favor de substituir l’Onze de Setembre pel dia de Sant Jordi, però no comparteixo aquest criteri, a mi ja m’agrada aquest dia.
Enguany coincideix que l’Onze és dimarts, com també ho va ser el d’aquell fatídic 1714. Tossuts els catalans es van revelar contra les tropes Borbòniques, i després d’un llarg setge a la ciutat de Barcelona, aquestes van travessar les velles muralles comtals, deu hores van haver d’invertir els traïdors per acabar de sufocar els reductes de resistència dins el recinte emmurallat.
A Sant Boi retem homenatge al Conseller en Cap de Barcelona Rafael Casanova enterrat a l’església de Sant Baldiri. No m’agradaria posar en dubte la legitimitat de la seva elecció com a referent de la lluita catalana, però si que em vull fer ressò del criteri d’alguns companys que consideren més meritòria la trajectòria del General Josep de Moragues (Cap d’una de les milícies rurals catalanes, conegudes com `Miquelets´ o anteriorment `Almogàvers´). Aquest que fou conegut com `el diable de les Guilleries´ es va revoltar en diferents ocasions contra el poder borbònic fins que va ser torturat i esquarterat el 1715. El seu cap va ser exposat en una gàbia molts anys al Portal de Mar de Barcelona per escarni i advertiment a la resta de catalans fet que demostra la importància que va tenir la seva caiguda.
Si bé és cert que en Casanova va viure i finalment morir a Sant Boi, els seus mèrits militars i polítics no acaben de ser espectaculars. Malgrat tot ja sabeu que soc home d’escrupolós respecte per les jerarquies i per tant assumeixo la seva figura com l’adequada per l’objectiu de la reivindicació.
Ara bé que en queda de tot allò? En un post anterior reflexionava sobre la revifalla de la conciència nacional del 18 de Febrer de 2006, però a hores d’ara i amb l’ombra de les eleccions generals espanyoles a sobre del panorama polític,també a casa nostra,m’adono que el vaixell no té capità,o en té masses.
Així quan encara sento els cants de sirena del 2014, em demano si ens convé esperar tant. Estic convençut que no. Faig meu un comentari penjat en aquest bloc fa dies `No cal demanar permís per exercir els propis drets´. Actuem doncs, encarem tots els nostres esforços en endavant per recollir les inquietuds dels que ens envolten, per construir una opció política engrescadora per una gran majoria de ciutadans de Catalunya, basada en l’assoliment de l’estat del benestar a través de la Independència.
A hores d’ara i desvetllats del fals somni federalista aquesta és la millor i única opció, esperem que ben aviat molts ho entenguin també així. Bona Diada, i Visca Catalunya Lliure!

FESTES DE MÓRA D'EBRE (24-25-26 AGOST 2007)

2007-08-30T15:23:00.000-07:00

Les Terres de l'Ebre, i en especial Móra d'Ebre, son la meva segona casa. Aquesta afirmació, potser un pèl agosarada, pren sentit quan valoro el tracte i l'atenció que rebem la Marta i jo mateix quan hi anem.
Dos anys de residència en un lloc com Móra , capital de comarca amb 3900 habitants, permet estrènyer molt els vincles amb moltes persones, i en el cas de la gent de l'Ebre amb tantes com tu vulguis. La gent de comarques és especial. No estan contaminats per moltes de les complicacions relacionals, futeses realment, que enterboleixen l'anomenada qualitat de vida. I, sí. A móra la gent també es baralla, discuteix, i sovint no s'enten; però tot i així no perden un bé molt preuat, i alhora escàs en l'ambit urbà, que és el sentiment de pertinença, el col·lectiu per sobre de la individualitat. Aquell sentiment de pertinença que en un post anterior reivindicava a nivell nacional, però que allí es contrau en el micro-cosmos de `lo poble´. Per que per Festes tothom està per `lo poble´i participa dels actes, per altra banda amb pressupostos molt més modestos que els d'aquí, i els gaudeix, però tots junts. Divendres l'Ajuntament va tallar l'Avinguda de les Comarques Catalanes, l'artèria principal, els principals locals van muntar terrasses i es van col·locar 3 escenaris de dalt a baix de l'avinguda, per sopar mig poble al `Turú´i l'altre mig amb la família a casa. Després Festa tots plegats. Enguany `Hotel Cochambre, l'any passat també. Quin problema hi ha? Van agradar molt! doncs repeteixen! El més normal, no us sembla? És això el que vull explicar, les coses sovint son fàcils per que les persones les fan així, i al contrari també.
M'enyoro de Móra. M'enyoro dels amics que hi deixo sempre que retorno al meu estimat Sant Boi, i voldria posar-los tots junts, els del nord i els del sud, però no puc. També és cert que molts dels que sou aquí no entendrieu com viuen allí, i que la majoria d'allí no suportarien viure aquí.
Un bon amic sempre em diu que Barcelona és com un vesper amb una cúpula de vidre a sobre on les vespes volen com bojes i van picant aquest sostre de vidre. Potser si...
Després d'aquest cap de setmana intens en arribar a casa em vaig sentir una mica buit, però alhora satisfet amb allò que he obtingut en aquells dos anys.
Especialment agraeixo/ïm la càlida acollida de la familia Folch, sempre encantadors, amb els que vam dinar dissabte i presenciar la carrera de `muletes´al riu; als dos Ramons del Turú i tota la seva familia, en la que ens incloem ,amb el seu permís,per Festes, i que ens van reservar divendres la `taula presidencial´ i bona conversa d'amics; als companys Desca,Ramon,Cristina,Mohe,Sergi i la resta per oblidar que som `pixapins´,`camacus´ i `camalluents´, i acceptar que potser una relació professional no ho és tot en la vida i que la distància no allunya les persones sinó la voluntat d'aquestes; i al Santi el meu conseller espiritual i físic! qui sempre troba les paraules justes per esbrinar si tot va bé o no.
M'en deixo tants! però de ben segur ho entendran.
Tots ells en diferent mesura i forma fan que vegi Móra com la meva segona casa. De tot cor podeu comptar que aquí ells també tenen una seva segona casa al carrer l'Alou.

En Homenatge a Lluís Maria Xirinacs

2007-08-12T15:01:00.001-07:00

Aquest migdia he sabut que en Xirinacs havia decidit abandonar la lluita. Abans de res vull que llegiu el comiat que ens ha deixat:

En ple ús de les meves facultats marxo perquè vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci. Si em voleu fer feliç no em busqueu. Si algú em troba li prego que, estigui jo com estigui, no vulgui ell perturbar la meva soledat i el meu silenci.
Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

Independentment de l'opinió que pugui merèixer a uns i altres el fet que per desistir hagi emprat la via del suïcidi, penso que el seu comiat es prou revelador de les circumstàncies polítiques i de retruc nacionals que vivim.
Evidentment no s’ha sentit capaç de sobreviure una nació que potser hauria desaparegut abans que ell.
En massa ocasions he escrit sobre la sobirania nacional, la transició, els herois de la lluita antifranquista, la llei de memòria històrica, i tot plegat per que no anem endavant. Sense anar més lluny fa un parell de dies em planyia sobre el boicot espanyolista que pateix Catalunya, i ara un dels `incansables´ ha decidit plegar. No en queden com ell, i el lideratge a hores d’ara no està clar. Personalment el 1989 vaig perdre en Jaume i l’any passat l’Àngels, aquesta només quinze dies després d’anunciar-li la meva afiliació a ERC i el dia abans de la manifestació `Som una nació´: se m’acaben els referents.
No oblidem que fa ben poc en Pujol va sortir obertament de l’armari nacional, i avui Catalunya perd en Xirinachs. On anem? I pitjor, de la ma de qui anem?
En les seves darreres reflexions precisament es fa ressó d’això: no hi ha la valentia necessària per afrontar que les rebaixes tard o d’hora s’han d’acabar; per acarar que la transició no ens ha satisfet; per reivindicar que d’engrunes no ens podem alimentar; i per proclamar que en aquestes condicions la partida s’ha acabat. I és això el que us vull dir avui. Que la partida s’ha acabat. Que jo ja en tinc prou de perdre el temps, i que no estic disposat a acomiadar més companys/es , en un procés de bona voluntat en que només nosaltres hem estat generosos. Les persones serioses quan signen un contracte i una de les parts l’incompleix reiteradament, opten per rescindir-lo i continuar endavant en solitari o amb altres socis. Ja n’hi ha hagut prou.
Per tant, per totes les raons exposades avui i en moltes altres ocasions i desde el respecte escrupulós de les opinions i sentiments de tots els qui no pensen com jo, solemnement com a ciutadà de Catalunya, sol•licito la convocatòria immediata d’un referèndum d’autodeterminació per la nació catalana.

Salut,Força i Independència!

Pau Casals

2007-08-08T15:44:00.001-07:00

Alea Iacta Est sentenciava l'emperador en veure que la batalla de Roma no tenia marxa enrera. Una mica és el mateix que succeix amb Catalunya.
Fa dies que m'avergonyeixo dia si dia també de la posició denigrant en que es troba el desenvolupament de la nostra nació. Frenada en ocasions per les ferums feixistes de la dreta, i en d'altres pel centralisme Espanyolista de les esquerres, tot plegat sempre més enllà de l'Ebre. Per que a més soc dels que pensa que la idea dels països catalans és com Ítaca: una quimera; sobretot per que a València i a les Illes els sobiranistes son minoria enfront de la onada Iberico-centrista, o pitjor el riu de nouvinguts indiferents.
Així ,com us deia, dia si dia també, em desperto amb renecs televisius per les Infraestructures famoses, de fet ja ho diu la paraula: Infra-Estructures. A Catalunya el mot deconstruït, a l'estil Ferran Adrià, pren un sentit macabre. Per que és cert que mai publicaran les balances fiscals, però també ho és que tot `peta´ per la manca d'inversions serioses a casa nostra. I no només perque l'AVE és una enganyifa per enriquir els quatre constructors de sempre, sinó per que detecto , amb l'aeroport per exemple, una tàctica de destrucció de les expectatives de creixement de Catalunya, per por a vés a saber què. Evidentment amb el que som i tenim podríem ser el motor d'Europa, tot i els 40 anys de franquisme, tot i el 23F, tot i els 25 anys de CIU, tot i els 8 anys de PP, Catalunya pot ser el motor d'Europa. I per tant aquest és el problema, ara bé si tant tiben la corda, si tan ens inflen els `collons´ potser tots plegats acabarem dient prou, i fent com el PNV , tan si com no Referendum i que sigui el que Déu vulgui. El que tinc clar és que no cal patir pels tancs, si depenen del manteniment de la Caserna-Taller de Sant Boi, no arribaran ni al Pont del Riu.

Salut, Força i Independència!

Menorca - Juliol 2007

2007-07-29T13:20:00.000-07:00

Massa vegades quan viatgem tendim a buscar destins llunyans que sadollin les nostres necessitats d’experiències noves i allunyades del dia a dia habitual. Moltes vegades he defensat que el turisme de proximitat s’ha de reservar en primera instància per els festius de llarg format (Nadal , Setmana Santa, i els coneguts ponts), i en segona instància per quan tinguis més edat i menys ganes d’aventures. Tanmateix darrerament he vist que algun destí fins ara desconegut per mi, i molt proper, aplegava tots els requisits indispensables per gaudir plenament d’unes vacances. El cas és que l’any passat la Marta i jo vam visitar Menorca i ens va agradar tant que enguany hem repetit incrementant el temps de l’estada. Així el passat dijous 19 de Juliol vam volar fins l’aeroport de Maó per gaudir de 7 dies de descans i bona vida a l’illa balear.
Menorca és un paradís en molts sentits. S’ha mantingut raonablement preservada del boom immobiliari , i la majoria dels seus atractius naturals, històrics i culturals continuen talment com si no hagués passat el temps. La illa està ben abastida dels serveis bàsics,però tot i viure del turisme no ha renunciat a la protecció dels elements arqueològics, i a l’explotació de la ramaderia per l’elaboració de formatge i sobrasada.
De totes maneres penso que el seu principal atractiu és el mar, les platges i per sobre de tot les cales. El repte enguany, com ho va ser l’anterior també, visitar dues cales per dia, una al matí l’altra a la tarda. Així el primer dia només arribar a la tarda Cala Blanca; el segon Cala’n Turqueta al matí i Cala Mitjana a la Tarda; el tercer Cala Pilar; el quart Platja de Son Saura i Cala’n Bosch; el cinquè Platja de Binigaus i Platja de Son Bou; el sisè Cala Es Vall (Algaiarens) i de nou Cala Mitjana; i finalment el setè altra vegada Platja de Son Saura i Cala’n Bosch per acabar.
Totes i cadascuna d’elles tenen un atractiu diferent però us en destacaré els elements de les millors.
Cala Mitjana és espectacular, d’aigües transparents amb sorra blanca, que destaca per l’entorn de roques que permet la pràctica perfecta de l’snorkel, així com un salt de 10 metres al mar desde un petit penya-segat.
Cala Pilar està considerada una de les 3 millors cales de l’illa, s’hi accedeix desde un camí situat a la carretera de Ciutadella a Maò , a l’esquerra circulant en direcció Maó. Un cop estacionat el cotxe cal caminar intuïtivament per la muntanya 45 minuts i finalment s’arriba al capdamunt d’un turó des d’on ja es pot albirar la cala. És un lloc on es practica el nudisme lliurement. De les aigües i l’entorn no cal dir res, preciós.
Cala’n Bosch està considerada platja urbana, amb accés directe amb cotxe, i serveis de tota mena, fins i tot dutxes d’aigua dolça. Tanmateix la qualitat de les aigües i la bellesa de l’entorn no s’han vist afectades, només que l’afluència de gent, especialment de nacionalitat britànica, és molt important.
I finalment la Platja de Son Saura, una de les millors per nosaltres. Aigua i sorra a l’alçada de qualsevol paratge caribeny, i amb un entorn subaquàtic molt interessant. Els primers 15 metres d’aigua transparent no superen els 40 centímetres de fondaria, així que ens trobem en una veritable piscina, envoltats de peixets, i amb el fons de sorra blanca. Un plaer immens difícil de descriure.
La resta us demanareu si no en son tant de maques i atractives, i tant que si però en una llista sempre hi ha elements bons i elements excel•lents, nosaltres us destaquem aquests últims.
En el següent post acabarem de narrar l’aventureta, que el d’avui ja s’ha fet massa llarg!

Salut, Força i Independència!

PRESIDENT PERÒ NO TANT

2007-07-16T16:29:00.000-07:00

Fa uns dies es va esvair , al meu entendre, l’aura d’una de les figures més rellevants de la política catalana moderna. Coneixeu abastament el meu posicionament polític, per que l’he explicat per activa i per passiva en aquest mitjà, i per que mai me n’he amagat. Com que fa ben poc que ocupo aquest espai de Blogger tornaré a fer una declaració de principis: Em sento Català i de cap manera Espanyol, i només imagino el futur d’aquest país a través de la condició sine qua non de la Independència.
Per altra banda els darrers anys m’he expressat en el sentit que Catalunya pateix el mal endèmic de la manca de lideratge nacional, i que els darrers dos presidents de la Generalitat no complien els requisits que personalment exigeixo al meu Cap d’Estat.
Tot i que els dos personatges en qüestió ,Maragall i Montilla, mereixen el respecte que els confereix el recolzament popular que reberen a les urnes i que els feu evidentment ocupants de ple dret dels seus càrrecs atès que la legitimitat obtinguda a través d’un plebíscit per mi és indiscutible; Altra cosa ben diferent és que poseïssin aquella essència que diferencia un polític que fa de President, del President de la Generalitat de Catalunya. Així ja us podeu imaginar que per mi el darrer Cap d’Estat amb tots els honors va ser el President Pujol. Efectivament la seva trajectòria política i personal, amb llums i ombres, penso que n’avala la qualificació de President en sentit estricte. Més enllà del meu desacord amb la gestió política i el posicionament global de la coalició (CIU) que dirigia, ell si em mereixia els respectes pel lideratge del nostre país.
Desgraciadament, l’estadista, va decidir destapar-se, i en fer-ho el mite va caure. Convidat al programa el Club de TV3 va acceptar respondre les preguntes formulades pels espectadors a través dels missatges SMS, hàbilment el presentador va escollir-ne les més punyents i entre elles va demanar-li `Vol la Independència per Catalunya?´. Haig de confessar que jo esperava un `si´ sense embuts, però la resposta va ser `Mai la vaig defensar políticament´, davant de l’ambigüitat de la resposta el conductor del programa va insistir `Vol la Independència per Catalunya´, i llavors va contestar `Mai la vaig defensar políticament, amb això penso que contesto la pregunta´. És a dir NO.
A que jugava doncs President Pujol? Tot era façana? Va exercir de guardià de les essències de la nació, com a presumpte hereu dels Macià, Companys, Irla ,Tarradelles... sense realment creure-hi? Em sento enganyat.
Us demanareu si soc estúpid , i si no recordo els pactes amb el PP, el boicot de l’Estatut, i els 25 anys de congelador de la projecció del país? Doncs no me n’oblido, però tampoc puc oblidar que va mostrar el seu respecte pel meu tiet, assistint com a President al seu enterrament, i que fa ben poc va manifestar obertament ,en el reportatge sobre Terra Lliure a TV3, la importància de la seva figura en la lluita antifranquista.
Així reitero que mereix la meva consideració,però afirmo que el mite ha mort. Llàstima.

Salut,Força i Independència!

Sant Torne'm-hi!

2007-07-12T08:03:00.000-07:00

Aquesta setmana ens hem despertat amb noves sorpreses lligades al patrimoni del casc antic. La majoritària tendència als disgustos que ens acostuma a oferir aquest tema en el nostre barri no ens encoratja a pensar que hagin de ser massa bones. Malgrat tot com l’excepció confirma la regla si podem destacar un fet positiu i rellevant de tot plegat. No ens entretinguem més, anem per feina!
Ja sabeu que acostumo a caminar amb la barbeta alta quan passejo pel meu barri, els lectors d’aquest bloc ràpidament atribuïu la meva actitud a la voluntat de descobrir més `Petits Tresors´ fugissers, la resta potser creieu que soc un fatxenda i prou. Fruït d’aquest costum vaig albirar un O.V.N.I als finestrals de la torre octogonal de la església de Sant Baldiri. Aquest Objecte Volador (per l’alçada) No Identificat es manifesta en forma de `celosia´ de marró clar en cadascuna de les obertures de la torre. Sense embuts: és deplorable la imatge que ara ofereix la nostre estimada `catedral del Baix´. Més em recorda una parròquia de sèrie B dels anys 70 que no pas una joia del Gòtic Català. Que carai han fet? L’assumpte és de jutjat de guàrdia! Per desgràcia encara no he pogut parlar amb mossen Lluis Alonso, en la meva opinió un home assenyat i sensible amb el patrimoni històric i artístic, perque m’expliqui si la mesura és provisional per algun treball que s’hi realitza o pel contrari és definitiva. Sigui com sigui us convido a observar el nyap i a dir que en penseu en aquest bloc.
Per altra banda hi ha l’assumpte de Ca la Teresa de l’Oli. Tots sabem que l’Ajuntament, tan sensible amb el teixit associatiu i la cultura popular, va `reubicar´ la Coral Renaixença per rehabilitar l’edifici. El tècnic especialista de sempre, quan encara em parlava, em va confesar que bona part de l’edifici havia d’anar a terra i no reconstruir-se per que `els únics edificis antics amb valor patrimonial i històric son els de Can Barraquer, la resta son afegits posteriors en mol mal estat i que no tenen cap interès´. Evidentment estic en desacord amb l’omnilogista de sempre, Ca la Teresa de l’Oli és un símbol del Mercadal com ho era la casa de les voltes, molt probablement ara no es permetria el seu enderroc pel valor patrimonial i per la visió de conjunt que representava en el marc de la configuració medieval del sector. Seria, per tant, un error desfer-se de Ca la Teresa de l’Oli i destruir definitivament la configuració de la plaça Constitució.
No marxem massa lluny, i tornant a la `Crònica d’una mort anunciada´ us avanço que les lones amb propòsits arqueològics que presumptament protegien certes restes han estat retirades i substituïdes per l’acció de la màquina executora-excavadora. Us demanareu si ho van excavar, fotografiar, estudiar? Radicalment no! Us garanteixo que la vigilància ha estat intensiva i res d’això s’ha realitzat. Així que ara si que anem d’enterro, no en queda res, ni tan sols s’aconsegueix albirar l’accés al hipogeu del carrer l’Alou. Liconella contra excavadora, guanya l’excavadora.
I finalment la única bona notícia de tot plegat, han restituït el monument a la Sardana de la Plaça Presas, us recordo que desde aquest bloc vam denunciar la seva desaparició, com també ho feren altres blocs. Sembla que tot plegat ha fet efecte i el retrobem pràcticament al mateix lloc on era. De ben segur aquesta actitud conciliadora i de respecte de l’opinió de la ciutadania no servirà de precedent en l’actuació global de l’Ajuntament. Com a mínim mentre no s’incorporin al govern municipal, si finalment decideixen fer-ho, forces polítiques més dialogants i obertes a la participació ciutadana REAL.

Salut, Força i Independència!

ÈXIT I FRACÀS

2007-07-10T10:42:00.000-07:00

Els darrers anys m'havia malacostumat a aconseguir tots els objectius que m'anava plantejant. Fosin poc o molt ambiciosos en cap d'ells havia patit cap decepció. Soc dels que pensa que una sèrie llarga d'èxits , com també de fracasos, no ajuden ningú. Hi ha qui pensa que encarar les decepcions amb fermesa motiva per aconseguir superar-se un mateix, jo no ho veig tan clar, malgrat tot l'altre extrem tampoc no és bó. Sento que potser em feia falta una cura d'humilitat per, ara si, veure que no tot son flors i violes i que el fracàs també existeix. El més curiós és que ha arribat quan menys podia esperar-lo, no de forma injusta, però si una mica cruel. El fet és que , tossut, encaro aquesta clatellada amb ràbia i esperit de revenja (sana).
Que s'han cregut aquests!
De tota manera n'he après i potser caldrà modificar alguna tàctica, alguna actitud. No sempre em vindran les coses tan de cara i aquesta darrera etapa, en condicions normals, serà dificil que es repeteixi.
L'endemà del fracàs encetava un nou repte, en realitat en tinc dos o tres al sarró, i espero compaginar-los adequadament tots.
Precisament dissabte vaig tancar una altra porta, conscient que feia massa temps que n'obria sense tancar-ne, amb l'objectiu de concentrar esforços.
Ara amb el camí obert davant meu arrenquen noves històries que poc a poc us aniré descobrint i en les que espero us avingueu a participar.

Salut, Força i Independència!

EL MEU PAIS ÉS TAN PETIT, Benvinguts al Bloc `Tot Baixant l'Alou´

2007-07-05T07:48:00.000-07:00

Ahir va ser la gota que fa vessar el got, davant de la pluja de queixes al respecte de la publicació de comentaris a l’Space `Salut i Força´ he decidit crear un nou Bloc a Blogger on , pel que sembla l’accés als comentaris és més senzill. S’anomena `Tot Baixant l’Alou´.De fet el que més valoro dels Blocs , a banda de que sadollen les meves necesitats literàries, és rebre opinions dels lectors/es. Així avui enceto aquesta nova etapa amb un post que vaig publicar fa un mes però que situa prou bé cap on camino. Independentment de tot plegat l’Space continuarà obert així que us animo a seguir-los els dos.

Vilaboi, 9 de Juny de 2007

He maleït el cel tot el cap de setmana per que havia de treballar. Aquesta afirmació no és un acte de rebel•lia laboral sinó l'expressió de la meva frustració nacional (?). Aviat ho entendreu.
El dijous 7 de juny van començar els actes centrals de la Patum de Berga, i les meves obligacions professionals em van impedir assistir-hi. Ara que ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat sembla que pren més rellevància i que tothom hi para més atenció. Jo la vaig descobrir el 2002 de la ma del bon amic manresà Manel. Encara ara quan sento les músiques se'm remou tot per dins, hi voldria tornar, hi voldria saltar, ballar ,cantar de nou. La qüestió és que vaig baixar-me totes les músiques de la patum amb l'emule, i les vaig descarregar a l'MP3 portàtil per escoltar-les mentre corro els 10 km de cada dia. Veient-me a mi mateix en aquesta tessitura , vaig trobar que potser en feia un gra massa i que aquesta mena d'actituds freguen el catalano-frikisme, perque una cosa és escoltar Obrint Pas i l'altre el Tiravol de Patum...
Així que pensant pensant vaig decidir descriure-us que sento per la meva terra, Catalunya.

Soc molt conscient de la meva nacionalitat sobrevinguda, i de la meva nacionalitat natural. Entenent que de la primera només en tinc consciència per la presència d'un document que ho `acredita´, i de la segona que la sento de forma intestina i essencialment genètica a dins meu. No cal parlar-ne massa: les justificacions administratives m'enfurismen força, així que em deixo dur pels sentiments, i em sento profundament català i res més.
A Vilafranca del Penedès , el 2001, vaig presenciar una de les diades castelleres més destacades de la història: 5 castells de nou. Si ho recordo, facilment se'm posen els cabells de punta. A Patum, el 2003, vaig saltar amb els plens, ara 5 anys després quan sento les jotes de Berga m'emociono intensament. A Sant Boi, cap el 1987, vaig apendre a ballar sardanes, com el meu pare ha fet sempre, m'atanso a la cobla per sentir-la bé i si puc en ballo alguna. A Horta de Sant Joan, el 2001, vaig correr els bous pels carrers en festes, amb l'adrenalina corrent per les venes. Cada any commemoro amb emoció la diada de l'onze de setembre a la tomba del conseller Rafael Casanovas, i canto els segadors amb ràbia continguda.
També coses més senzilles: pujar a Sant Ramon, o a Sant Antoni i mirar el paisatge embadalit, potser fins i tot albirar Mallorca de la ma del company Josep. Assistir a un aplec de muntanya, al dels quatre pobles, o d'altres on sentir com toquen romanços amb guitarra.
Acampar a Montserrat, o dormir al refugi Vicenç Barber. Pujar el Matagalls, les Agudes, o fer la travessa Matagalls-Montserrat.
Sentir emoció amb el sò d'una gralla, o d'una tenora, o els tambors dels diables. Recordar l'olor de la pólvora, les guspires cremant la samarreta de cotó, ben xopat d'aigua llençada desde els balcons.
Tot plegat és tan nostre que no és de ningú més. I no per egoïsme sinó per autenticitat i sentiment de pertineça. Aquest és el quid de la qüestió: el sentiment de pertinença. Em sento Català i per que m'he sadollat d'experiències genuinament catalanes que no em puc sentir de cap altre lloc més. Res de bajanades com: ciutadà del mon i d'altres neologismes que en alguns casos amaguen inseguretat, por i manca de respecte per la terra que trepitgem.
Quan prens consciència de qui ets , i en el meu cas prens consciència de la teva Catalanitat, te n'adones que no lluitar per la teva terra és trair-te a tu mateix.
Tot i còrrer el risc de semblar prepotent, diria que si hagués nascut fora de Catalunya, a qualsevol altre lloc del mon, no tindria tants arguments d'arrelament sentimental, com tinc pel fet de ser i viure l'essència catalana cada dia. No podria ser tan suec com català soc ara, i tot perque la càrrega emocional, cultural, social i històrica d'aquesta terra i aquest pais no hi son enlloc més del mon.
El meu pais és petit, però hi viu gent molt gran, en tots els sentits, caminem en la direcció que bufa el vent de llibertat i el vent de la independència. Només hi ha un camí realment , encara que cadascú el recorri de la manera que més li agradi.

Salut,Força i Independència!